Blogs Pontaires

La claror al jardí

Thu, 29 Aug 2024 10:17:23 +0200

I no esperem el perdó,
de nou el cor enfortit,
però contents d’haver segut
amb tu sota la pluja i el tro,
i agraïts també pel do
d’aquesta claror al jardí.

And not expecting pardon,
Hardened in heart anew,
But glad to have sat under
Thunder and rain with you,
And grateful too
For sunlight on the garden.

Aquest dijous 1 a llibreria Argot i divendres 2 de juny a Fan Set són les presentacions al País Valencià de l’obra La claror al jardí, de Louis MacNeice, amb traducció de Marcel Riera, que a partir de setembre prosseguiran a Barcelona i Vic. En parlarà el traductor i, en el cas de València, l’acompanyarà el professor i poeta Jaume Pérez-Montaner, autor del prefaci. Del poeta i del poema, en podeu saber més a la web de l’obra i en aquest apunt de Salze Editorial.

L'entrada La claror al jardí ha aparegut primer a Salms.

Filagarsa

Wed, 28 Aug 2024 13:42:00 +0200

L’escriptor i amic Albert Garcia Pascual se’n va anar la tardor passada: dilluns 3 d’octubre de 2022. Cinquanta-sis anys. Va caure mort de cop al centre urbà de Castelló. Un problema de cor, se’ns va dir. Morir-se al carrer no és com a l’hospital: hi ha d’anar el jutge, alçar el cadàver, autòpsia, etc. Al tanatori no hi era o, en tot cas, com sol dir-se, era de cos absent. Entre les amistats, moltes d’El Pont Cooperativa de Lletres, hi havia llavors, i encara hi és, un profund estranyament, amb tot l’abast semàntic de la paraula. No hi donàvem crèdit. Per això i per moltes altres coses, l’amic Carles Bellver i servidor ens vam reunir i vam idear un homenatge que va materialitzar-se en l’edició d’un llibre, La tempesta contra les roques. Poesia i memòria d’Albert Garcia Pascual, que aplega poemes inèdits del castellonenc, la majoria escrits els darrers anys a la Xarxa, amb els quals dialoguen els companys de vocació. Una obra literària, col·lectiva i il·lustrada, que va ser presentada fa poc a la Fira del Llibre de Castelló. En deixe ací constància amb el poema amb què recorde l’amic Albert.

En els silencis reverberen
els batecs dins del cap
i en aquesta cadència rítmica
dansen els somnis i malsons,
tiben, una a una, totes les puntades
de les costures de vida.
Albert Garcia Pascual

De Vida, però, no te’n vas emprovar
cap altra: curts i estrets tots els cors
en venda, minsa l’amplada de mires
al teu mar, incomptables els sargits
que vas haver d’embastar enfilant
per l’agulla camells al cel, aquell gest
tan teu de batuta amb el furgadents,
espadatxí d’olives i bromes a taula:
tenia números, no catàleg de senyoret,
i me’n cabia només aquesta, de Parca.

Què feu tots ací amb la cara mústia?
Amb quin fil m’heu relligat al llibre?
Teu, nostre, és aquest que ara penja
on la Cosidora ens fibla i no sutura,
negra filagarsa enllà del cos absent
on els condols no et vetllen, àngel ja
que a mig aire ens ensomies i danses
i al cap ens bategues, puntada a puntada,
invicta costura de somriures. Hi tibes.

I tibes.

Filagarsa (JP, 2023)

Publicat a:

La tempesta conta les roques (DDAA). Castelló de la Plana: Edicions El Pont, 2023

L'entrada Filagarsa ha aparegut primer a Salms.

Berenars d'estiu

Thu, 22 Aug 2024 11:53:44 +0200

Publicat a Facebook 22 d'aqost 2018

Cap a meitat d'agost, fins a setembre, tots els capvespres sortim a berenar per Aín.

Sempre el mateix, unes quantes figues abandonades per dolces i ametlles que trenquem amb la pedra roja d'arenita.

Jana sempre seu i em mira. Alguna volta cau algun penjoll de petit raïm de vi.

Tot seguit, agafem flors d'espígol per rentar-nos les mans: i així, també, és com perfumem les nostres ànimes.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La Pau

Wed, 21 Aug 2024 08:12:20 +0200

Fotografia de Middle East Eye

Trenque les lletres amb què escric,/
per tal de veure --tant se val--/
un bri de vida, però no./

Agafe les paraules construïdes,
les barrege amb aigua, sosa i sabó,
però aquesta misèria cruenta
de runes, pedres i sang ens apunta
els milers de cadàvers a l'horitzó.

Intente una mínima lògica,
aqueixa humanitat soterrada
al moll de l’os, somriures, cels, flors,
però emanen pena, llàgrimes, horror.

Fins a quan aquests venedors
de la pàtria erma, traïda
i malversada els encimbellarem?

Demanem consciències núvol,
exigim aigües netes
i terres de llum prenyades amb futurs.
Plantem llavors i així
les suors obriran horitzons novells.
No seran aquests de sal, tràgics,
de foc, engrunes d'un món decadent
on alguns volen que, perennes, visquem.

Volem per nous paisatges no regalats,
lluitem pels ocells i la calidesa,
(lluitem) per la terra i l'esperança que genera.
La pau, sí, oblidada per negocis i traficants,
pau venuda i comprada,
per espesos canalles de sang quallada.

Pau, quin mot tan net i clau de l'existència.

Poc més cal ambicionar units tots,
que ella és tot i no-res,
un batec, un riu i brúixola
que, per tot arreu, vessa Vida.

Com, si no, aixecar-nos d'aquest viure
miserable a què ens someten i ens tenalla.

Així, determinats i atrevits,
contra vents i tempestes alçarem
una vegada més, i una altra, i
si calen moltes més, unes mans ferides
però no vençudes, uns cors nous.

. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

En mi, que no mai s'apaga

Fri, 09 Aug 2024 12:33:55 +0200

Al cim dels desitjos sagrats, silenciosa i anònima, sempre és teua la victòria.

Són els clavills d'aquesta ment per on tu floreixes, com herba rebel que clavada per l'astre de l'asfalt no mai es vincla. No hi ha sol al sòl que et puga véncer.

Una lluita aquosa, unes paraules de cotó, un ventijol nocturn per on derrotes, sense proposar-t'ho, aquest erm silenci que m'empresona. Perquè una sort d'alè no demanat, dicta --a tort i a dret-- mots per rescabalar-me.

Íntim vocabulari el teu record, flama ignífuga d'un cel interior, el teu, que no mai s'apaga.

https://open.spotify.com/track/7GfQ0z9ZJkCpiR7pDZdRU9?si=d10e40298fb543bf

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amants llunyans

Thu, 08 Aug 2024 12:59:27 +0200

Tal volta aquesta vegada ens llegírem els cors, el picat de guitarra elèctrica que engronsava el sol d'un voler incandescent i tu esdevinguda pluja capvespral al meu anvers de fulla.

Aigua ets que encens i no mai apaivagues focs: dolços somnis, jocs mentals en parlar-me amb la mirada.

Amants llunyans que, per una melodia fugida per la balconada, ens vàrem deixar caure plegats l'un en l'altre...

https://open.spotify.com/track/5yvC5msyvAXoJktEJTo2RF?si=Jr8853hnQs6u2A5rnTZYWg

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

White Nationalists Are Flocking to Genetic Ancestry Tests--with Surprising Results

Mon, 05 Aug 2024 16:11:12 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Sociòlegs de la Universitat de Califòrnia han analitzat les reaccions dels membres d’un fòrum neonazi als resultats de proves d’ADN.

Alguns van rebutjar les proves completament, dient que el coneixement que té cadascú de la seua pròpia genealogia és millor que el que puga revelar cap prova genètica […] Altres van intentar desacreditar les proves com una conspiració jueva "que està intentant confondre els autèntics americans blancs sobre la seua ascendència".

La dona de l'agermanat

Wed, 31 Jul 2024 15:55:00 +0200

Títol: Els nostres objectes de cada dia
Autor: Josep Maria Espinàs
Proa
Barcelona, 2024
211 pàgines

L’any 1964, Edicions 62 va publicar el Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, dotant-los així d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. El Diccionari, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster- s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.
No sé si l’autor de Causar-se d’esperar, des de la mirada sempre àcida de l’assagista, inaugurava així un gènere o subgènere que ha tingut la culminació, de moment, en la tetralogia de Karl Ove Knausgård coneguda com Quartet de les estacions. En els quatre volums de la sèrie (un per cada estació de l’any), publicada per Anagrama en castellà, Knausgård aborda experiències i utensilis de la seua vida quotidiana, de les bosses de plàstic als xiclets, dels polls als telèfons. És aquesta promiscuïtat reveladora i fructífera el que va dur Daniel Swift a proclamar l’escriptor noruec com “el més humà del món”.
L’any 1981 Edicions 62 va publicar Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. És aquest el volum que, revisat per l’autor abans de morir, reedita ara Proa. En la línia del millor Fuster, i avançant-se a Knausgård, Espinàs, coherent amb la seua cosmovisió literària, du a terme una immersió en la quotidianitat on res escapa a la mirada de l’escriptor: de la banyera a la bata i les sabatilles, del cinturó a la corbata, dels escur

Most Life on Earth Is Dormant, After Pulling an ‘Emergency Brake’

Sun, 23 Jun 2024 10:05:02 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Segons estimacions, un 60 % de microbis estarien en hibernació, esperant les condicions per a reactivar-se. Passaria el mateix amb parts d’organismes pluricel·lulars com els mamífers.

“Vivim en un planeta dorment”, diu Sergey Melnikov, biòleg molecular evolutiu de la Universitat de Newcastle. “La vida consisteix principalment a dormir”.

Sat, 22 Jun 2024 16:41:52 +0200

Carrer de la Trinitat de #Castelló. Caixer Bitcoin, pensió La Corte i matalassos Pikolin.

Una mirada al món entre bonhomiosa i irónica

Thu, 20 Jun 2024 13:21:00 +0200

JESÚS BERNAT AGUT (2023). Set línies sota la pluja i altres contes de paper. Benicarló. Onada edicions.

Aquest tercer recull de contes de Jesús Bernat està format per un conjunt de quaranta un relats de dimensions diferents, però on domina sobretot el microrelat. Alguns dels de més extensió ja havien estat reconeguts per diversos premis literaris i publicats en edicions col·lectives, però que ara, reunits en aquest volum, ens donen una perspectiva més àmplia del seu bon fer com a escriptor.

Al llarg del llibre trobem un cert regust nostàlgic, però no una nostàlgia d’allò de qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat una nostàlgia per l’autenticitat perduda. La qüestió apareix al primer conte, Café au lait, on s’enyora una València més genuïna, on la llengua es va afeblint i el turisme massiu li fa perdre la personalitat. Jesús Bernat és un gran coneixedor de les comarques interiors del País Valencià que recorre amb freqüència per la seua passió per la fotografia, però també perquè és un amant de la natura, i d’aquesta manera podem observar en alguns dels relats la preocupació pels masos i els camps abandonats, és el cas per exemple d’ Un testet. L’amor per la natura es pot observar per exemple en relats com Ses meves savines.

En molts contes ens trobem sovint amb una sorpresa final que de vegades ens fa pensar, de vegades ens fa somriure, de vegades deixa anar un cert to irònic, tot plegat ens recorda la narrativa de Pere Calders. Un exemple podria ser 2001 – U on el narrador creu haver-se vist a si mateix conduint un antic cotxe que havia venut, però que no en fa gaires escarafalls. Aquest conte és molt representatiu de tot allò que trobem al llarg del llibre, una minuciosa descripció de les carreteres de l’interior de Castelló, i la presència de la música. El llibre compta amb una autèntica banda sonora, podríem dir que generacional, d’aquells que vam nàixer en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, amb el jazz, el rock i la nova cançó com a referents.

L’amor té una presència notable al llarg del llibre, de vegades amb un cert to eròtic, com en el conte Lligat, de vegades més romàntic com en La cançó, en què sona el mòbil de la desitjada trucada de la seua estimada que fa temps que espera, però es queda embadalit per la cançó que va posar quan es van separar. En ocasions l’amor li pot canviar la vida, com és el cas del conte Hipnosi, en què el protagonista es retroba amb un antic amor oblidat. Amb aquest relat inèdit fins ara vas guanyar el premi Felip Ramis de 2010. Hi ha també algun enamorament adolescent ple de fantasies com en De fil blanc.

En el relat El somriure mullat, hi ha una crítica a certs models de vida actuals com els vols teòricament barats, que al final no ho són tant i els problemes que acaben comportant. I també hi ha un to crític sobre el relaxament ortogràfic actual en el conte L’accent. Així mateix, l’autor ens aproxima a la cuina de com s’escriu un conte en els relats metaliteraris Tres punts, o Inspiració.

En la major part dels relats predominen la paradoxa i la ironia, que li donen un to d’humor, amb uns personatges sovint bonhomiosos que no acostumen a alterar-se massa. Set línies sota la pluja i altres contes de paper, confirma el que ja havíem descobert en els seus llibres anterior, que Jesús Bernat Agut és un excel·lent autor de narrativa curta.

Josep Manuel San Abdón

Blat

Fri, 14 Jun 2024 18:51:48 +0200

Venerem la memòria que cap
dins l’instant on dubta i s’atura
la pinça dels dits entre cuells
de rosella: amb una de petita, teia
grana entre els dits de la mà esquerra,
de puntetes avances entre les altes tiges
del juny, en l’oceà de blat madur sures
amb l’aigua encesa a la cintura,
a onades et gronxes cap al tard
amb el vent suau que pentina
els teus cabells i les espigues.
Guaita com surt, dius –te, un gra…
I m’ofrenes el palmell de la dreta
sense separar del cor l’esquerra,
cereal batut abans de la collita,
flama al pit dels dies a venir.

Poema del juny de 2020, ara publicat i exposat per la Biblioteca de Taradell dins del Juny Poètic 2024.

Blat i rosella. Fotografia de Josep Porcar, La Pobla Tornesa (la Plana Alta), juny de 2020

L'entrada Blat ha aparegut primer a Salms.

Business owners are buying into a bogus myth about driving

Thu, 13 Jun 2024 23:14:41 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Estudi rere estudi, ciutat rere ciutat arreu del món, els investigadors han descobert que els comerciants exageren la proporció de clients que arriben en cotxe i subestimen els que van a peu, en bicicleta o en transport públic. Aquesta percepció errònia els porta a oposar-se a reformes que limitarien la presència de cotxes i farien els barris més nets, més agradables i menys contaminats.

Elephants Have Names for Each Other, Study Finds

Wed, 12 Jun 2024 18:13:50 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Els elefants es criden pel nom i responen quan escolten que els altres diuen el seu nom […] Els nous descobriments publicats a Nature Ecology and Evolution suggereixen que els elefants poden ser capaços de pensament abstracte i poden tenir un vocabulari que va més enllà dels noms.

Racons

Mon, 10 Jun 2024 14:17:54 +0200

Passege per cambres deshabitades mentre feinege. Hi ha racons de vida que recorden temps passats. El nen de la pedra foguera ja ha tornat de Lovaina i el Febu diu que li ha anat bé. Al juliol proper s'esvairan les ombres. Ens ha narrat algunes anècdotes que no cal esmentar. Resten per a la intimitat i així evitarem la immodèstia. S'ha preparat força i aviat els resultats.

Li comente que hi ha notes penjades en parets i marcs de finestres: Simpaticomimètics, simpaticolítics, parasimpaticomimètics, i un llarg etc. 9 anys arrere em veig a la seua vora repassant tota la farmacologia, una pila inacabable de noms, principis químics i reaccions: - No problem, pare: a la feina, seguim.

I així fins ara.

Al dinar d'ahir diumenge li he comentat:

- Aquelles notes del dalt les treuràs? I abans que obrira la boca, la mare ha deixat caure: - Ni pensar-ho, les notes es queden tal com ara. Així tindrem sempre algun record d'ell a casa.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Aumentan las ejecuciones y alcanzan la cifra más alta en casi un decenio

Fri, 31 May 2024 19:17:42 +0200

enllaç directe | aquest apunt

1.153 execucions en 2023, la xifra més alta des de 2015. Però, al mateix temps, el nombre de països que les porten a terme és el més baix que ha registrat mai Amnistia Internacional: només setze a tot el món. Quins són els estats que han executat més persones? Xina, Iran, Aràbia Saudita i a certa distància Somàlia i els Estats Units d’Amèrica. L’augment es deu sobretot a Iran.

A pesar de la actuación de una minoría, continuaron los avances. En la actualidad, 112 países son totalmente abolicionistas y 144 han abolido la pena de muerte en la ley o en la práctica.

ANIVERSARIS

Fri, 31 May 2024 18:35:00 +0200

@laulauenlaseuatinta

Les festes d’aniversari tenen 5.000 anys d’antiguitat ja que sumeris, egipcis, perses, grecs i romans ja les celebraven amb un ritual pagà de protecció, perquè pensaven que tots comptem amb un esperit protector que ja és present el dia del naixement i que, com un àngel de la guarda en versió cristiana, ens cuida durant tota la vida.

Però amb l’arribada del cristianisme aquesta pràctica va desaparéixer, tot començant a celebrar-se els dies de la mort dels sants i, com la gent rebia el nom del sant del dia del naixement, més que l’aniversari celebraven el dia del sant o de l’onomàstica.

La majoria de vila-realencs de postguerra recorden més celebrar el sant que l’aniversari, pot ser influïts pel nacionalcatolicisme de l’època o, també, perquè no estaven els temps per a celebracions, sobre tot entre famílies llauradores austeres, acostumades a mirar al cel pendents de l’oratge i de la collita.

És per això que tampoc hi havia massa aniversaris col·lectius, però tot va canviar a partir de 1974 quan la ciutat de Vila-real va commemorar el 700 aniversari de l’atorgament de la Carta Pobla. Unes festes modestes en l’aspecte lúdic i cultural, però amb molt de pressupost en l’apartat urbanístic i monumental, amb l’erecció de les mítiques escultures de Llorens Poy dedicades a Jaume I i al Llaurador o també amb el bateig del primer poliesportiu de la ciutat que va rebre el nom de Campió Llorens, precisament quan el Club Ciclista celebrava el 50 aniversari.

El 1974 també naixia la Junta Central de Setmana Santa, la segona promoció de l’institut Tárrega (1967-1974) acabava el COU (Curs d’Orientació Universitària) mentre, l’alumna i companya, Susana Casalta Carda era proclamada Reina de les Festes patronals.

I la darrera promoció d’aquell Batxillerat Elemental de la Consolació acabava també en juny de 1974, per integrar-se al Tárrega al mes de setembre, on acabarien el Batxillerat Superior i el COU (la següent promoció de 1975 ja seria la del BUP).

Pot ser, ara mateix, els aniversaris semblen una cosa de tota la vida i alguns, perquè l’abundància mata la fam, podran pensar que no tenen cap utilitat. Però els aniversaris col·lectius, com aquest 750 de la ciutat, sempre reforcen un sentiment d’identitat compartida i ens conviden a repassar la història i reconéixer els avantpassats que han fet progressar la Vila, mentre els acadèmics possibiliten el retrobament d’antics companyes i companys de classe per rememorar aquells temps feliços de joventut.

Els personals ja són cosa de cadascú, encara que sempre ens atrauen més els números rodons. Per cert, dels aniversaris de casament no cal dir res, perquè se veu que són els únics en decadència i, tal vegada per això, l’Ajuntament reconeix les Bodes d’Or de les parelles que porten 50 anys juntes.

Per tant, molta salut i a celebrar tots els aniversaris que pugueu, vullgueu o us vinga de gust!

Revista Poble, nº 317. Juny, 2024

Jana, la dels cabells de foc

Fri, 31 May 2024 15:42:54 +0200

Asseguts a la plaça del poble, prenem el sol i ens banyem de cel, estimada. Hem passat tantes històries i secrets, tanta intimitat que ja tan sols ens resta acompanyar-nos.

Potser serà aqueixa la darrera vacuna que et subministrem. No hi haurà cap prova mèdica, ni cap cirurgia; no ens cal, ha dit la teua veterinària: -" Has viscut una vida bona" t'ha comentat tot mirant-te els ulls. I adreçant-se a mi: - "Ara simplement cal acompanyar-la", llei de vida.

És per això que camine lentament al teu costat, mentre els pixavins i falcies ens acompanyen pels carrers encesos del matí. Eixim també pels capvespres i aspirem la fresca de la nit.

Gitada al teu matalàs, Abril --de dèsset llunes-- t'anomena en traspassar la porta de casa. No mai ha mostrat por; sí respecte i et mira, a la meua vora, quan menges. Després observa com t'agraden les pomes, els nespros i, potser també, enguany tastes els melons d'Alger.

Jana, la meua amiga i alter ego, gossa "de llibre de veterinària", han comentat ells, que no mai ha estat malalta de res. Jana, amb un cor d'adolescent i pulmons d'acer, ara ens enlluerna amb els pèls daurats.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Training is not the same as chatting: ChatGPT and other LLMs don’t remember everything you say

Wed, 29 May 2024 14:30:57 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Els models de llenguatge no aprenen de les converses amb els usuaris. Cada vegada que interactuem amb ChatGPT, Copilot, Gemini, etc., la conversa s’inicia de nou des de zero. L’entrenament d’aquests models s’ha esdevingut abans i consisteix a processar matemàticament (estadísticament) milions i milions de textos: la Wikipedia, llibres, una bona part del web… Aquest procés pot durar mesos i consumeix molta potència computacional.

A Grand Unified Theory of the AI Hype Cycle

Fri, 24 May 2024 13:26:11 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Un patró que s’ha repetit periòdicament des de 1950. Avanços científico-tècnics prometedors que requereixen potència informàtica extra i condueixen a inflar la bombolla de la IA, fins que aquesta inevitablement es desinfla. Com a resultat, una gran frustració i al mateix temps aplicacions reals, útils, més restringides del que es deia. La IA general continua tan lluny com sempre.

No us puc dir quan s’acabarà la mania actual i esclatarà aquesta bombolla. Si poguera, ho estaríeu llegint en el meu butlletí d'estratègia comercial per 100.000 dòlars mensuals només per a subscriptors i no en un blog públic. El que us puc dir és que els ordinadors no poden pensar, i que els problemes de la instància actual del camp nebulosament definit de la “IA” no es resoldran tots en un període de “cinc a vint anys”.

The Three-Body Problem

Tue, 21 May 2024 19:38:37 +0200

He llegit en alguna ressenya que el millor episodi de l’adaptació de Netflix d’El problema dels tres cossos és el primer. Casualment —o no— la millor part del llibre són també els primers capítols. Després continua presentant —i desenvolupant— molt bones idees de ciència-ficció, originals i perspicaces, amb una realització novel·lística que a mi em va parèixer tècnicament deficient, tant pel que fa als personatges com pel que fa a la trama.

Un gos sense collar

Sat, 18 May 2024 18:00:00 +0200

Títol: Un cor furtiu
Autor: Xavier Pla
Destino
Barcelona, 2024
1533 pàgines

És possible que Josep Pla només fora “un escriptor de diaris”, tal com s’autodefineix al principi de Vida de Manolo. Però llavors, per quin motiu dedicar-li una biografia de 1.500 pàgines? Literatura i Periodisme, en una amalgama promíscua, es donen cita, en efecte, al llarg de l’obra total d’aquest escriptor irrepetible. Literatura, Periodisme i això tan inaprehensible que anomenem Vida. Perquè al llarg de la peripècia vital de Pla tenen lloc totes les catàstrofes –de les més tòpiques a les més insòlites- del seu segle. I això és el que ara el professor Xavier Pla ha vingut a ordenar i esbrinar.
És encantador assistir al seguit de maniobres de distracció que Josep Pla va desenvolupar amb els anys per dissuadir els lectors de la seua pròpia importància. Ja al pròleg de Coses vistes, el seu primer llibre editat, assegurava que ell no volia en realitat publicar res: els amics, els coneguts, ja se sap. Amb aquella fenomenal captatio benevolentiae ocultava un propòsit ferm d’esdevenir un escriptor essencial. És la mateixa operació que du a terme només començar la famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano. Pla hi afirma de seguida que “no ha conegut l’amor”. El seu biògraf, però, dissecciona amb detallisme i vivesa les relacions de tota mena que va mantindre amb el sexe femení: de la menorquina Mercedes a la italiana Rosetta, de la jueva alemanya Aly Herscovitz (víctima de l’Holocaust) al llarg matrimoni apòcrif amb Adi Enberg, de la suïssa Lilian Hirsch a Aurora Perea (a qui coneix en un prostíbul de Sant Feliu), de Consuelo Robles (a qui posa casa) a l’etèria Luz de Santa Coloma...
No està malament. I fins i tot és possible que, amb tan prolongada llista d’amants, no coneguera mai “l’amor”. En un dels seus autoretrats afirma ser “muy conocido de varias mujeres non sanctas” (sic), però no sabem si això inclou les oficials o només les esporàdiques...
Siga com siga, Xavier Pla ha bussejat en les intimitats d’un home que negava l’existència de la intimitat (per “inexpressable”) i ens ha ofert un monument de prosa biogràfica, una perquisició formidable que no pots deixar de llegir –i, alhora, hi has d’esmerçar setmanes. El professor Pla ha comptat, per al seu projecte, amb un material insubstituïble: tot el repertori de cartes i altres papers guardats al mas de Llofriu. La indagació dins aquesta muntanya de materials ens proporciona un retrat fidedigne d’un home elusiu, escriptor gegantí i polític poregós, que no s’està de fer d’espia de Franco durant la guerra com abans, segurament, va delatar els conxorxats a Prats de Molló, un home que entrevista Hitler i assisteix (d’alguna manera) a la Marxa feixista sobre Roma, que va aprendre a odiar la segona República espanyola en el que tenia de desordre essencial per a un conservador instintiu i que, amb el temps, es va constituir en el baluard més sòlid per a la llengua catalana dins el segle XX.
Tot aquest devessall de contradiccions fou Josep Pla. Ell se sabia “un gos sense collar”, barreja estranya de periodista cosmopolita i plurilingüe i pagès amb boina. A partir de la postguerra, sent com era un “vencedor vençut”, va provar de fer –amb els seus còmplices de Destino, “franquisme antifranquista”. El resultat és ben conegut.
Els 47 volums de l’obra Completa de Josep Pla (publicats entre 1966 i 1992), amb aquesta meravella inicial anomenada El quadern gris, donen fe de quin és el quocient de la seua vida. Per a un home sense voluntat, sense amor, sense ganes, no està gens malament. El colossal “individualista sociable” (X. Pla) finalment va bastir una Gran Muralla contra l’oblit i contra l’urpa destructora del temps. I aquesta va ser la seua més imperible història d’amor.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-5-2024

The Virgin Suicides

Sun, 12 May 2024 16:55:55 +0200

The Virgin Suicides. Un conte de fades sinistre sota l’aparença del realisme (supose que l’ambientació dels contes de fades clàssics també degué ser realista en el seu moment). Tant l’heroi com l’heroïna són subjectes col·lectius, però ací ningú pot salvar ningú, ni tan sols a si mateix. L’ombra de John Cheever s’estenia damunt de Grosse Pointe a mesura que Jeffrey Eugenides anava escrivint la seua primera novel·la.

S’havien matat pels nostres boscos moribunds, pels manatís que les hèlices mutilaven quan emergien a beure de les mànegues dels jardins; s’havien matat en veure les muntanyes de pneumàtics usats, més altes que les piràmides; s’havien matat per la impossibilitat de trobar un amor que no podia ser cap de nosaltres. Al capdavall, la tortura que havia esquinçat les germanes Lisbon assenyalava una renúncia simple i raonada a acceptar el món tal com se’ls havia donat, tan ple de defectes.

Deepfakes of your dead loved ones are a booming Chinese business

Fri, 10 May 2024 13:37:46 +0200

enllaç directe | aquest apunt

El dol —i el culte als ancestres— en l’era de la IA. A la Xina, mitja dotzena d’empreses ofereixen el servei a milers de clients.

Una vegada per setmana, Sun Kai té una videotrucada amb sa mare. Comença parlant de la feina, de les pressions a què s'enfronta com a home de mitjana edat i li fa confidències que no comparteix ni amb la seua dona. De tant en tant sa mare fa un comentari, com ara dir-li que es cuide: és el seu únic fill. Però sobretot escolta. Perquè la mare de Sun va morir fa cinc anys. I la persona amb qui parla no és en realitat una persona, sinó una rèplica digital…

Literatura de butxaca / 21: John Williams

Sat, 04 May 2024 17:36:00 +0200

"Estava preparat per admetre que fins llavors no havia estat un bon ensenyant. Sempre, d'ençà de l'època en què havia avançat amb dificultat per les seves classes d'anglès de primer, havia tingut consciència de l'avenc que separava els sentiments que li despertava la seva assignatura i el que oferia a l'aula. [...] Aquelles coses que més estimava eren objecte d'una profunda traïció quan en parlava a classe; el que estava més viu es marcia en les seves paraules, i el que es commovia més es refredava en ser expressat."

John Williams, Stoner (1965), cap. 7, trad. d'Albert Torrescasana

VILLARREAL C.F.: TORNAREM A EUROPA?

Wed, 01 May 2024 14:10:00 +0200

Després d’una pretemporada estranya i una primera volta molt irregular amb tres entrenadors diferents, l’equip de Marcelino ha anat creixent des de gener, amb una ratxa de victòries en Lliga que se va trencar a casa contra l’Atleti.

I malgrat l’anada de l’eliminatòria d’Europa League, contra el Marsella, cada vegada hem vist un Vila-real CF més competitiu. La recuperació d’alguns lesionats importants, així com l’arribada de múscul i velocitat al Mercat d’Hivern han fet la resta.

Jorgensen ha anat de menys a més, Femenia també, hem recuperat a Albiol i al millor Parejo al costat de Comesaña, Akomach és una punta de llança per la dreta, Baena el rei de les assistències i Sorloth el gran golejador, mentre Gerard, Coquelín i Capoue han rendit a gran nivell quan han estat bé.

Dels nous, cal destacar darrere a Bailly i Mosquera i davant a Guedes, però tots esperem alguna genialitat de Traoré.

Darrerament s’estan incorporant Terrats i Foyth, però no sabem si Denis Suárez arribarà a temps.

Només queden 5 partits de Lliga, és a dir, 15 punts en joc i matemàticament tot és possible, però s’ha de reconéixer que si la missió no és impossible tampoc serà fàcil, perquè depenem del que facen els altres aspirants a plaça europea.

El club ha de viatjar a Vigo (Jornada 34), Girona (36) i Pamplona (38) com a visitant i, com a local, s’enfrontarà a La Ceràmica contra Sevilla (35) i Real Madrid (37), és a dir, 9 punts fora que poden ser factibles, jugant molt bé, contra tres equips que se juguen molt poc i 6 punts a casa quan, tant Sevilla -que pot quedar en zona de ningú- com Real Madrid -que pot vindre com a campió de Lliga- igual arriben amb els deures fets.

Hem de ser optimistes però sense confiances, perquè tots els equips volen guanyar i, cada vegada, hi ha més igualtat entre els equips de Primera Divisió.

El Villarreal CF ens ha malacostumat a jugar cada temporada a Europa, i en van més de 15 (dels 23 anys en 1a), per què no hauríem de participar la temporada que ve?

Marcelino diu que no fa miracles però, de segur, que aquest mes de maig vorem competir als grocs al màxim nivell en un apassionant final de Lliga.

Sempre Endavant!

/Revista Poble de maig, nº 316

LA POR DE LA BÈSTIA, d'Anna Moner

Wed, 01 May 2024 13:50:00 +0200

El propassat dijous, 25 d'abril, vaig acompanyar la novel·lista i artista de Vila-real, Anna Moner, en la presentació a la seua ciutat natal de LA POR DE LA BÈSTIA d'Amsterdam Llibres, organitzada per la Associació Cultural Socarrats sota el patrocini de la Regidoria de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real.

Ja fa uns quants anys que conec a Anna, però abans vaig conéixer a la persona i un temps després a la novel·lista…

Amb el seu primer relat en gran format vaig descobrir una NOVEL·LISTA EXCEL·LENT I SINGULAR:

Llegint Les mans de la deixebla només sabia que el pròleg era de Manuel Vicent (el gran escriptor de La Vilavella) i això ja me semblava una garantia.

DESPRÉS vaig llegir

EL RETORN DE L’HONGARÉS

i LA MIRADA DE VIDRE

…També GABINET DE CURIOSITATS ( recull d’articles)...

...totes amb el segell inconfundible d’Anna Moner, no solament per la temàtica, sempre vorejant els límits de la vida i de la mort, de la racionalitat i la inconsciència, del seny i la rauxa, de l’ètica i la perversió… però estem parlant de FICCIÓ, de NOVEL·LA

Estic convençut que, abans de llegir LA POR DE LA BÈSTIA, hauria estat capaç de reconéixer l’autora amb els ulls tancats, només escoltant la lectura de qualsevol de les més de 250 pàgines… PER QUÈ?

En primer lloc perquè, encara que reconec les meues mancances en molts camps del saber, jo sóc Llicenciat en Geografia i Història i tampoc m’autoconsidere un analfabet a l’ús, però cada vegada que arribe al final d’una novel·la d’Anna sóc conscient que acabe d’aprendre moltes coses i de moltes disciplines diferents perquè… en segon lloc, ANNA sempre crea un ECOSISTEMA, naturalment fictici, on es barregen, amb gran destresa i, supose, fruit de moltes hores de documentació, les més variades tècniques científiques i artístiques amb les que sempre dota els seus personatges, és a dir, uns assassins perversos, immorals, però sempre il·lustrats.

L’UNIVERS de la nostra autora voreja els límits de l’abisme, però també s’endinsa en el rovell de l’ou del refinament, és a dir, de l’art en general, però sobre tot de la pintura, la literatura, la botànica, la zoologia, la medicina i, en el cas de l’obra que ens ocupa, de la taxidèrmia, i per no fer un llistat exhaustiu ho deixarem en un llarg etcétera.

Personalment, pense que el mèrit d’Anna Moner residedeix en haver creat un estil propi, fàcilment reconeixible, encara que cada novel·la seua tinga una trama diferent, un estil i unes històries que se desmarquen, clarament, de totes les escrites pels seus predecessors, encara que vullguem buscar, entre la multitud de trames que se superposen en cada relat, un vampir conegut, un tradicional Frankestein, un pertorbat clàssic o un assassí en sèrie més, per afegir a la llarga col·lecció de novel·les sobre assassins sense moral, però no, els personatges que crea Anna Moner, per més perversos que ens semblen, sempre són diferents perquè…

Per qualsevol racó obscur del seu relat, de sobte, ens encega amb la llum de la bellesa, la llum de l’art, la ciència i la cultura…

Ara, les NOVEL·LES d’Anna Moner no són aptes per a tots els públics, per això LES RECOMANE PER A TOTS AQUELLS LECTORS QUE ENCARA NO ESTIGUEN VACUNATS CONTRA ELS PREJUDICIS DE TOT TIPUS.

La propia Anna reconeix a les entrevistes que li fan que sempre intenta jugar amb els límits, treballar les perversions refinades i convidar els lectors a vorejar els abismes.

Per això, se sol afirmar que LLEGIR ANNA MONER, ÉS UN EXPERIMENT SENSORIAL DE PRIMER ORDRE.

ESTEU PREPARATS?

JO DE VOSALTRES EM LLANÇARIA A L’ABISME DE LA POR DE LA BÈSTIA

Antoni Pitarch (25/04/2024).-

…………………………………………..

P.D.- Gràcies a Xavi Manzanet per les fotos!

ENTREVISTA A JOAN GREGORI ALBIOL

Sun, 21 Apr 2024 17:27:00 +0200

Joan Gregori Albiol acaba de publicar el seu tercer llibre de poesia, Desembosc (Onada edicions), amb el qual va guanyar el 26è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, en els premis “Ciutat de Sagunt” 2023. Sobre el contingut del llibre hem mantingut amb ell aquesta conversa.

- Després de 25 anys de silenci tornes a publicar un llibre de poemes. Hi ha molts poetes que diuen que la poesia és com una amant que ve a buscar-te, en cap cas pots anar a buscar-la tu. És aquest el teu cas?

Sempre m’ha resultat desagradable aquesta metàfora de l’amant però és cert que quan m’he dedicat a fer versos ho he fet mig d’amagat durant aquests anys. Les estones dedicades a escriure no han ocupat un lloc central en les meues ocupacions. De fet he pensat versos mentre estenia la roba, durant les classes, en un sepeli, planxant o al llarg d’un passeig per la muntanya i després m’ha costat trobar el moment de seure davant del paper. És allò de les coses importants i les urgents que ens passa a tots. De totes maneres, després dels dos llibres publicats als noranta vaig estar anys sense posar un ratlla en escrit. Es van conjurar la pressió de la inseguretat, això he llegit que passa després de publicar alguna cosa, i el canvi de destinació professional, llavors fora de les aules i en un lloc en què treballava intensament amb el llenguatge administratiu. No ho sé, ja he dit que vaig perdre l’afinació. I es veu que soc dur d’orella!

- Desembosc, per què has titulat així el llibre?

El títol és l’agulla i el fil amb què embastes la peça i, per tant, amb què hi dones una forma concreta. És com l’ànima de ferro de la columneta del llit aquella que trenca la Colometa quan pareix el primer fill al llit de casa. En el poc que he publicat m’he entretingut molt a pensar els títols. «Desembosc» és l’acció de traure del bosc la llenya que s’hi ha tallat, ja preparada en garbes, o els feixos de suro que s’ha arrancat de les alzines. També és l’eixida a la llum d’aquells que per un o altre motiu han estat «emboscats», amagats al bosc. Em venia bé pels dos motius.

- En llegir el llibre trobem un acurat treball de vocabulari, de recuperar paraules, ¿un dels motius d’escriure el llibre és l’afany espriuenc de “salvar els mots” com suggereix el professor Dominic Keown en el pròleg?

Sí, clarament. Salvant la distància còsmica que em separa d’Espriu hi ha un paral·lelisme, si vols. Espriu salvava els mots, que eren una metàfora de la llengua i del país, en aquell moment en què l’objectiu de la dictadura era l’anihilació de la nostra entitat cultural al món. Se m’ha dit que al llibre hi ha lèxic poc habitual o massa regirat. Jo puc usar tot el lèxic de la llengua i en especial m’interessa el rendiment poètic de les paraules i les expressions que ja venen carregades de connotació, bé siga personal, familiar o històrica. Crec que renunciar-hi és deixar de construir alguna cosa, deixar que sostindre alguna cosa que entre tots mantenim en peu. Tots els parlants i practicants de la cultura que s’expressa en català, vull dir. I hi ha una altra cosa. Quan algun lector no coneix el significat d’eixalbar o de derelicte, dos mots que trobareu al llibre, ho puc atribuir a la pobresa de l’estàndard valencià que ens proposen els pocs mitjans que tenim. Si tendim a la baixa sempre, al final arribarem al buit, a la indistinció. Si sabem què signifiquen enjalbegar o pecio però no en sabem els equivalents en la nostra llengua, potser hi hem de reflexionar una mica.

- L’antuixà és el títol del primer apartat del llibre. Crec que respon a voler fer un homenatge a un costum ancestral de les dones d’aquest territori. Ens ho pots explicar?

No, no havia pensat en termes d’homenatge en realitat. Mantindre net de «llegures» l’antuixà era els que els Establiments de Benicarló de segle XV exigien al veïnat. Fa anys, quan llegia aquest document, em va costar molt desxifrar què devien ser les «llegures». Eren lletjures! Brutícia! I l’antuixà és la part de carrer que queda davant de la porta de cada casa. Té una etimologia llatina (ANTE OSTIUM) amb el mateix significat: davant de la porta. La paraula venia carregada de ressonàncies poètiques. Per una banda, em permetia anomenar l’entrada al llibre, uns poemes que poden ser propedèutics, que posen un marc al que ve després; per una altra, comprovar que aquell costum tan social, aquella inclinació a treballar modestament pel manteniment i la millora del comú que referien els Establiments, havia continuat inalterable durant segles... Ara trobo que ja és més difícil de veure. Finalment, no em diràs que la paraula no és eufònica i suggeridora: antuixà.

- El record, el pas del temps, la història... estan molt presents al llarg de tot el poemari.

És així. Jo no tinc grans coses a dir, no he de desvetlar cap veritat oculta amb la poesia però m’agrada veure el que ens envolta no solament en horitzontal sinó també en profunditat. Vull dir que si em poso davant de la casa dels Miquel, la casa del Marqués de Benicarló, per exemple, em resulta molt suggeridor projectar sobre l’arquitectura actual l’arc gòtic que va quedar ocult amb la reforma del segle XVIII, recordar l’olor de naftalina i de cera que jo sentia quan de menut entrava a la nau central i des de les baranes de dalt, on havien penjat totes les vestes de la confraria del Nazareno, ens anaven llançant a cadascú la que corresponia al seu número, saber que aquella confraria, deien, havia de servir perquè hi pogueren eixir tots després de la guerra, sense distincions, que l’arxiu de la casa ha estat conservat amb estima per Encarna Añó... Tot això, el fet que el que vivim és resultat de la superposició de tants esdeveniments, sentiments, secrets, èxits i fracassos, per a mi no és innocu. Suposo que és voler-me sentir a l’extrem d’una identitat o una història que em connecta amb el passat. Una cosa romàntica!

- En el poema Si tota paraula és clara interpreto que vens a dir que ja està tot dit i que ara la funció de la poesia seria donar un nou to o enfocament, de la mateixa manera que de la soca de l’arbre sorgeixen els pollissos.

Efectivament el poema ve a explicar la poesia que m’interessa però comença descrivint quina no em diu res. Són opcions molt personals. Ocorre el mateix amb el cine o la música, veritat? No hi ha cap intenció didàctica i programàtica. No és un manifest o, si ho és, està escrit en lletra menuda i enganxat sobre la porta de la nevera. Però sí, la cosa va per ací.

- Quins són els teus poetes de referència?

Faig lectures desordenades de poesia, no estic molt al cas de l’actualitat literària. Dir «de referència» compromet més del que estaria disposat a assumir. Llijo amb satisfacció coses diverses, podem jugar a emparellar-ne: Shakespeare i el rector de Vallfogona, Estellés i Pere Jacint Morlà, Riba i Eliot, Quasimodo i Ferrater... Uns altres: Martí i Pol, Vinyoli, Dolors Miquel, Josep Lluís Roig... També m’interessen per a la poesia textos no literaris, prosa medieval, inventaris notarials, els establiments que hem citat abans, algun assaig sobre etnografia de la mar, per exemple... No ho sé. De fet, hi ha tanta poesia excel·lent que molt sovint penso que el que hauria de fer és deixar de fer ratlles i dedicar-me a llegir el que han escrit altres.

- Malgrat algunes notes que hi ha al final del llibre explicant diverses qüestions al voltant dels poemes, crec que no t’agrada massa explicar el seu significat, prefereixes que siga el lector que faça la seua pròpia interpretació.

Toda la información en este enlace

Muda de pèls

Fri, 19 Apr 2024 08:47:40 +0200

Jana canvia al pèl d'estiu. Sí, així és. Com ho ha fet tots els anys, ha estat una experiència d'home-màquina arreplegar-los a casa durant almenys 4 llunes del total de l'any.

Avui hem marxat al terme, ara que la flor del taronger ens regala aromes i asseguts a la vora d'una sèquia l'he alliberada d'un bon grapat de la fina pelussa que li sobra.

En tornar cap a casa, ha estat fer uns pocs passos i els avionets i oronetes picaven aquesta tova catifa i excedent alhora de Jana. S'envolaven al cel amb els becs farcits camí de la reconstrucció dels seus nius. Allò que a uns els sobra, altres éssers ho aprofiten. Així ho deixem escrit al capvespre efímer d'abril del 2024, asseguts al banc de la plaça l'Estrella i amb un sol abellidor que s'amaga iens protegeix d'un ventijol fresc.

Tatuada al cor, aquesta estima d'una gosseta que coixeja i un botillós que cerca paraules i encara li canta.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Encès com una rosa

Mon, 15 Apr 2024 13:21:01 +0200

Et perds, germà difícil
de la rosa i el foc, per la secreta
llei que uneix l’arrel amb l’ala.

Salvador Espriu

Notes
La reimpressió d’exemplars d’Els focs ignífugs pocs mesos després de veure la llum ha estat una molt agradable notícia i un altre encert de Godall Edicions per a encarar amb provisions la primavera. Les presentacions a Castelló, València i Barcelona, i també les ressenyes, han estat igualment gratificants. No volia fer-ne videopoemes com en llibres precedents, però l’aposta decidida de l’editora Matilde Martínez m’ha esperonat. Sant Jordi és a tocar i, per bé que les obres poètiques pinten molt poc avui dia –o no gens– en aquesta diada incontinent, tampoc en treurem ni mig sac de gra de la resignació i/o autocommiseració. Per al cas resulta il·lustratiu recordar l’anciana compradora de Brecht que en temps foscos, i sense diners, no deixava d’acudir a la verduleria i a la fleca: «si tots els que no tenim res / deixem d’aparèixer on s’exhibeix el menjar, / podrien pensar que no necessitem res. / Però si venim i no podem comprar res, / se sabrà com estan les coses». No deixeu de demanar poesia a les parades. Ací, doncs, us deixe encès com una rosa aquest braser que també en temps foscos, i no molt més que els nostres, feien servir els meus avis.

Gràcies a Josep Vilardaga ‘Barrina’ i a Conxita Vila. Pels dits, per facilitar-me un braser i per deixar-me fer-ne el rodatge a sa casa de Les Guilleries.

BRASER

No fa el fred d’abans, ja no glaça
a la tardor, però ens plau d’encendre
encara l’antic braser dels avis morts.
Quan espetega, a la rotllana seiem
amb ells sota la falda de la taula
—tens safrà als ulls quan l’aties riallera
i em xiuxiueges que el fem giravoltar
com ho fa el planeta, amb la galta
al sol que s’enrojola d’ametllers.

També t’han pujat els colors, passes
pàgina d’un llarg poema de Thoreau
que ens fa llar i companyia, remenes
minuciosament la cullereta del te
i, per uns instants, fas girar enrere
les manetes d’un rellotge on sentim
càlids els dits fredolics dels avis.

Josep Porcar
Els focs ignífugs
Barcelona: Godall, 2023

L'entrada Encès com una rosa ha aparegut primer a Salms.

LLAURADORS A LA FORÇA

Fri, 12 Apr 2024 13:57:00 +0200

Després de set segles llargs d’agricultura a Vila-real, on la terra ha anat passant de pares a fills, l’atomització parcel·lària ve sent un problema afegit a tots els mals que ve patint el conreu de la taronja.

A la nostra ciutat ja no queden llauradors o, almenys, contribuents que tinguen com a primera font d’ingressos la citricultura, ja que la majoria tenim la terra per herència dels pares. Cada vegada queden menys comerciants i la presència de cooperatives s’ha quedat, pràcticament, testimonial.

De tots és sabut el malestar per la P.A.C. o Política Agrària Comunitària. Encara que l’entrada a la Unió Europea ha sigut un èxit a nivell econòmic general, perquè ara ho passaríem pitjor fora de la zona euro, això no lleva el preu que hem hagut de pagar, sobre tot des del sector primari, ja que mai hem gaudit d’uns preus justos per al productor, mentre els intermediaris de les grans distribuïdores comercials s’emporten un alt percentatge de beneficis comprant a preus per baix del cost de producció.

Els nostres pares autònoms van passar-se la vida treballant de sol a sol, sense vacances d’estiu ni drets a l’atur per malaltia, per a que els fills poguérem estudiar i gaudir d'una vida més digna de la que van haver de passar ells, malgrat que el preu de la taronja era molt més racional i just que els preus actuals.

I ara resulta que els hereus hem de perdre poder adquisitiu cada vegada que ens cobren un dividend (per una finca improductiva abandonada) o cada vegada que hem de pagar el reg per degoteig o als tallador que ara no poden cremar la llenyar i l'han de triturar (un altre impost) o als pulveritzadors que s'encarreguen d'eliminar unes plagues cada vegada més insistents i perilloses, amb productes que la Unió Europea voldria que deixarem d'usar per equiparar-nos als països subdesenvolupats que tenen les finques a mans de grans multinacionals que produeixen a baix cost, amb assalariats precaris i que introdueixen els seus productes agraris o ramaders fent una competència deslleial als productes elaborats a l'interior d'aquesta desorientada Unió Europea.

Per acabar-ho d’adobar, ara resulta que el Banc Europeu d’Inversions (BEI) té previst concedir un crèdit multimilionari a Sudàfrica, segon exportador mundial de cítrics: per a que supere al primer, és a dir, Espanya?

Aquesta primavera seguiran florint les protestes i els tractors per tota Europa, perquè la PAC ja és la Política Agrària Contra els llauradors europeus, espanyols i, sobre tot, valencians.

(Revista Poble, núm.315 d'abril 2024)

Amazon Fresh kills “Just Walk Out” shopping tech —it never really worked

Sun, 07 Apr 2024 13:13:36 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Els supermercats d’Amazon sense caixes ni caixers “Just Walk Out” no funcionaven precisament gràcies a la Intel·ligència Artificial. Mil treballadors revisaven i etiquetaven des de l’Índia les imatges dels productes captades per les càmeres.

Ja comentàvem fa uns anys que no vivim en el futur d’Orwell, sinó en el de Philip K. Dick. Un mon ple d’engany, caos i confusió on juga un paper clau una tecnologia que és alhora sofisticada i tramposa.

L’informe diu que Amazon no va reeixir mai a reduir les revisions humanes i que “la dependència d’humans de suport explica en part per què els clients podien trigar hores a rebre els rebuts”.

La cinquena ciutat de França

Fri, 05 Apr 2024 17:35:00 +0200

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 97 (juliol 2023) i a La Veu de Benicarló, núm. 1427 (5 d'abril de 2024)

Joan-Daniel Bezsonoff
El diable es va aturar a Orà
Empúries, Barcelona, 2022

Un dia de gener de 1954 apareix a Orà el cos d’una dona jove morta. Serà el primer d’una sèrie de crims, amb víctimes generalment femenines, que no semblen tenir cap relació entre ells. Ens trobem en un moment que Orà era encara, com indica el títol del primer capítol, “la cinquena ciutat de França”. L’encarregat d’investigar els assassinats serà el comissari Roger Ferrandis, policia madur, atractiu i faldiller. Tot i l’ajuda del seu amic l’inspector Bensoussan, provinent d’una família de jueus berbers, el cas resultarà difícil de resoldre, atesa la manca absoluta de pistes a partir de les quals estirar el fil.

Tot i aquest plantejament inicial, Joan-Daniel Bezsonoff no sembla tenir la intenció d’oferir una novel·la policíaca a l’ús. El lector de seguida s’adona —de fet, ja ho pot intuir des de les primeres línies, dedicades a una descripció general de la ciutat— que s’ofereixen pocs detalls de la investigació criminal, que la creació de la intriga no sembla que siga l’objectiu principal, sinó més aviat una excusa. Una excusa per a fer un complet retrat dels personatges, i sobretot per a convertir la ciutat d’Orà en l’autèntica protagonista de la narració.

La novel·la està encapçalada per un epígraf de Vicenç Pagès Jordà molt revelador de les intencions de Bezsonoff: “Aquest diccionari dona fe d’un món que ha desaparegut però que recordem: paraules, música, vehicles, costums, lectures, oficis, conceptes, artefactes, mitjans de comunicació.” I efectivament, al llarg de les pàgines d’El diable es va aturar a Orà recorrem els carrers, els espais i els racons d’aquesta ciutat algeriana; se’ns donen noms de cinemes, de llibreries, de restaurants; s’anomenen les pel·lícules que es projectaven, els diaris i revistes que es llegien; els edificis, els jardins, els monuments de la seua geografia urbana. La presència d’Orà és abassegadora, i oculta amb la seua abundant toponímia la trama policíaca.

Això sí, reprenent els mots de Pagès Jordà, és “un món que ha desaparegut”: es tracta de l’Orà francés. Bezsonoff, fidel al seu gust per situar les obres en episodis de la història de França del segle XX, tria en aquest cas l’últim any abans de l’esclat de la guerra d’independència d’Algèria. De fet, la novel·la acaba la matinada del dia de Tots Sants de 1954, el dia que esclatà la revolta anticolonial. Tot i que no hi ha gaires referències explícites a l’ambient previ al conflicte, perquè aquest no és el tema central. Però per al lector atent és clar que l’autor pretén mostrar un món a punt de desaparéixer, copsar l’ambient d’una ciutat que semblava que era tan francesa com Marsella, amb uns personatges que hi pul·lulen convençuts que mai deixarà de ser-ho, just abans que passe. És l’elegia d’un món perdut que no és conscient que viu els últims moments.

L’Orà de la novel·la és un espai divers, bigarrat, mestís, ric en cultures, llengües i ètnies: “En Ferrandis estimava la seva ciutat humana i rica de la seva diversitat” (p. 102). Els mateixos protagonistes en són un exemple. Hi apareix també la complexitat lingüística de l’Algèria colonial. Els personatges saben parlar francés, espanyol, valencià i/o àrab, i tots són conscients dels seus orígens. La presència valenciana a Algèria trau el cap a la narració a través del personatge de Ferrandis, fill de valencians de la Marina.

En l’àmbit formal Bezsonoff, rossellonés, no només exhibeix un lèxic ric i creatiu, sinó que fa gala d’un estil precís, de frase curta. Preguntat pel fet d’escriure en català, ha manifestat en alguna entrevista: “En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. [...] En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament.” Així s’aprecia en aquesta novel·la. Amb un estil de vegades irònic, una mica burleta, ens va mostrant l’Orà francés de la mà d’uns personatges que esdevenen testimonis inconscients d’un món que s’acaba.

There is no EU cookie banner law

Mon, 01 Apr 2024 16:44:27 +0200

enllaç directe | aquest apunt

El Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) europeu no obliga a col·locar un avís de cookies davant de cada web, blocant l’accés a la pàgina. En realitat, ni tan sols menciona les famoses galetes.

Però sí que fa obligatori demanar autorització a l’usuari per a qualsevol tractament de dades que comporte identificar-lo, o que puga permetre identificar-lo. Per això seria més prudent desconfiar de totes les pàgines que ens presenten l’avís, ja que estan implicant que volen utilitzar les nostres dades, i ens hauríem de preguntar per a què. La majoria de les vegades, no per a prestar-nos cap servei, sinó per al negoci de la publicitat.

De fet, la manera més habitual de presentar l’avís pot ser il·legal, moltes vegades, en virtut del mateix RGPD. Com a poc, sempre que se’ns convida a acceptar totes les galetes, no se’ns facilita rebutjar-les o no se’ns informa clarament de l’ús que se’n farà. Perquè el consentiment ha de ser lliure i informat, i això no són, o no haurien de ser, només paraules buides.

Desencís

Sun, 24 Mar 2024 09:31:05 +0100

La flor de Pasqua ha mort.

Fa dos anys, de petita,/
la trasplantí, l'adobava/
i la tenia en bon lloc./
Uns instants de sol, no molts,/
i escapar-la dels corrents,/
però no de l'ombra./
Ja fa unes setmanes/
contra paret i sola,/
allà és, palplantada i nua./

Cada dia i d'un eixam partit,/
grapats d'abelles cauen/
al terra del celobert./
Mut, observe de la cuina estant/
la lenta mort de ses vides./

Si aixeque els ulls al blau/
no s’enlaira cap ocell,/
ni la femella de cua roja/
que em visitava/
menja les engrunes/
de pa i fruits secs./

Molt més lluny del cel,/
la terra esclata de pols, plantes/
i per metralla és ferida./
Encotillada per sang/
i ossos de tova argila/
molts homes encara/
per la guerra moren./

La flor de Pasqua no viu./

Així inicie els dies/
rere la cuina de cristall/
farcida de queviures/
i olors que bullen./
I al pas sigilós/
d’un cruel tic-tac, tic-tac/
em mire a l'espill per dir:/
Abraça'm tot i que no m'estimes!/

https://open.spotify.com/track/3whicVHvcHVgRkx9dRlfgW?si=4a3b30482b5946f1

(Neblina e flâmulas) Leila Pinheiro del LP Catavento e girassol.

Una melodia exquisida, com la majoria de les que canta Leila que ens duu a una lletra preciosa.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

VÍDEO DEL DÍA MUNDIAL DE LA POESÍA

Fri, 22 Mar 2024 09:29:33 +0100

Nuestra producción cinematográfica realizada gracias al Servei de Comunicació de la UJI y de Laura Herrera podéis verlo y compartirlo en todos estos entornos:

YouTube: https://youtu.be/yXdYJNBvUss

Short YouTube: https://youtube.com/shorts/Ku0b0bXuDQk?feature=share

Facebook https://www.facebook.com/universitatjaumei/videos/270004442815154/

Linkedin https://www.linkedin.com/feed/update/urn:li:activity:7176495304064581633

X https://x.com/UJIuniversitat/status/1770725533061627968?s=20

Instagram https://www.instagram.com/p/C4xlITNLf50/?hl=es

Tik tok: https://www.tiktok.com/@ujiuniversitat/video/7348853645363989793

Terrence Malick’s introduction to ‘The Essence Of Reasons’ By Martin Heidegger

Thu, 21 Mar 2024 17:25:58 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Abans de dedicar-se al cinema, Terrence Malick —Badlands, The Thin Red Line, The Tree of Life, etc.— va estudiar filosofia. Primer a Harvard i després a Oxford, on pareix que no es va entendre amb el seu tutor, el famós Gilbert Ryle, autor de la influent obra The Concept of Mind. I per això no va acabar la seua tesi sobre el concepte de món en Kierkegaard, Heidegger i Wittgenstein. És a dir, precisament allò que Manuel Jiménez identificava com un dels temes de fons d’una bona part de la filosofia del segle XX:

En La crisis de las ciencias europeas de Husserl, en Ser y Tiempode Heidegger, en las Investigaciones filosóficas y en Sobre la certeza de Wittgenstein y en Dos dogmas del empirismo de Quine, de forma inmediata o mediata, damos con algo que es común […]”

Llàstima que Malick no acabara la tesi. Però, almenys, el 1969 va publicar la seua traducció de Vom Wesen des Grundes (The Essence of Reasons) de Martin Heidegger. I a través de l’Internet Archive podem llegir-ne la introducció del mateix Malick i les seues notes crítiques, que intenten dilucidar uns quants dels sempre ardus conceptes heideggerians.

Literatura per a llegir amb una sola mà

Mon, 18 Mar 2024 14:01:00 +0100

Títol: Delta de Venus
Autora: Anaïs Nin
Ela Geminada
Girona, 2023
Trad. d’Anna Carreras
352 pàgines

Guarde molt bons records de La Marrana. Era una col·lecció de literatura eròtica de l’editorial La Magrana que, a cavall entre els anys 80 i 90, ens va oferir una vintena llarga de títols d’aquells que, segons diuen, s’han de llegir amb una sola mà. Es tractava, majoritàriament, de traduccions de clàssics universals, del Marquès de Sade a Apollinaire o Pierre Louys. Eren volumets de mida morigerada, molt comportables, i hi destacaven unes portades explícites, suggerents i provocadores. Encara ocupen un lloc d’honor a la meua biblioteca.
El cas és que han hagut de passar trenta anys perquè una nova iniciativa editorial –en aquest cas la d’Ela Geminada, de Girona- pose a l’abast dels lectors actuals nous títols del més prohibit dels gèneres. No sé si aquesta dilació temporal diu res de bo de la nostra literatura, però, siga com siga, hem de donar la benvinguda a la iniciativa. La Col·lecció Idil·lis, de què parle, s’ha obert amb dos títols potents: Delta de Venus, d’Anaïs Nin i Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo. I se n’anuncien textos molt més impactants, que ja s’aniran revelant.
Delta de Venus naix, si hem de fer cas a la seua autora, d’un encàrrec a Henry Miller als anys 40. Un misteriós “col·leccionista de llibres” va oferir cent dòlars mensuals a Miller perquè escrivira contes eròtics. Però l’autor de Tròpic de càncer no s’hi veia amb cor. L’encàrrec, així, va passar a la seua amant, Anaïs Nin. Ella s’ho va agafar amb entusiasme. Va veure-hi, diu, una excel·lent oportunitat per parlar d’erotisme des d’una perspectiva inusitada: la de les dones.
Va posar mans a l’obra i va anar lliurant els seus relats al col·leccionista. I la cosa anava funcionant, tot i que aquest no deixava de lliurar notes a Nin amb un missatge contundent: “Concentri’s en el sexe. Deixi’s de poesia”. Anaïs Nin, òbviament, no en feia cas, dels dicteris del misteriós mecenes. I ho explica així:

“El sexe no prospera enmig de la monotonia. Sense sentiments, sense invencions, sense l’estat d’ànim adequat, al llit no hi ha sorpreses. El sexe s’ha de barrejar amb llàgrimes, rialles, paraules, promeses, escenes, gelosia, enveja, totes les varietats de la por, viatges a l’estranger, cares noves, novel•les, relats, somnis, fantasies, música, dansa, opi i vi”.

Amb aquest bagatge, Anaïs emprèn el primer dels seus relats, que titula “L’aventurer hongarès”. Conta la història d’un home que pinta amb “una bellesa sorprenent, un atractiu infal·lible, dots d’actor entrenat, cultura, coneixement de moltes llengües i maneres aristocràtiques”. Aquest hongarès superb, que s’erigia sempre en “centre d’atracció per a les dones”, es casava amb comares riques per anar passant casa, i després les abandonava. “Aventurer lliure i inaprehensible”, va creure trobar l’estabilitat amb la ballarina brasilera Anita. Ella es va enamorar d’ell però ell no la va correspondre. Li va fer dues filles i va marxar.
I, en aquesta història, on és l’erotisme?, es preguntarà el lector. L’erotisme sempre ve, però no on se l’espera ni de la forma que se l’espera. L’hongarès és a Roma, al Gran Hotel. A l’habitació del costat s’allotja l’ambaixador espanyol amb dues filles petites, una de deu i l’altra de dotze anys. Als matins, les nenes tenien el costum d’assaltar el llit de l’hoste contigu que, “com els passa a molts homes”, “sempre es despertava amb la polla particularment sensible”. Les xiquetes juguen i salten sobre l’home, i li acaben provocant desastres libidinosos que haureu de llegir per a comprovar...
Estimulat per aquests jocs infantils, l’aventurer retorna a la llar i inicia maniobres igualment enjogassades amb les seues pròpies filles. L’episodi consegüent s’anomena tècnicament incest i no serà apte per a ànimes sensibles. Però és literatura eròtica, què volíeu?

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-3-24

COORDENADAS LITERARIAS

Mon, 18 Mar 2024 08:37:44 +0100

Los ejercicios que aparecen a continuación (10, 9 y 8) serán los últimos de este curso.

Décimo ejercicio

Noveno ejercicio

Octavo ejercicio

El próximo jueves 21 de marzo tendremos la clase anterior a la desconexión de Semana Santa y Pascua.

El miércoles 27 será el encuentro con la escritora Sònia Valiente:

Sobre la autora y su libro

Más información

A las 19.00 horas en la sala de Ámbito Cultural de El Corte Inglés de Castellón:

Volveremos el 11 de abril con una magnífica clase de Laura Herrera.

El 18 de abril veremos algunas cuestiones relacionadas con el programa para terminarlo ya.

El 25 de abril trasladaremos la clase a El Menador con motivo de la presentación en Castellón de mi novela:

https://www.planetadelibros.com/libro-prohibida-en-normandia/393560

o lo que es lo mismo: donde se concreta, al igual que en las anteriores, todo lo que explico en clase.

A las 18.00 horas.

Por supuesto la asistencia es libre y gratuita hasta completar aforo.

El martes 30 de abril a las 19.00 horas nos acompañará el famoso guionista y escritor Manuel Ríos San Martín

El 2 de mayo tendremos nuestra clase habitual en las aulas de la UJI y será el día de entrega de los textos correspondientes a La voz de los cuadros. La actividad para La nit de l'art.

El 9 de mayo también tendremos nuestra clase habitual en las aulas de la UJI y al día siguiente, el 10 de mayo, La nit de l'art en la tercera planta de la Llotja del Cànem.

El 16 de mayo será nuestra última clase en las aulas de la UJI

y el 23 de mayo tendremos la clausura del curso con la entrega de los premios del concurso literario Irreductibles-UJI y la presentación de nuestro libro Incombustibles.

El escritor Javier Alandes vendrá el martes 28 de mayo para que nos encontremos en la sala de Ámbito Cultural y nos hable de Goya a propósito de su novela: La última mirada de Goya

El martes 11 de junio en la sala de Ámbito Cultural de El Corte Inglés de Colón, Valencia, será la lectura y entrega de premios de los microrrelatos del concurso de CLAVE.

El miércoles 12 de junio nos visitará el finalista del premio Planeta 2023, Alfonso Goizueta, para hablarnos de su novela sobre Alejandro Magno, La sangre del padre.

Los días 3, 4 y 5 de julio tendremos el curso de verano de la UJI en El Palasiet de Benicasim que, en esta ocasión, tratará sobre la magia y el esoterismo en la literatura. En cuanto esté abierta la inscripción incluiré el enlace aquí.

Esto es todo de momento :).

Un abrazo virtual, pero muy real.

DÉCIMO Y ÚLTIMO EJERCICIO DEL CURSO 2023/24

Mon, 18 Mar 2024 07:56:42 +0100

Escritura de un microrrelato

En valenciano o castellano.

Su extensión no deberá exceder los 1200 caracteres (espacios incluidos).

Incluyo las bases a continuación:

NOVENO EJERCICIO DEL CURSO 2023/24

Mon, 18 Mar 2024 07:48:12 +0100

LA VOZ DE LOS CUADROS

Elegir una obra artística: pintura, escultura, fotografía, collage... para la que se escribirá el diálogo que supuestamente mantienen las figuras u objetos representados.

Extensión: entre quinientas y setecientas palabras.

Participarán tanto los alumnos de los dos talleres del aula de Escritura Creativa de la UJI como alguno de los autores invitados al club de lectura de este año.

Se seleccionarán unos diez trabajos para su representación.

Única fecha de envío al correo del taller: jueves 2 de mayo de 2024.

La intención es unir literatura y artes plásticas porque, tal como decía Horacio: “Una pintura es un poema sin palabras”.

Se trata ahora, por tanto, de que los cuadros hablen.

La nit de l'art

Para ver/escuchar el tipo de textos.

Vídeo de nuestra actuación del año pasado

OCTAVO EJERCICIO DEL CURSO 2023/24

Mon, 18 Mar 2024 07:28:43 +0100

Humor

Textos para levantar el ánimo

En dos modalidades:

Narrativa y poesía.

Los textos pueden estar escritos

en castellano o en valenciano

y no podrán exceder:

las 20 líneas en el caso de la narrativa

y 20 versos en el de la poesía.

De momento se leerán en clase.

A partir del 11 de abril os comunicaremos su destino.

Feromonas humanas: ¿de verdad existen?

Wed, 13 Mar 2024 19:15:05 +0100

enllaç directe | aquest apunt

El terme “feromona” es va utilitzar per primera vegada en 1959, però fins al segle XXI no es va poder identificar aquestes substàncies en mamífers. En els humans, s’han buscat en les glàndules sudorípares axil·lars i en l’arèola mamària.

Si identificáramos la feromona de las glándulas areolares, tal vez podríamos usarla para conseguir más fácilmente el milagro de la lactancia materna. Un interesante reto para la ciencia futura.

LA IMPORTÀNCIA DE L'ÈPOCA MEDIEVAL

Sat, 02 Mar 2024 09:58:00 +0100

Molt poc s’ha tractat als plans d’estudi i als llibres de text dels nostres alumnes de Secundària i Batxillerat, la importància de l’època medieval. I no ho dic, únicament, perquè Vila-real va nàixer al 1274.

Durant l’Alta i la Baixa Edat Mitjana, no solament van nàixer la majoria de pobles valencians, sinó tots els pobles actuals d’Europa, sota el substrat dels invasors germànics que acabaren amb l’antic Imperi Romà (alamans, angles, saxons, vàndals, francs o visigots).

Però oblideu-vos del llistat dels reis gots (que van aportar ben poc), arrasats pels musulmans, o de la llegenda de Covadonga (una lluita local que segons els historiadors àrabs van guanyar els moros) o del propi Cid que al morir va deixar el nostre territori a mans dels sarraïns (i al que només li devem la publicitat turística de Peníscola per la pel·lícula protagonitzada per Chartlon Heston i Sofia Loren), perquè a l’Alta Edat Mitjana van nàixer, amagats als Pirineus i com a vassalls de l’emperador franc Carlemany, creador de la Marca Hispànica, tant el Regne d’Aragó com el Comtat de Barcelona, és a dir, el bressol dels repobladors del territori valencià tant a l’interior (aragonesos) com a la costa (catalans) que al segle XIII, de la mà de Jaume I, ens van aportar la legislació (Furs), l’economia agrícola (de secà i regadiu), la llengua (castellà a l’interior i català a la costa) i les tradicions més ancestrals des del Ball de l’Anguila fins les Muixerangues d’Algemesí.

Les bases de l’actual Europa i, fins i tot, de l’actual Espanya es van posar a l’Edat Mitjana, després vindria el casament d’Isabel de Castella amb el rei de la Corona d’Aragó, Ferran el Catòlic, gràcies al qual Isabel acabaria sent proclamada reina després d’una guerra civil entre castellans. De tota manera, els Reis Catòlics només pactaren la unió dinàstica entre Castella i Aragó ja que el seu net, Carles I d’Àustria, després de comprar els vots dels electors europeus, aconseguia el títol d’emperador quan l’anomenada Monarquia Hispànica dels Habsburg tenia un gran imperi transoceànic que sempre va respectar l’autogovern, entre d’altres, dels territoris de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i les Illes) no com el Borbó, Felip V, que ens va retirar els Furs per a que, ara, diguen que l’autonomia valenciana no és històrica.

Són coses que podeu estudiar amb detall seguint als nostres grans medievalistes: Arcadi García Sanz, Vicent García Edo, Enric Guinot, Antoni Furió, Vicent Baydal o els vila-realencs Ramon Ferrer i l’amic i company d’aquesta publicació Vicent Gil Vicent.

..............................................

Revista Poble, març de 2024.-

FILL DE LLAURADOR, QUAN MÉS TERRA PITJOR...

Wed, 28 Feb 2024 13:14:00 +0100

De tots és sabut el malestar per la P.A.C. o Política Agrària Comunitària. En el cas de l'estat espanyol està clar que l'entrada en l'antiga C.E.E. o Mercat Comú, després Unió Eurepea, ha sigut un èxit a nivell econòmic general perquè ara ho passaríem pitjor fora de la zona euro, però això no lleva el preu que hem hagut de pagar els llauradors així com moltes empreses perquè, cada vegada és més objectiu parlar de les conseqüències negatives que això ha comportat ja que mai hem gaudit d'uns preus justos per al productor, mentre els intermediàris de les grans distribuidores comercials s'emporten un alt percentatge de beneficis comprant a preus per baix del cost de producció.

Crec que no sóc l´'unic vila-realencs, fill de llaurador, que he rebut una herència enverinada en forma d'horts de tarongers. I no és una crítica als pares que prou van fer de passar-se una vida treballant de sol a sol, sense vacances d'estiu, per a que els fills poguérem estudiar i gaudir d'un vida més digna de la que van haver de passar ells, malgrat que el preu de la taronja era molt més racional i just que els preus actuals.

Ara, ja jubilat amb una pensió molt més digna de la que va rebre mon pare com a llaurador autònom, he de conformar-me amb perdre poder adquisitiu cada vegada que me cobren un dividend per una finca improductiva abandonada o cada vegada que he de pagar el reg per degoteig o als tallador que ara no poden cremar la llenyar i l'han de triturar (un altre impost) o als pulveritzadors que s'encarreguen d'eliminar unes plagues cada vegada més insistents i perilloses amb productes que la Unió Europea voldria que deixarem d'usar per equiparar-nos als països subdesenvolupats que tenen les finques a mans de grans multinacionals que produeixen a baix cost, amb assalariats precaris, i que introdueixen els seus productes agraris o ramaders fent una competència deslleial als productes elaborats a l'interior d'aquesta desorientada Unió Europea.

Si, damunt, després de totes aquestes qüestions i problemàtiques generals, resulta que tens un veí tan solidari com CABRÓ (perdoneu l'expressió) que és capaç de tancar-te la clau de pas del reg per degoteig, justament aquest estiu que ha estat un dels més calorosos des que hi ha registres de temperatures, perquè, tal vegada, va comprovar una fuga en el cablegat del reg, però no se li va ocórrer avisar al propietari (és a dir, jo mateix) ni al regador encarregat de la supervisió... resulta que enguany la collita tornarà a ser a pèrdues, però moltes més pèrdues que les campanyes anteriors.

I al final un se pregunta, què fem, Enrique (és el meu cosí gràcies al qual encara mantenim dos petits hortets en producció), ho enviem tot a pastar fang, abandonem tots els horts i ho deixem perdre o seguim invertint part de la pensió en mantindre´ls per si alguna vegada, esperem que abans de passar d'aquesta vida a l'altra, algun inversor romantic s'arrisca a comprar-nos els horts per seguir amb els tarongers, plantar aguacates, caquis o, irreversiblement, lliurar-los a una multinacional de les que volem tranformar els nostres perfumats jardins de cítris en autèntics deserts de plaques solars? Com ja va dir el meu avi, fa molts anys, quan un litre d'aigua siga més car que un litre de Coca-cola serà que aquest món (agrícola) no té cap futur.

Vullguem o no, l'abandonament de terres de conreu serà una constant a tota Europa mentre els nostres vividors polítics no empatitzen amb el món agrari que els dona de menjar. Gori, gori, taronges amb oli, qui ho pagarà? El llaurador que sempre tot ho pagà!