Blogs Pontaires

La claror al jardí

Sat, 29 Mar 2025 09:17:23 +0100

I no esperem el perdó,
de nou el cor enfortit,
però contents d’haver segut
amb tu sota la pluja i el tro,
i agraïts també pel do
d’aquesta claror al jardí.

And not expecting pardon,
Hardened in heart anew,
But glad to have sat under
Thunder and rain with you,
And grateful too
For sunlight on the garden.

Aquest dijous 1 a llibreria Argot i divendres 2 de juny a Fan Set són les presentacions al País Valencià de l’obra La claror al jardí, de Louis MacNeice, amb traducció de Marcel Riera, que a partir de setembre prosseguiran a Barcelona i Vic. En parlarà el traductor i, en el cas de València, l’acompanyarà el professor i poeta Jaume Pérez-Montaner, autor del prefaci. Del poeta i del poema, en podeu saber més a la web de l’obra i en aquest apunt de Salze Editorial.

L'entrada La claror al jardí ha aparegut primer a Salms.

Filagarsa

Fri, 28 Mar 2025 12:42:00 +0100

L’escriptor i amic Albert Garcia Pascual se’n va anar la tardor passada: dilluns 3 d’octubre de 2022. Cinquanta-sis anys. Va caure mort de cop al centre urbà de Castelló. Un problema de cor, se’ns va dir. Morir-se al carrer no és com a l’hospital: hi ha d’anar el jutge, alçar el cadàver, autòpsia, etc. Al tanatori no hi era o, en tot cas, com sol dir-se, era de cos absent. Entre les amistats, moltes d’El Pont Cooperativa de Lletres, hi havia llavors, i encara hi és, un profund estranyament, amb tot l’abast semàntic de la paraula. No hi donàvem crèdit. Per això i per moltes altres coses, l’amic Carles Bellver i servidor ens vam reunir i vam idear un homenatge que va materialitzar-se en l’edició d’un llibre, La tempesta contra les roques. Poesia i memòria d’Albert Garcia Pascual, que aplega poemes inèdits del castellonenc, la majoria escrits els darrers anys a la Xarxa, amb els quals dialoguen els companys de vocació. Una obra literària, col·lectiva i il·lustrada, que va ser presentada fa poc a la Fira del Llibre de Castelló. En deixe ací constància amb el poema amb què recorde l’amic Albert.

En els silencis reverberen
els batecs dins del cap
i en aquesta cadència rítmica
dansen els somnis i malsons,
tiben, una a una, totes les puntades
de les costures de vida.
Albert Garcia Pascual

De Vida, però, no te’n vas emprovar
cap altra: curts i estrets tots els cors
en venda, minsa l’amplada de mires
al teu mar, incomptables els sargits
que vas haver d’embastar enfilant
per l’agulla camells al cel, aquell gest
tan teu de batuta amb el furgadents,
espadatxí d’olives i bromes a taula:
tenia números, no catàleg de senyoret,
i me’n cabia només aquesta, de Parca.

Què feu tots ací amb la cara mústia?
Amb quin fil m’heu relligat al llibre?
Teu, nostre, és aquest que ara penja
on la Cosidora ens fibla i no sutura,
negra filagarsa enllà del cos absent
on els condols no et vetllen, àngel ja
que a mig aire ens ensomies i danses
i al cap ens bategues, puntada a puntada,
invicta costura de somriures. Hi tibes.

I tibes.

Filagarsa (JP, 2023)

Publicat a:

La tempesta conta les roques (DDAA). Castelló de la Plana: Edicions El Pont, 2023

L'entrada Filagarsa ha aparegut primer a Salms.

Una vivència sexual traumàtica i divertida

Sun, 09 Mar 2025 17:19:00 +0100

Títol: Dick o la tristeza del sexo
Autor: Kiko Amat
Anagrama
Barcelona, 2025
375 pp.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura- sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que hi posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.
Dick o la tristeza del sexo explica el despertar sexual d’un adolescent de tretze anys, Franki Prats. Ocorre, però, que el tal Franki desperta a les emocions tumescents (fa el que l’autor anomena “el cambio”) per viaranys no precisament ortodoxos. Per a començar, sent una atracció edípica deformada envers la seua pròpia mare, una antiga model malcasada que conserva, tanmateix, gran part del seu atractiu juvenil. El pare de Franki, per a qui l’esposa ja no mereix atenció, és un professor universitari amb ínfules de novel·lista. La resta de la família no és més interessant que la gossa familiar, Perla, exceptuant un oncle homosexual de qui Franki sembla haver heretat, si no l’atracció sexual pels membres del seu mateix gènere, si les rareses congènites. Aquestes les sublima inventant-se un personatge, Dick Loveman, que travessa l’espai i el temps fent tot allò de què Franki és incapaç, una mena de conjunció entre el Capità Amèrica i Rocco Siffredi.
La passió incestuosa del protagonista es concreta en un interès desmesurat per les axil·les maternes, però com en aquest aspecte hi ha poca cosa a fer, s’acontentarà a intercanviar fotos de l’exmodel amb un amic, el Sexperto, que li proporciona pel·lícules pornogràfiques.
Aquestes pel·lícules, per cert, són en vídeo, perquè la novel·la està ambientada a finals dels 80. Ara que els xavals ja s’inicien en el porno a través dels mòbils des dels 8 anys (sic) sembla pura arqueologia recordar les èpoques en què s’hi accedia a través de revistes rebregades i fotogrames salvífics. Per als de la meua generació, però, que ens vam socialitzar sexualment amb el Nuevo Vale i les captures en cartró anunciadores dels films classificats “S” als vestíbuls de tots els cinemes de barri que ja han desaparegut (quins records!), aquesta novel·la és una visió volgudament grotesca d’una realitat vívida i descarnada.
La qüestió és que Franki té la seua primera experiència sexual satisfactòria amb la gossa. Això sense comptar les no satisfactòries, entre les quals caldria esmentar cert episodi lúbric amb el seu oncle i les maniobres maldestres amb una companya de classe amb qui no acaba d’harmonitzar. La gràcia de tot plegat, naturalment, no són els episodis en si, sinó aquesta manera de relatar-los de Kiko Amat, amb un llenguatge desproporcionat, farcit de tecnicismes per a al·ludir a la terminologia sexual i sempre prest per a fer somriure el lector, quan no provocar-li una franca riallada. Una erecció del protagonista (o del seu alter ego), per exemple, no és tal, sinó, una “conmoción hidráulica”, un “alzamiento de su virilidad” o el “perentorio auge de su hombría”. La indubtable habilitat narrativa d’Amat es fon en el gresol d’un llenguatge perfectament adaptat a les necessitats dramàtico-morboses del relat.
Un llibre, en definitiva, que explica el despertar sexual com el que és: un gran malentès. I el miracle és que els adolescents n’isquen vius.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-3-25

El valencià ja ha perdut

Tue, 04 Mar 2025 14:18:00 +0100

Només el fet que s'haja tirat endavant la consulta sobre la llengua base a l'ensenyament, ja és una derrota. El mal ja està fet. Les persones que estimem la nostra llengua, la llengua dels nostres pares, la llengua en què volem viure, ja hem perdut. Siga quin siga el resultat, fins i tot encara que el valencià reba un suport majoritari (cosa que dubto, almenys a nivell general), perquè fins i tot en eixe cas el percentatge d'assignatures en valencià és menor que el que ara podem tenir.

Però el principal problema és el canvi de perspectiva que introdueix: el valencià es pot triar, és una cosa voluntària. Només cal fixar-se que la major part del debat se centra en termes de valencià sí o no. Ningú planteja sí o no al castellà, perquè en el fons fins i tot aquells que votaran com a llengua base l'espanyol ho faran perquè no volen que els seus fills aprenguen valencià. Per més que ho disfressen, aquesta llei no és en positiu, sinó a la contra: contra el valencià. Tothom sap que el castellà no en pot sortir malparat de cap manera.

La disjuntiva que planteja és perversa. Si volem que la llengua pròpia es mantinga, aprendre valencià i en valencià no hauria de ser opcional, en un context advers amb tanta preeminència del castellà. En quin país és voluntari estudiar en la llengua pròpia? La "llibertat" educativa és una fal·làcia. Per què hem de triar la llengua, si no es trien quines assignatures es faran a cada curs, ni els continguts?

Ara, pel fet d'haver plantejat la consulta, el valencià és vist com una font de conflicte i divisió, i això el perjudica, evita que molta gent l'aprenga i l'empre amb normalitat. L'estigmatitza com una llengua que no genera consens. D'altra banda, el missatge que es llança a la població es clar: si es pot triar és que no és necessari. En comptes de treballar perquè siga útil, i animar així perquè la societat valenciana l'utilitze i el vulga aprendre, la consulta segella la situació del valencià com una llengua supèrflua.

Estem davant, ras i curt, d'un dels atacs més greus de les darreres dècades contra la nostra llengua. Però hi ha esperança. Aquesta ofensiva ha servit perquè els que estimem el valencià ens conscienciem i ens fem forts en la seua defensa. El moviment que s'ha generat feia anys que no es veia, i cal mantenir-lo. Estem carregats de raons, i ens mou l'estima cap al nostre principal signe d'identitat. No hem de perdre de vista això, i no ens rendirem: és l'única opció de futur.

OBJECTIU CHAMPIONS

Mon, 03 Mar 2025 10:04:00 +0100

El Villarreal C.F. vol tornar a Europa per la porta gran, la de la Champions, un objectiu molt ambiciós que suposa guanyar el 70% dels punts en disputa, cosa que els grocs només han aconseguit una vegada en la seua història, concretament durant la temporada 2007-08 quan aconseguiren el Subcampionat de la Lliga.

Tots sabem que el futbol és imprevisible, com ara l’empat dins de casa contra el València!, però els nostre equip porta més de 25 anys donant-nos alegries, tant en Lliga com a Europa, amb l’assignatura pendent de la Copa del Rei on només s’ha arribat a Semifinals en una ocasió, al 2015, quan caiguérem eliminats pel Barça.

Però, des de la primera jornada de la segona volta l’equip no perd (Mallorca, At. Madrid, Valladolid, Las Palmas, València...) i això que del Mercat d’Hivern només ha arribat Buchanan, a més de cedir Pau Cabanes a l’Alabés i Ramon Terrats al Getafe, ja que, després d’una llarga plaga de lesions, s’ha pogut recuperar Foyth, una peça fonamental en defensa, Dennis Suárez que aspira a tornar a ser el de la primera etapa de groc, Pedraza a punt de tornar a entrar en l’11 i, en definitiva, podem dir que el míster ja pot comptar amb quasi el 100% dels jugadors, amb la incògnita de Gerard Moreno que, quan pot entrar de titular, sempre sol ser dels millors.

Des de l’arribada de Marcelino i el seu cos tècnic, l’equip ha fet un gir de 180 graus -perquè de 360 seria tornar al punt inicial- i ara mateix venen mostrant-se més segurs en defensa, amb Conde liderant la porteria i Foyth sent la clau que tanca tots els panys, més coordinació al centre del camp amb el múscul que aporta Gueye i amb molta dinamita a la davantera, aprofitant les assistències de Baena, amb un espectacular Ayoze Pérez, encara que contra el València no se va vore res d’això, sinó el tradicional equip que no sap mantenir la porteria a zero, ni guanyar quan se sent favorit i juga contra equips de la zona baixa de la classificació.

El més lamentable va ser la processó ultra des de la Plaça de la Vila fins l’Estadi de la Ceràmica amb una manada d’uns 400 seguidors del València insultant gratuïtament la ciutat de Vila-real, els seus habitants i la seua afició, proferint crits contra la pròpia Policia, xiulant el manifest per la pau dins l’estadi quan llegia una xiqueta en nom de tots i, per acabar-ho d’arrodonir, una colla d’encaputxats que va agredir, vora el Parc de La Panderola, els joves amb discapacitat funcional Adrián de Vila-real i Mario de Betxí.

Voldria pensar que els autors de l’agressió no són aficionats al futbol, sinó nazis violents que igual rebenten un concert al Casal Jove de Castelló que una manifestació pacífica del 9 d’octubre a València, uns individus que tothom coneix i als que, per la imatge que se dona, la Policia persegueix poc, molt poc!

Revista Poble nº 325, març 2025.-

To Dream Like Youth

Sun, 02 Mar 2025 20:08:40 +0100

Plou al carrer. Tan sols hi ha un silenci que acompanya penombres on tot es desdibuixa. Mentre, tu desconeixes aquest món que suggerit per la música em mena a sentiments aquosos. Tan a prop meu, alhora que distant.

Ara quan et resseguisc els plecs de la carn que m'acompanya, ara enyore les primaveres futures, els abrils on --de cua d'ull-- et furtaré pell i llavis, aqueixa vida que vessa per un espai empetitit en insinuar-me amb grafies i sons.

En balada cel pinte la flor del nom que ets i on s'engronsa, blaugrana, aquest vent desig que revela la fi de l'afer carnal. Sol boirós que m'allunyes de tota oblidadissa pèrdua.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

https://open.spotify.com/track/6WZ2kt3R8fLhWnIG7qrGbk?si=yxN4pAH3SAei_JANXTPSaA&context=spotify%3Aplaylist%3A37i9dQZF1DWYxwmBaMqxsl

https://unsplash.com/es/fotos/clouds-during-golden-hour-hgGplX3PFBg

Illegal imported sweets ‘flooding UK high streets’, councils say

Sun, 02 Mar 2025 10:35:43 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Les xarxes socials impulsen [al Regne Unit] la demanda de productes nord-americans amb additius prohibits, relacionats amb el càncer i trastorns de la personalitat.

Sat, 01 Mar 2025 12:24:47 +0100

—Les circumstàncies estranyes del món són moltes —digué en Mithràndir—, i l’ajut ve tot sovint de les mans dels febles quan els savis fallen.

—J. R. R. Tolkien (“Dels anells de poder i de la Tercera Edat”, dins “El Silmaríl·lion”)

What's driving electricity demand? It isn't just AI and data centers.

Thu, 27 Feb 2025 17:40:00 +0100

enllaç directe | aquest apunt

La demanda global d’energia elèctrica va augmentar un 4,3 % l’any passat, però el 85 % de l’increment ve de les fàbriques i l’aire condicionat de Xina, Índia i el sud-est asiàtic, no dels excessos de la IA a occident. El centre del món és allà, no ací.

Una novel·la clau de la literatura valenciana de la dècada dels seixanta.

Wed, 26 Feb 2025 18:14:00 +0100

MARIA BENEYTO (1990). La dona forta. València. Edicions Alfons el Magnànim. Introducció de Josep Ballester.

(Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha designat Maria Beneyto com a escriptora de l’any 2025. El 23 de març de 1991, vaig publicar al Suplement Cultura del diari Avui aquesta ressenya d’una de les seues obres més destacades. Servisca la nova publicació d’aquest article com homenatge a l’escriptora valenciana.)

La Renaixença valenciana mai no es va interessar per la prosa, de manera que en les primeres dècades del segle XX el País Valencià no va comptar amb cap novel·la mínimament rellevant, a diferència del que passava a Catalunya i fins i tot a les Illes. Tanmateix a poc a poc anaven sorgint plataformes on d’una manera incipient començava a conrear-se la prosa, sobretot narracions de curta extensió. Primer fou El Cuento del Dumenche, després ben avançada la dècada dels 20 i al principi dels 30, apareixien Taula de lletres valencianes, La República de les lletres, Nostra Novel·la o el grup costumista de Castelló.

Tota aquesta activitat que hagués pogut donar els seus fruits en els anys posteriors, fou desmantellada a conseqüència de la Guerra Civil. El País Valencià va passar durant les dues dècades posteriors per un autèntic desert cultural, encara més accentuat pel que fa a la producció literària en català. Aquell escriptor que volguera escriure en català havia de fer front a innumerables dificultats; manca de tradició literària, d’editorials, de crítica...i com a conseqüència de públic lector. No és d’estranyar que davant d’aquest panorama la majoria d’escriptors valencians de la dècada dels 60 – amb l’única excepció d’Enric Valor -, siguen autors només d’una o dues novel·les.

Tot això que acabem d’escriure és necessari tenir-lo en compte a l’hora de parlar de La dona forta de Maria Beneyto, una de les tres novel·les més importants de la dècada, juntament amb L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i Els horts de Martí Domínguez. Maria Beneyto és d’alguna manera el prototipus de l’escriptor que es desenvolupa en aquells anys. Comença la seua carrera literària en castellà i assoleix un notable èxit. A partir de 1952 amb el llibre Altra veu comença a publicar també en català, però aquests llibres a penes tenen ressò dins la societat valenciana, fins al punt que al seu darrer llibre publicat, Vidre ferit de sang (1977), no se li fa cap ressenya fins al cap de dos anys, malgrat haver estat guardonat amb el premi Ausiàs March, de manera que probablement a causa d’aquests desenganys, no ha publicat res més i sembla que ha deixat d’escriure.

La dona forta fou publicada per primera vegada l’any 1967, i havia estat guardonada l’any 1965 amb el premi Joan Senent. L’acció de la novel·la se situa en la dècada dels 50, i ens narra la vida d’una sèrie de dones que s’agrupen al voltant del Fèmina Club, una mena de club social, i també residència només per a dones.

La novel·la està estructurada a base de petits episodis de la vida de cada una de les dones, on se’ns anirà desvetllant a poc a poc la problemàtica de cadascuna d’elles. Hi trobarem entre altres Isabel, que sent una amor exagerat pels xiquets orfes i que accepta el matrimoni amb un home a qui no estima a canvi de tenir una residència per a ells; a Lutxi model de professió que organitza un escàndol públic per a que no la deixe l’home que estima; a Clara que estudia Dret perquè son pare l’obliga però que no pensa exercir, ja que quan acabarà la carrera pensa casar-se amb el seu nuvi; a Elionor que es refugia momentàniament perquè el seu marit no li reconeix el treball que fa a casa; a Àgata que vol ser en tot igual que els homes, però que se sent angoixada pel seu embaràs. I al capdavant de totes, com a fundadora i presidenta del Club, trobem a Carme d’Arocarena, una escriptora d’anomenada, a qui els seus pares van fer casar amb un home a qui no estimava per salvar una difícil situació econòmica, ella mai no el va voler acceptar i va dedicar totes les seves forces a la creació d’un club femení. Fins i tot quan coneix l’home que li agrada no se’n va amb ell perquè ella és honesta. És la dona forta.

El Club es constitueix en un lloc per refugiar-se dels desenganys. Quan les coses els van bé, sobretot en l’aspecte sentimental se’n van. La mateixa Carme el funda com a despit per la imposició matrimonial a què se la va sotmetre, però al final creu que ha fracassat. Cap d’elles pot assolir els seus objectius o la seva felicitat a soles, sempre necessitaran per a obtenir-los la companyia o l’ajut de l’home.

Maria Beneyto, en unes línies preliminars a la present edició, tracta de justificar les claudicacions de les dones de la novel·la i escriu: “Novel·la escrita sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser la de la meua condició de dona, en el pla personal - la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils, submises -, a la qual cosa s’afegia el mateix ambient, que rebutjava coma estrany un tema que jo imposava en un temps en què tals assemblees de dones no s’hi podien donar i l’actuació de les quals no hauria estat tolerada de no ser presentada així, finalment domesticades, quasi humiliades o vençudes.”

Aquestes paraules de justificació, paradoxalment fan que la història no necessiti cap justificació, ja que reflecteixen la situació de la dona sota el franquisme i escriure una altra cosa probablement era reflectit una situació irreal.

La novel·la traça molt bé l’atmosfera on es mouen els personatges, i està escrita amb una molt bona prosa. Al final, però, ens queda el regust amarg de pensar allò que era pogut donar de si la literatura catalana al País Valencià, si la història ens hagués anat d’una manera més favorable.

Josep Manuel San Abdón

Martti Pärssinen, arqueólogo: ”Hemos encontrado una antigua civilización amazónica que tuvo un millón de habitantes”

Fri, 21 Feb 2025 19:14:33 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Fa 1.900 anys, en una àrea d’un 2-3 % de l’Amazònia, hi vivia una població d’un milió de persones que construïa geoglifs —i altres tipus d’estructures— i cultivava el panís, la carabassa o diverses espècies d’arbres. Nou-cents anys després, va desaparèixer sense deixar molt de rastre.

Excessos subjectivistes i sentimentalistes?

Tue, 18 Feb 2025 11:51:05 +0100

L'amor és una emoció i sentiment, però també una elecció amb què arromangar-se de mans, cervell i pell.

"Perdut al país dels somnis i amb tu en la ment, albire aqueix espai secret on som u.

Trie en cada serralada grapats de paraules que en ordenar-les dibuixen greus i aguts, melodies per als llavis dels qui ens lligen.

Sí, no fou el nostre un amor dolcíssim i perfecte, però fou de sang i veus, la carn teua l'habitatge d'heura on m'agafava.

Si arribara un dia en què fora un pou d'oblits, digues-me un mot, i tot seguit un altre; digues-me'ls, curts, llargs i encara més, no t'atures; mormola'm a l'oïda intervals de vent i així reconstruiré aquella geografia, les terres, els meteors del cel que foren la serralada: aquell somni sobre els teus braços i del qual no mai despertava.

Perdut al país dels somnis, les parpelles titil·len indescriptibles, se'm tanquen de tanta intimitat".

Del llibre Longitud 39º 54' 01:98" N Latitud 0º 20' 32,86" W, desembre 2023

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

LA NOVENA DE BEETHOVEN A XÀTIVA

Mon, 17 Feb 2025 21:54:00 +0100

LA NOVENA DE BEETHOVEN A XÀTIVA
CRÒNICA APÒCRIFA D’UN AFICIONAT

Vila-real, 16/02/2025

Una obra referent de la música a Europa i al món, la Simfonia núm. 9 en re menor, op. 125, coneguda com a “9a Simfonia de Beethoven” o “Simfonia Coral”, l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València i el mestre Hilari Garcia Gasque a la direcció, han estat els arguments que ompliren a vessar el Gran Teatre de Xàtiva, ahir diumenge 16 de febrer. Si a les excel·lències dels protagonistes i de l’escenari sumem els retrobaments còmplices ordits per l’amistat, ja podem qualificar la jornada de memorable.

Comentar, a manera d’apologia, el rol que ocupa la música en la salut i el gaudi vitals pot semblar una evidència insultant o una tautologia maniàtica, per part de qui la pregona. Tanmateix, la percepció humanista de qualsevol fet que pretén l’alliberament del dictat insubstancial, l’afirmació en la realització productiva de la raó i les emocions que predica el poder valedor de la veritat (entés a la manera de Foucault), ha de celebrar-se com un triomf dels estetes, o dels humils aficionats a les bones produccions artístiques.

Un concert de música clàssica, com a pràctica instal·lada en la societat, potser es considera d’aquelles activitats que abranden els sentits però que caduquen d’immediat per pura condició efímera, producte de les regles de joc del consum. La mateixa reflexió sense més recorregut que el de l’efecte psicològic o emocionalment dopant (amb perdó de l’expressió) pot condemnar-nos a la banalitat, perquè justament en la condició efímera es basa la màgia de la música, en un temps i un espai, i possiblement per aquest motiu és perquè Plató, a La República, va expulsar de la polis els pintors i escultors, per fer art mimètic, però no hi va incloure els músics. Ben al contrari, el filòsof grec plantejava l’educació musical com a primera pedra per a la construcció de la democràcia, segons explica Anna Pou van den Bossche en un dels seus articles (revista El temps, 2019).

El trajecte cíclic d’apropar-se a les arts amb un teixit ideològic desestigmatitzat, desproveït de prejudicis, eleva la recerca de la raó a un plànol on les úniques escletxes són finestres obertes al vent dels reptes creatius. Això és, una via personal en què la música ens impulsa a l’eudemonia i una via social en què l’evolució diacrònica de l’art mostra mecanismes per a dotar de sentit els canvis en l’ordre jeràrquic dels objectius comuns, parlant de grups civilitzats.

De la mateixa manera que és necessari humanitzar les pràctiques socials, cal filar l’agulla amb la capacitat resolutiva de les arts i l’essència pacífica de la música, per a lligar amb coherència i afectivitat els contextos en què es mou la humanitat (històrics, polítics, científics, artístics). Sempre caminem a recules respecte dels esdeveniments que capgiren la inèrcia dels dies, fet que genera tensió. Arriba un moment en què ens adonem de la vàlua de tot allò que va passar per la nostra vida i ens va acariciar les mans per no saber abraçar-ho. L’adjectivació que atribuïm a la música “clàssica” cal acceptar-lo en el sentit temporal, però val a dir que en els temps coetanis a les creacions dels artistes van suposar autèntiques revolucions en el panorama de la composició. Beethoven, Liszt, Rakhmàninov..., un seguit interminable de grans compositors foren desqualificats en el seu temps, amb crítiques ferotges sobre les seues obres de nova creació. El mateix Verdi, el 1832, va estar rebutjat pel conservatori de Milà, que actualment pota el seu nom. Els anys i la memòria han hagut de rectificar errors i restituir honors caiguts en injustícia. És un exercici habitual dels humans i de la nostra història.

L’embriaguesa espiritual de la qual parlava Beethoven es trobava ahir diumenge dins d’un recinte arquitectònicament majestuós, sensorialment catàrtic, on tot el públic assistent volava a les ordres del mestre, les extremitats del qual malaba l’orquestra amb línies i ondulacions que la geometria encara no ha inventat, perquè es troben al planeta música. Al compàs d’una melodia inspirada en part pel poeta Shiller, la instrumentació simfònica dels quatre moviments marxava triomfal per l’avinguda Selgas de la ciutat renascuda a les cendres, des de l’allegro ma non troppo del primer fins al prestíssimo del quart, amb l’aval academiscista de cent cinquanta intèrprets dalt de l’escenari, inclòs el Cor de l’Auditori de Saragossa, el quartet de veus solistes Tanya Durán Gil, soprano, Myriam Arnouk Cerdá, mezzosoprano, Jesús Álvarez Carrión, tenor, i Pau Armengol Torrella, baríton.

Ahir, i per una vegada contrariarem Ramon Gener, Beethoven no va caminar sobre un mar de núvols sinó sobre una avinguda de melòmans entusiastes, enamorats de la millor música del món, l’orquestral, simfònica i clàssica.

Canta'm Mixi, llegeix-me un poema

Fri, 14 Feb 2025 22:55:13 +0100

Ara ho veig clar: Tot a la meua vida és provisional fins quan mora.

Han tret el llit gran de la cambra i m'han dut un d'articulat individual. Obrin les persianes perquè entre la llum del sol al migdia; abans tot era tancat i barrat per un pànic irresolut a la pols. Sent els batecs del pols, car els matins solitaris m'habiten amb mortuoris silencis. Si aguaite a la porta de casa el personal somriu i a dins de la llar tot són deferències. Una safata amb els menjars i em demanen què voldria al proper... Ampolles d'aigua amb palletes multicolors ( quina felicitat!) Necessites res més?, us estalvie els epítets. Tv, ràdio, premsa virtual, auriculars.

Voldria foragitar aquest estat, llegir sense límits, que no se'm caigueren neurones al doblat dels llençols, passejar als camps, fer l'amor als núvols i que el sol em fera l'ullet, creure en el cicle vital quan la circumferència es tanca a les meues parpelles i l'ànima escriu descosida.

Pã què! Pâ què!

Ho va dir el poeta aquell:" La vida és massa curta, però la mort és per a sempre. Per això t'escric mentre camine i el moviment d'un vent de pluja i gris em xiula paraules immortals i d'esperança... La mort és sempre curta, però tu em pronuncies a tothora la vida".

M'agradaria saber si és així. Podeu preguntar-li-ho?

Michi canta Night Moves

https://www.youtube.com/watch?v=Jq9GmisEu_A

https://open.spotify.com/track/1D6Slhg7MMnraZpIEE8pbb?si=nWWHWPQyT1-0fdfsOyOlwQ

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Adeu a mossén Canelles

Fri, 14 Feb 2025 16:00:00 +0100

De tota la vida recordo a mossén José Canelles com a rector de la parròquia de Sant Pere (del "Cristo", com n'hem dit sempre). Se'n va fer càrrec el 1972, l'any que jo vaig nàixer. O siga, que en els meus records d'infantesa sempre hi apareix: la catequesi, les misses de xiquets, la primera comunió, la confirmació. Per a la major part de benicarlandos, la figura de Canelles és indissociable de l'experiència que hagen tingut amb la vida d'eixa parròquia i amb la imatge del Crist de la Mar.

Però mossén Canelles va ser molt més que un rector que va estar més de 45 anys de servei a Benicarló. Per a diverses generacions de joves