Blogs Pontaires

La claror al jardí

Sun, 29 Dec 2024 09:17:23 +0100

I no esperem el perdó,
de nou el cor enfortit,
però contents d’haver segut
amb tu sota la pluja i el tro,
i agraïts també pel do
d’aquesta claror al jardí.

And not expecting pardon,
Hardened in heart anew,
But glad to have sat under
Thunder and rain with you,
And grateful too
For sunlight on the garden.

Aquest dijous 1 a llibreria Argot i divendres 2 de juny a Fan Set són les presentacions al País Valencià de l’obra La claror al jardí, de Louis MacNeice, amb traducció de Marcel Riera, que a partir de setembre prosseguiran a Barcelona i Vic. En parlarà el traductor i, en el cas de València, l’acompanyarà el professor i poeta Jaume Pérez-Montaner, autor del prefaci. Del poeta i del poema, en podeu saber més a la web de l’obra i en aquest apunt de Salze Editorial.

L'entrada La claror al jardí ha aparegut primer a Salms.

Filagarsa

Sat, 28 Dec 2024 12:42:00 +0100

L’escriptor i amic Albert Garcia Pascual se’n va anar la tardor passada: dilluns 3 d’octubre de 2022. Cinquanta-sis anys. Va caure mort de cop al centre urbà de Castelló. Un problema de cor, se’ns va dir. Morir-se al carrer no és com a l’hospital: hi ha d’anar el jutge, alçar el cadàver, autòpsia, etc. Al tanatori no hi era o, en tot cas, com sol dir-se, era de cos absent. Entre les amistats, moltes d’El Pont Cooperativa de Lletres, hi havia llavors, i encara hi és, un profund estranyament, amb tot l’abast semàntic de la paraula. No hi donàvem crèdit. Per això i per moltes altres coses, l’amic Carles Bellver i servidor ens vam reunir i vam idear un homenatge que va materialitzar-se en l’edició d’un llibre, La tempesta contra les roques. Poesia i memòria d’Albert Garcia Pascual, que aplega poemes inèdits del castellonenc, la majoria escrits els darrers anys a la Xarxa, amb els quals dialoguen els companys de vocació. Una obra literària, col·lectiva i il·lustrada, que va ser presentada fa poc a la Fira del Llibre de Castelló. En deixe ací constància amb el poema amb què recorde l’amic Albert.

En els silencis reverberen
els batecs dins del cap
i en aquesta cadència rítmica
dansen els somnis i malsons,
tiben, una a una, totes les puntades
de les costures de vida.
Albert Garcia Pascual

De Vida, però, no te’n vas emprovar
cap altra: curts i estrets tots els cors
en venda, minsa l’amplada de mires
al teu mar, incomptables els sargits
que vas haver d’embastar enfilant
per l’agulla camells al cel, aquell gest
tan teu de batuta amb el furgadents,
espadatxí d’olives i bromes a taula:
tenia números, no catàleg de senyoret,
i me’n cabia només aquesta, de Parca.

Què feu tots ací amb la cara mústia?
Amb quin fil m’heu relligat al llibre?
Teu, nostre, és aquest que ara penja
on la Cosidora ens fibla i no sutura,
negra filagarsa enllà del cos absent
on els condols no et vetllen, àngel ja
que a mig aire ens ensomies i danses
i al cap ens bategues, puntada a puntada,
invicta costura de somriures. Hi tibes.

I tibes.

Filagarsa (JP, 2023)

Publicat a:

La tempesta conta les roques (DDAA). Castelló de la Plana: Edicions El Pont, 2023

L'entrada Filagarsa ha aparegut primer a Salms.

Per què valencià?

Fri, 20 Dec 2024 13:22:00 +0100

Aquest estiu va actuar a les festes de Benicarló un monologuista valencià que va fer, com ja se sabia perquè ho posava al programa, l'espectacle en valencià. A les xarxes socials, una senyora de procedència forana es va queixar. Adduïa que com que l'espectacle era en valencià "no entendía nada", això li pareixia una falta de respecte i "me tuve que marchar". Molta gent li va respondre que si no entenia el valencià, el més lògic era que no assistira a l'actuació, però que no tenia dret a queixar-se, perquè el valencià és la llengua pròpia de Benicarló, i a més d'actes en castellà ja n'hi havia d'altres.

Uns dies o setmanes després, a casa meua vam tindre una edificant conversa amb uns adolescents que passaven pel nostre carrer. Ens vam adreçar a ells per a recriminar-los una conducta incívica que afectava la nostra casa, i ens van contestar a crits i amb males maneres que ells "no entendían el valenciano", que era la llengua amb la qual els havíem parlat. Semblava que érem nosaltres els maleducats per parlar-los en la llengua d'ací.

Aquests fets són indicatius d'una tendència que cada cop es pot observar més: estem arribant a un punt que quasi no podem parlar valencià ni al nostre poble. O bé hi ha gent que no ens entén, i no té cap intenció d'entendre'ns, o bé el fet de parlar-lo sembla que siga una ofensa per a algú. Em fa l'efecte que ens trobem en aquesta situació perquè durant dècades hem canviat de llengua per una suposada "educació", i ara recollim els fruits d'aquesta actitud: "els altres" ens menyspreen, consideren que la nostra llengua és "de segona", i que tenim "l'obligació" de parlar castellà.

Cal un canvi d'actitud per part de la gent que parlem valencià. Ens hem de fer valdre. Hem de prendre consciència que si nosaltres no defensem la nostra llengua, no ho farà ningú per nosaltres. Si la senyora que va anar a un monòleg en valencià percebera que ací a la gent això li importa, no s'atreviria a fer declaracions del tipus de les que va fer. Si volem que ens respecten, ens hem de respectar primer nosaltres.

Tot això em ve al cap per un tema que l'actual Consell de la Generalitat s'ha tret de la màniga: la consulta als pares sobre la llengua a l'ensenyament, en el marc de l'anomenada "llei de llibertat educativa". És una qüestió preocupant, perquè és en el marc de les escoles i instituts que ens juguem bona part del prestigi i la vitalitat del valencià. Caldria que la llengua vehicular majoritàriament en l'ensenyament fora el valencià. Per què?

Entre d'altres coses, perquè el valencià siga vist com una llengua normal, necessària. Perquè els nostres fills i filles vegen que el valencià és almenys tan digne com el castellà. Perquè les famílies que han vingut de fora entenguen que per a integrar-se ací cal saber valencià. Però, sobretot, perquè és la nostra llengua, la llengua pròpia del nostre poble, de la nostra comarca, del territori; no l'hauríem de menystenir, simplement per ser la nostra hauria de tenir una consideració especial. Si no, ens podem trobar en situacions com les que he explicat abans, en les quals quasi hem de "disculpar-nos" per parlar valencià.

Per a no sentir-nos estrangers a casa nostra, hem de triar valencià a l'escola. I per altres coses de les quals hauríem d'anar parlant altres dies.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1462 (20 de desembre de 2024)

El bes, XLVII Flor d'aniversari (2021).

Tue, 17 Dec 2024 13:25:26 +0100

Un bes, preàmbul de no-res, i la mirada. Inesgotable, precís, com el cel i la llum que regala.

Carn que engendra meravelles, mossegant les dents qualse- vol apunt de tristesa. No deixes que aquesta, tot ho negue. Insinua, ofrena amb remor de veus aquesta eternitat, mantín-la.

Caçadora de blanques llunes seran els cossos calidoscopi de bellesa. I així, buidats, habitar-nos com fantasmes sense llar.

Un bes, l'aixopluc que ens dignifica.

https://open.spotify.com/track/18oa7BOnHF8Y3YItQ8rV3e?si=r125VWYURfagVwoLzECwQQ

The Kiss, Harold Budd

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, XLIX

Mon, 16 Dec 2024 16:16:38 +0100

Fa vent, un fort vent gelat que fa cruixir les pedres. I tremolen els arbres, les branques dels quals, abillades o nues, obren records de la carn teua que mira.

Jo observe qui observa, i això és aprenentatge i disciplina d'un camí per menar-me a la demolició d'aquest jo.

Rumie com alguns presenten llibres, altres cerquen estratègies per foragitar invisibilitats, circumloquis i excuses per manifestar-se, qualssevol son vàli- des. Cada dia ho llig, me n'adone del pelegrinatge incessant, d'aquest buscar hores de llum als hiverns més ombrívols per dir "soc aquí, no vull desaparèixer com un buf, tinc un nom i us importe de l'ultramón aquest assaig d'aprenent fracassat, però al capdavall soc aquí, no m'oblideu. M'han traduït a l'anglès, italià, romanès, croat, francès i rus, que no és poca cosa".

Amb petites variacions sempre els mateixos als aparadors de la cultura.

I ara me n'adone del mèrit que em fou regalat quan sota la pell, en l'alquímia profunda del cor, compartires l'existència... Sí, en aquesta caverna on esmaperdut pintava lletres vaig trobar caduca, però humana salvació. La resta, ho saps, em fou absolutament prescindible: fum.

Fa vent, un vent cru que afaita i dessagna les galtes del meu jo, però que lenifica.

29-11-2021

https://open.spotify.com/track/06U8if1ImoIHZTOydwu5YQ?si=1e8d6fa3fc154c68

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Recuperat llibre escrit fa 30 anys, Transparències.

Sun, 15 Dec 2024 16:12:51 +0100

Estimats amics i companys us deixe en versió digitalitzada i lliure el primer llibre que em publicaren fa 30 anys.

Disposeu dels meus tretze llibres gratuïtament en aquest blog, per si és del vostre interés llegir-los. Amb els dos darrers recupere aqueixes edicions de paper impossibles d'accedir o retrobar-los.

Mala distribució, tiratges curtíssims i oblits intitucionals d'èpoques on la literatura, i en major grau la poesia, no feien el pes a tot arreu.

Ens trobem en idèntica situació? Vosaltres jutjareu. Personalment ho tinc ben clar.

Que passeu un Bon Nadal, que el proper any 2025 la salut i humor no us falte.

A reveure i gràcies per la propina!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

LA DANA I EL SISTEMA POLÍTIC

Sat, 14 Dec 2024 12:00:00 +0100

La DANA o depressió aïllada a nivells alts de l’atmosfera va atacar criminalment els pobles de l’Horta de València, però també alguns de l’interior com ara Utiel. El nombre de morts, desapareguts i béns materials destruïts, tant les infraestructures públiques com les llars privades, ens indiquen la magnitud de la força de la natura als temps del canvi climàtic, però també la fragilitat del territori i, sobre tot, la inoperància dels poders públics en la gestió del desastre.

Independentment de l’escassa eficàcia de la legislació, de les mesures preventives o de la tardança en comunicar l’estat d’alerta per part dels irresponsables als que hem de demanar responsabilitats, la sensació general, pot ser, es resumeix en la fallida d’un Estat de les Autonomies que, des dels orígens, no és carn ni peix. M’explique!

Al món actual, a banda de les dictadures, podem trobar dos tipus d’estats democràtics: els federals (com ara Alemanya) i els centralistes (com ara França) que, des temps immemorials, estan consolidats i funcionen molt millor que Espanya: per què?

Perquè Espanya és un Estat que no pot ser considerat federalista ja que el govern central controla el finançament autonòmic (independentment del color del govern de torn), però tampoc centralista perquè les autonomies són les responsables de les competències més importants com, en el cas de la Comunitat Valenciana, les que venen recollides als articles 49 a 58 de l’Estatut i que foren transferides per l’Estat al seu moment (Protecció Civil i Seguretat Pública, Urbanisme i Ordenació del Territori, Obres Públiques, Aprofitaments Hidràulics, Patrimoni, Carreteres i Ferrocarrils que transcorren íntegrament pel territori, Educació, Sanitat, Serveis Socials, etc.).

Resumint, l’Estat ens encarrega la gestió, però tutela el finançament i, si a això li afegim que el finançament no solament no és equitatiu ni amb la població total, ni amb la superfície gestionada (i que dos autonomies com ara Navarra i Euskadi gaudeixen de l’insolidari concert econòmic) i que la Valenciana és una de les pitjor finançades juntament amb Catalunya o les Illes, això ho explica quasi tot.

Perquè caldria afegir la ineptitud dels nostres polítics, sempre preocupats, en primer lloc, de la política caïnita del partidisme, abans de pensar o actuar per la millora de la vida del poble i dels pobles, tant des dels governs com des de l’oposició, d’unir esforços per aconseguir millors infraestructures de tot tipus, millorar les condicions de vida per als més humils, imposar horaris laborals conciliadors amb la vida familiar o el perill de les catàstrofes, etc.

Mentre Espanya no aposte, d’una vegada per totes, per un Estat Federal de debò, amb uns impostos proporcionals a la riquesa de cada territori i solidaris amb la resta de l’Estat, a més d’un finançament just i objectiu que, lluny de drets històrics anacrònics, respecte el potencial humà i geogràfic de cada territori i un imperi d’unes lleis igualitàries per a tots, només ens quedarà confiar en els nostres Ajuntaments i els nostres joves que, afortunadament, han donat la cara des del primer minut i s’han enfangat als pobles valencians germans que encara ploren els centenars de víctimes i aspiren a un futur imperfecte on conjugar la normalitat torne a ser un verb d’esperança.

Revista Poble nº 322, desembre 2024

VILA-REAL NO ÉS CASTELLÓ

Sat, 14 Dec 2024 11:44:00 +0100

Totes les comparacions són odioses però, tranquils, comparar no és l’objectiu.

Els meus amics castellonencs estan ben pagats, com és normal, de ser la capital provincial des del 1833 amb tot el que això va comportar en finançament, infraestructures i gestió política i territorial: el primer institut, el primer hospital, el primer etcètera sempre arribava a la capital. Tenien mala fama urbanística, fins temps ben recents, però també és de veres que les corporacions democràtiques l’han dotat d’amples avingudes i places envoltades de moltes zones verdes que, des d’ací fan enveja sana.

Però si hi ha alguna cosa que l’Ajuntament de Vila-real ha fet millor és la despolitització de la simbologia identitària, toponímica i heràldica.

En primer lloc, vam fer nostra la quadribarrada de Jaume I com a senyera o bandera local, en segon lloc vam aprovar per unanimitat de tots els partits polítics amb representació municipal al 2007 (PP, PSOE, BNV i IU) el nom del nostre poble, l’únic, l’original abans de les traduccions borbòniques del segle XVIII por el injusto derecho de conquista: Vila-real.

És a dir que al nostre poble dir Vila-real o penjar una senyera quadribarrada al balcó per festes, jo no és de dretes, ni d’esquerres, ni de separatistes, ni d’etarres… contràriament al que passa a Castelló que, a cada canvi de govern, li canvien el nom: Castelló els comunistes (?), Castellón els feixistes (?)... i ací no sabem si riure o plorar.

És per això que vull demanar li al bo de Casabó, amic i ex-company de redacció, que no es deixe arrossegar per les trifulgues inútils de la capital i passe una fotocòpia del Preàmbul de l’Estatut de la Comunitat Valenciana a tots els seus companys de partit i simpatitzants del PP per a que facen una lectura, on llegiran que la nostra autonomia ha sigut Regne i País Valencià abans de l’actual nom oficial del 1982. I si està per la feina que explique també a qui corresponga que a les comarques de Castelló practiquem la llibertat d’expressió, per això sempre hem dit samarreta i no camiseta, cansalà i no beicon i Diada per dia de…

Així que tinguem la Festa de Tots Sants i la Diada de Difunts en pau, perquè si algú vol enterrar la nostra llengua, el català del Llibre dels Fets que ens aportà el fundador Jaume I que quasi tots anomenem Valencià, que ho diga clarament i que deixen de classificar els Valencians en bons i dolents.

A Vila-real: ni Vila-real, ni País Valencià, ni la Quadribarrada, ni la Bandera Pirata són de dretes ni d’esquerres. Ací hem aprés a no discutir pels noms de les coses, perquè el que més ens importa és un Finançament Just, tant municipal com autonòmic, que ja porta 40 anys ofegant l’Economia de tots els vila-realencs i valencians (de dretes, d’esquerres i no alineats).

Potser ens interessem més per la línia econòmica, després d’haver pactat els símbols, perquè el nostre primer batlle, al segle XIII, va ser un jueu: Salomó Vidal. Un avantpassat de Cristòfol Colom? Això ja seria per a bingo! Haurem de seguir llegint i furgant als arxius.

Revista Poble nº 321, novembre 2024

EL PACTE DE LA LLUM DE TOL

Sat, 14 Dec 2024 11:31:00 +0100

Com tots els vila-realencs ben informats, ja sabran vostés que, a mitjans del proppassat juliol, PSOE i Compromís van signar el Pacte de la Llum de Tol.

El lloc triat per escenificar l’entesa, després d’uns anys de cert distanciament entre els dos partits, va ser precisament l’antiga fàbrica d’energia elèctrica on Vila-real va iniciar la seua particular Revolució Industrial (1897) des de la finca del senyor Tol (malnom de Pasqual Amiguet Miró), on ja existia un molí de paper des de mitjans de la centúria decimonònica, sempre aprofitant la força del cabal del Millars.

El pacte ve a consolidar un govern municipal fort a l’hora d’aprovar els pressupostos de 2024 que el PSOE no havia pogut tirar endavant al trobar-se en minoria. El seu model de gestió -diuen- és progressista, feminista, solidari i sostenible, paraules que, naturalment, s’han de materialitzar amb fets concrets.

Com és natural, hi haurà vila-realencs que s’hauran il·lusionat amb la nova conjuntura política, altres que es mantindran escèptics i els més crítics, des de la dreta, diran que això no va a aportar-nos res de bo. Fins ací, tot normal. Vivim en democràcia i cadascú té dret a la seua opinió, però sobre tot al seu vot, almenys, cada 4 anys.

De tota manera, la meua breu experiència com a regidor municipal, en aquest context dominat des de Brussel·les per la Unió Europea, l’infrafinançament estatal des del govern central de Madrid i les polítiques autonòmiques del govern de Mazón, me diu que, des d’un Ajuntament, siga el de Vila-real o un altre, poc se pot fer pels teus conciutadans mentre no arribe una bona part del que els vila-realencs aporten religiosament, individualment o col·lectiva, amb les seues modèliques empreses, via impostos (directes i indirectes), per garantir uns serveis i unes infraestructures mínimes, adients a una ciutat de més de 50.000 habitants que, siga per A o per B, porta massa anys arrossegant un deute brutal: amb diners torrons!

Així i tot, no caldria oblidar la frase del discurs d’investidura del president nord-americà J.F.K. (1961) aplicada al context local: Vila-realenc, no penses només que pot fer l’Ajuntament per tu… I tu, què pots fer per Vila-real?

Tots som necessaris, encara que ningú siga imprescindible. I, com encara recorden a Ràdio Vila-real, junts eixirem d’esta!

Revista Poble nº 320, octubre 2024

8 COGNOMS VILA-REALENCS

Sat, 14 Dec 2024 11:15:00 +0100

No sé quants vila-realencs en total hi haurà, com un servidor, que no coneixem cap avantpassat dels dos segles anteriors que no siguen naturals de Vila-real. Això pot ser un orgull o és només una casualitat?

No ho sé, però com a ciutadans som uns més, amb els mateixos drets i amb els mateixos deures. Recordeu la pel·lícula 8 cognoms bascos? Personalment em va semblar la típica espanyolà, en sentit pejoratiu, encara que algunes escenes podien provocar-te algun somriure pel surrealisme de la trama. No crec que els bascos de seny se creguen la llegenda de la sang, és a dir, allò d’un RH negatiu i altres falòrnies, jo tampoc. Ni que tots els bascos són avorrits o tots els andalusos graciosos: de tot n’hi ha a la vinya de Ferreres!

També recorde la resposta a un amic, poc documentat en Història, que me va preguntar: i per què no, un film sobre 8 cognoms valencians? Doncs, perquè els cognoms valencians no existeixen, encara que uns predominen més que els altres. Quan Jaume I va conquerir les nostres terres i va fundar Vila-real, els cognoms ja estaven inventats, encara que també s’ha de reconéixer que alguns valencians que no en tenien porten el cognom del poble català d’on venien: Agramunt, Balaguer, Bellmunt, Barberà, Canós, Girona, Granyana, Guimerà, Miravet, Montoliu, Lloret, Palau, Pallarés, Prades, Ribelles, Ripollés, Sanahuja, Tàrrega, Vilanova, etc.

I un cognom que mai ha sigut nostre és, precisament, el cognom basc Villarreal, molt escampat per Amèrica, i no solament perquè Vila-real, en valencià, és el nom original i, ara també oficial, del nostre poble, després de les traduccions del segle XVIII quan els borbònics pretenien seguir el model centralista francés i eliminar de soca-rel tot allò que no sonara a castellà, provocant l’aparició de molts topònims sense sentit, perquè no tots eren tan fàcils de traduir com ara Vila-real...

Corren temps confusos, de fake news, de falsos profetes que aprofiten les xarxes socials per fer creure, als més innocents, que els burros volen. Temps d’odi i malentesos, on alguns salvapàtries voldrien eliminar els emigrants o fer-los desaparéixer (per deixar-nos als jubilats sense pensió?).

Hui en dia, és tan valencià com vila-realenc, el cognom d’un ciutadà vingut de Múrcia, com de Jaén, Equador, Marroc, Moldàvia o Romania. I sort que l’opi del poble, és a dir, el futbol, de vegades fa l’ullet al futur i demostra als aficionats, també als que no solen llegir lectures exemplars, que se pot ser valencià, basc, català i, fins i tot, espanyol amb uns cognoms tan de moda com ara Yamal, Williams o Senna.

Revista Poble nº 319, setembre 2024

INMERSIÓN VILLARREAL

Sat, 14 Dec 2024 10:59:00 +0100

Des del proppassat 24 de maig, la ciutat de Vila-real compta amb una nova atracció, en forma d’experiència sensorial, per a tots els públics.

Si el remodelat Estadi de La Ceràmica ja era el punt més visitat de la ciutat, no només quan hi ha competicions futbolístiques oficials, a més de comptar amb una sèrie de restaurants per a tots els paladars, la inauguració del Museu&Tour amb un espai de 446 m2, ofereix tant als aficionats com a curiosos en general, poder viure una excepcional experiència interactiva amb les noves tecnologies audiovisuals, ja que s’han destinat al voltant dels dos milions d’euros per a la posada en marxa d’un dels museus futbolístics més moderns del món.

Amb uns materials videogràfics interactius, per a que cada visitant puga moure’s lliurement per cada sala, es recorda el Vila-real agrícola del temps de Calduch, l’aparició de les primeres indústries a l’època de Fontdemora o la ciutat de més de 50.000 habitants que ha triomfat a la Lliga i a Europa de la mà del president Fernando Roig Alfonso, és a dir, el creixement del Villarreal CF amb els moments més impactants de la història del club, com ara l’ascens a 2a Divisió de 1970, el gol d’Alberto a Santiago de Compostel·la, les dues Intertotos, el subcampionat de Lliga, les participacions a l’Europa League i la Champions, el penal de Riquelme o la gran final de Gdansk amb el primer títol europeu.

També hi ha objectes de culte com ara la Copa de Campions de l’Europa League, les samarretes o les botes de les llegendes (des del CD Villarreal, passant pel Club Atlético Foghetecaz fins l’equipació actual) i, fins i tot, un “saló dels espills” on podeu buscar-vos cantant l’Himne oficial del club en un partit del Villarreal CF, però envoltats de seguidors a tocar de gespa, és a dir, submergits totalment dins del millor ambient de les jornades històriques.

El Museu, amb el nom d’Inmersión Villarreal consta de diferents estàncies tematitzades ambientades amb uns decorats, reals i virtuals, que donen la sensació a l’espectador d’haver entrat a les entranyes d’un submarí de veritat, ja que l’empresa Mediapro Exhibitions porta anys de dedicació al sector de creació i gestió de projectes museogràfics, com ja ha demostrat en altres grans clubs de futbol.

A més, per finalitzar l’exploració submarina, els espectadors són conduïts pels llocs més emblemàtics i exclusius de l’Estadi de la Ceràmica: graderies, terrenys de joc, sales de premsa, vestuaris, etc. La visita està calculada per fer-se en 1 hora i 45 minuts, és a dir, com un partit oficial amb el quart de descans, però sense descompte, se pot triar idioma en tots els espais interactius (valencià, castellà o anglés).

El Museu obre les portes la vesprada de cada dijous i divendres (de 16 a 19 h), els dissabtes matí (de 10 a 13 h) i vesprada (16-19h) i els diumenges al matí (10-13h), amb uns preus que oscil·len entre els 8€ (xiquets abonats i simpatitzants), 12€ (abonats adults i xiquets menors de 12 anys), 15€ (públic en general) i debades per als menors de 6 anys acompanyats.

Si encara no l’heu visitat, ara que fa tanta calor, penseu que l’aire condicionat va inclòs en el preu: a què espereu? Endavant!

Revista Poble nº 318, de juliol agost 2024

Fri, 13 Dec 2024 11:00:45 +0100

S’ha parlat molt de la superioritat moral de l’esquerra, però la del centre què?

How WhatsApp became an unstoppable global cultural force

Wed, 11 Dec 2024 19:16:50 +0100

enllaç directe | aquest apunt

En moltes parts del món, Whatsapp és sinònim d’Internet. Per a creadors de contingut nigerians, botiguers brasilers i ties índies, sovint és l'única aplicació que necessiten. Hi pots xatejar amb amics i família, assistir a classes, dirigir un negoci, estar al corrent de les notícies, comprar i fins i tot gestionar el compte bancari. Cada vegada més, és on la gent mira la televisió, reserva cites mèdiques i concerta cites.

Transparències de 30 anys arrere, sura, somriu, fluctua...

Wed, 11 Dec 2024 17:15:13 +0100

Treballant amb la versió digitalitzada del llibre de 30 primaveres passades...

https://www.youtube.com/watch?v=yDLBf996nog

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

'El quartet d'Alexandria', de Lawrence Durrell

Sun, 08 Dec 2024 18:55:00 +0100

Aquest estiu he dedicat molt del meu temps de lectura a emprendre una d'aquelles obres pendents que, si no és amb moltes hores per endavant i una bona dosi d'energia lectora, es poden fer molt costa amunt. Tant per l'envergadura com per la complexitat. Parlo del llibre pel qual és conegut Lawrence Durrell, El quartet d'Alexandria, que he llegit en la traducció de Lluís-Anton Baulenas (Proa, 2021). Dic llibre però, com és sabut, es tracta en realitat de quatre novel·les, que va publicar per separat entre 1957 i 1960: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea. Tanmateix, un cop llegides, em sembla obvi que no poden ser llegides de manera independent, i que, almenys, cal llegir-les en l'ordre en què van ser publicades, si és necessari amb alguna pausa entre cadascuna, però no deixant passar un temps excessiu entre l'una i l'altra. S'apreciaran així millor les relacions entre les quatre, i també es podrà valorar millor l'experiment narratiu que Durrell proposa.

Un experiment que ell mateix va expressar el prefaci que va escriure al conjunt del quartet. Després de dir que «el grup de quatre novel·les està pensat perquè es llegeixi com una sola novel·la», expressa quin era el pla: «En intentar elaborar la meva forma, vaig adoptar, com a analogia aproximada, la proposta de la relativitat. Els tres primers llibres es relacionaven de manera intercalada, ja que eren "germans" els uns dels altres i no pas "seqüeles"; només la darrera novel·la pretenia ser una veritable seqüela i desencadenar la dimensió temporal. El conjunt estava pensat com un desafiament a la progressió formal de la novel·la convencional: la novel·la saturada de temps de l'època» (p. 7).

Ja veiem que es tracta d'un projecte ambiciós en la intenció. Però que ningú s'espante davant les obscures referències de Durrell a la física teòrica. Tot plegat es concreta en tres novel·les que giren, aproximadament, al voltant dels mateixos fets, personatges i període de temps, però des de perspectives diferents, amb elements nous que en canvien la percepció. Per contra, la quarta novel·la se situa, efectivament, uns anys després en el temps, i ens mostra l'evolució posterior dels personatges.

El conjunt és una obra magna que dona per a anàlisis extenses i profundes. Jo em limitaré a oferir ací les notes de lectura que m'ha suscitat aquest estiu a Alexandria.

Justine

Lawrence Durrell

La primera de les novel·les, Justine, ens presenta un narrador en primera persona, innominat encara, que sabrem molt més endavant —a la següent novel·la— que es diu Darley. Escriu des d'una petita illa grega, on viu amb una nena, filla de la seua amant Melissa, i recorda la seua vida a Alexandria i en especial la seua relació amb Justine, amb la qual va tindre una relació clandestina. Ella és jueva i està casada amb Nessim Hosnani, un ric magnat copte, també amic de Darley, i que sembla consentir tàcitament la relació.

Ja des de ben prompte, se'ns posa en boca de Justine el que podria ser la intenció programàtica del Quartet:

«La veig asseguda davant dels múltiples miralls de la seva modista mentre li prenen mides per a un vestit de pell de tauró i dient:

—Fixa-t'hi! Cinc imatges diferents del mateix individu. Ara, si escrivís, provaria de descriure així un personatge, amb un efecte multidimensional, una mena de visió prismàtica. Per què no podem mostrar més d'un perfil alhora?» (p. 27).

Justine és el centre indiscutible d'aquesta primera novel·la. Un personatge sensual, ambigu, captivador, torturat, que contínuament se'ns escapa, com al mateix narrador. Però allò que sobta més el lector és la manera de presentar la narració, que dinamita el concepte de temps narratiu. Els fets no ens són presentats en ordre cronològic, sinó de manera desordenada i fragmentària, anant endavant i endarrere, i sense especificacions temporals concretes que permeten situar el lector. El mateix narrador afirma: «Sobretot, el que haig de fer és anotar experiències, no pas en l'ordre en què van tenir lloc —perquè això és història—, sinó en l'ordre en què van esdevenir significatives per a mi.» (p. 115).

Aquesta peculiar manera de presentar la narració fa que la lectura presente al principi una certa dificultat, ja que el lector ha d'unir aspectes de la trama que han anat apareixent ara i adés. No estem parlant d'un fragmentarisme tan experimental com podria ser el de Joyce, perquè la veu narrativa és més convencional, menys trencadora, però l'exigència hi és. D'igual manera, els diversos personatges no ens són «presentats», sinó que apareixen sense explicar-nos qui són ni la relació que tenen entre ells, de manera que el lector ha d'anar recollint indicis. D'altra banda, el tempo narratiu és lent i poètic, recorda en alguns aspectes Proust: importen més les sensacions que els fets, i durant bona part de la novel·la sembla que no hi ha acció; de fet, bona part d'aquesta es concentra en els darrers capítols.

Al capdavall, el tema d'aquesta novel·la és l'enigmàtica Justine, sobre la qual va girant el narrador, obsessionat per la relació que hi va mantenir. Però també la mateixa ciutat d'Alexandria, potser l'autèntica protagonista: «la ciutat que ens va utilitzar com si fóssim la seva flora, i ens va precipitar en conflictes que eren seus i que nosaltres, erròniament, crèiem nostres: estimada Alexandria!» (p. 13). D'ací que la descripció dels ambients siga tan important, i se'ns transmeten de manera vívida i eficaç la sensualitat i la sensorialitat de la ciutat, la seua bigarrada diversitat.

Els personatges que hi van apareixent, alguns dels quals es mantindran al llarg de tot el Quartet, semblen emanacions de la ciutat. Hi trobem el metge Balthazar, ànima d'Alexandria, aficionat a la càbala; el diplomàtic francés Pombal, faldiller i entranyable; el vell oficial de policia Scobie, personatge grotesc que sovint ofereix un contrapunt còmic a la narració; l'escriptor Pursewarden, paradoxal, burleta i provocador; la fràgil i malalta Melissa, la ballarina amant de Darley.

Dos elements, per acabar sobre Justine, que retrobarem al llarg de tot la tetralogia. Primer, la presència de narradors dins de la narració principal, la intertextualitat: moltes pàgines d'aquesta novel·la són la transcripció d'una novel·la fictícia titulada Moeurs, escrita pel primer marit de Justine, que és una investigació a penes encoberta sobre ella; també apareixen fragments dels diaris de la mateixa Justine. Segon, la importància de la sexualitat, com una força obscura, complexa, que domina els éssers humans; hi apareix en totes les seues diverses variants, sense ser explícita en els actes però sí present de manera directa. Vaig saber després que Durrell era amic personal de Henry Miller, amb qui té en comú aquest interés per la sexualitat.

Lawrence Durrell i Henry Miller el 1963

Balthazar

Amb la segona novel·la, Durrell comença el joc de perspectives a partir d'allò que ens ha presentat a la primera. Darley, que torna a ser el narrador, ha passat al seu amic Balthazar els fulls que tenia escrits —la novel·la Justine— i aquest el visita a l'illa on s'està i li deixa un extens comentari sobre allò que havia escrit. Són les noves aportacions de Balthazar allò que estructura tota aquesta segona part. No ens trobem, per tant, amb una seqüela, sinó més aviat una ampliació o matisació de la història exposada al primer llibre. És a dir, que la proposta que Durrell fa no és canviar el narrador per a oferir una nova perspectiva sobre els fets (un recurs al qual ens ha acostumat una part de les noves tendències de la narrativa contemporània), sinó tornar als mateixos fets per a afegir elements nous que, en algun cas, obliguen a reformular allò que coneixíem.

Durrell posa en la veu del personatge de Balthazar una mena de definició d'allò que ell està fent al Quartet:

«"Suposo —escriu en Balthazar—, que si ara volguessis incorporar d'alguna manera tot el que t'estic explicant al teu manuscrit sobre la Justine, et trobaries amb una mena de llibre força curiós. Tot s'explicarà, per dir-ho així, en capes. Sense voler, pot ser que t'hagi proporcionat una manera de fer una mica particular! No gaire diferent de la idea d'en Pursewarden d'una sèrie de novel·les amb 'panells lliscants', com ell ho anomenava. O bé, potser, com algun palimpsest medieval, on diferents tipus de veritats es dipositen l'una sobre l'altra per tal d'anul·lar-se o, potser, complementar-se entre elles."» (p. 414)

L'inici de Balthazar m'ha semblat especialment fascinant per dos aspectes. D'una banda, l'aparició de Balthazar, que ha llegit el llibre anterior, permet una autoconsciència dels personatges que els fa transitar entre la realitat i la ficció, de manera semblant com passa a l'inici de la segona part del Quixot: «Al cap i a la fi, què et proposaves, descriure'ns com a persones reals o com a personatges? [...] Tots som gent real —va afirmar—. Tant és el que intentis fer amb nosaltres: som gent que encara som vius.» (p. 257-258)

El segon element que m'ha captivat de l'inici de Balthazar és la reflexió sobre què és la veritat, i si té sentit pensar que n'hi ha o que podem arribar a saber-la. Una idea que, de fet, subjau en la reinterpretació constant dels fets que planteja el Quartet.

«"La veritat —va dir-me un cop en Balthazar mentre es mocava amb un mitjó vell de tennis—, la veritat és la cosa que, amb el pas del temps, es contradiu més."

I en una altra ocasió en Pursewarden va dir una cosa no menys remarcable: "Si les coses fossin sempre el que semblen, com s'empobriria la imaginació de l'home!"» (p. 261)

«"Vivim —escriu en Pursewarden en alguna banda— vides basades en ficcions seleccionades. La nostra visió de la realitat està condicionada per la nostra posició en l'espai i en el temps, no pas per les nostres personalitats, tal com ens agrada d'imaginar. Cada interpretació de la realitat es fonamenta, doncs, en una posició única. Dues passes cap a l'est o cap a l'oest i tota la imatge canvia." Una cosa així, més o menys, diu...» (p. 253)

En conjunt, Balthazar és més lleuger que Justine, inclou més diàleg i hi ha fins i tot algun passatge humorístic, com per exemple les escenes protagonitzades pel grotesc Scobie. Apareixen personatges nous que tindran molta importància en la trama més endavant: especialment Narouz, el germà de Nessim, i Leila, la mare de tots dos.

L'estructura d'aquesta segona novel·la és semblant a la de la primera, en el sentit que centra el clímax final en una mort violenta. Si a Justine aquesta es produïa durant una cacera organitzada per Nessim, ara té lloc en el context del carnaval d'Alexandria, que és descrit en el capítols finals amb una excepcional vivesa, en unes pàgines certament magistrals. Només per escenes com aquesta, junt amb algunes descripcions dels barris populars d'Alexandria, Durrell ja s'eleva a la primera divisió dels novel·listes.

Per cert, i com a curiositat: el nom del narrador —Durley— apareix esmentat per primer cop, i de passada en un diàleg, al capítol X de Balthazar (p. 437).

La Corniche d'Alexandria al primer terç del segle XX

Mountolive

En el tercer llibre del Quartet, Lawrence Durrell opta per primer i únic cop per un narrador extern a la història. De fet, és la novel·la narrativament més convencional: impera l'ordre cronològic, i la narració estricta, la trama, hi té més pes. No debades inclou un epígraf inicial de Stendhal: «Il faut que le roman raconte.» (p. 482). Contem, doncs. I el narrador omniscient es focalitza en un personatge que només havia aparegut fugisserament a Balthazar, el diplomàtic anglés Mountolive, i es disposa a contar. I comença per uns anys abans dels fets de les novel·les anteriors, durant la primera estada del protagonista a Egipte, quan va conéixer la família Hosnani, i especialment la mare, Leila, amb la qual va establir una relació amorosa.

Aquesta novel·la és la més diferent de la resta de les que conformen el conjunt, i no només per ser l'única que recorre a un narrador omniscient. Hi ha un canvi de to molt evident, i fins i tot per primer cop apareixen escenaris de fora d'Egipte (Moscou, Berlín, Londres), justificats pel fet que anem resseguint la carrera diplomàtica de Mountolive, fins que torna anys després a Alexandria en qualitat d'ambaixador. I llavors ens retrobem amb l'època narrada als dos llibres anteriors, i s'aplica la següent capa del palimpsest. Personatges que eren secundaris adquireixen entitat en aquesta novel·la: el mateix Mountolive, que esdevé protagonista, o personatges com Narouz, Pursewarden o Darley que adquireixen noves dimensions. Per primer cop veiem a Darley «des de fora», i la visió que en tenim és molt diferent a la que n'havíem extret de les seues narracions, ja que ara és a través de Pursewarden, un personatge que definitivament adquireix un paper més i més rellevant en el conjunt.

Mountolive és potser la novel·la més aclaridora del Quartet, en introduir la visió diguem-ne política dels fets. Descobrim que bona part de les accions del matrimoni Hosnani s'explicaven per una intriga dels coptes egipcis a favor dels interessos jueus a Palestina (recordem que Nessim i Justine són copte i jueva, respectivament, i que ens trobem en els anys previs a la Segona Guerra Mundial), enfrontant-se als anglesos els interessos dels quals representa Mountolive, qui es trobarà en un conflicte entre el deure i l'amistat. Aquella trama que narrada per Darley era sentimental i poètica, esdevé ara un intriga d'abast internacional, amb tràfic d'armes inclòs.

De nou, aquesta novel·la es tanca amb una mort. I, de nou, hi ha una excel·lent, bigarrada, excessiva i magistral narració d'una escena col·lectiva, el vetlatori sobre el personatge mort en una mansió al desert, que referma l'extraordinària capacitat de Durrell per a descriure les escenes d'ambient. Però abans haurem assistit a una caiguda als inferns de Mountolive, que suposa un desengany absolut d'Egipte per a ell.

enllaç directe | aquest apunt

Un clade és un grup d’organismes que comparteixen un avantpassat comú.

Unes vint mil espècies de vertebrats tenen escates i aletes i viuen a l’aigua, però no formen un grup cladístic coherent. Alguns, els peixos pulmonats i el celacant en particular, són genealògicament propers a les criatures que es van arrossegar a terra ferma per esdevenir amfibis, rèptils, ocells i mamífers.

Fa 30 anys

Wed, 04 Dec 2024 17:27:39 +0100

Inicie la digitalització del meu primer poemari editat en paper per l'Ajuntament de Vila-real titulat Transparències.
Dedicar-te a allò que estimes i t'ha regalat felicitat dia rere dia en silenci i solitud és un dels guanys de la meua curteta i senzilla vida. No aspire a moltes coses més, regalar paraules i esperar, si de cas, l'eco en algun cor, gran o petit, això sí delicat.
En uns dies o a l'inici d'any el tindreu a les mans. 13 que poden ser baixats al meu blog Espaiclaudàtor, més el secrets.
Visca la crítica literària del segle XXI !

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Criptogínia- Criptoàndria

Fri, 29 Nov 2024 10:35:41 +0100

Criptogínia,

Una interessant paraula combinada i assimilada per l'IEC tal com aporta Begonya Pozo.

Sempre m'ha interessat la criptografia des de fa molts anys arrere, quan allà pels voltants de 1997 emprava el programa PGP per encriptar els meus correus amb col·legues dintre del món linuxer i alternatiu a l'omnipresent "Güindous".

Us pose un text poètic meu del llibret D'amors i d'altres constel·lacions (2002, primera edició) en fotografia.

Potser també existeix la Criptoàndria de temps immemorials ençà, aqueixa manera d'ocultar el treball, la dedicació a qualsevol àrea del coneixement i saber teorètic/ pràctic per banda de col·legues masculins del gremi, siga aquest d'auditories, direcció d'empreses, literari, etc...

Ens ho hauríem de fer mirar, encara que pel que fa a alguns no els caldria morir, car ja són calbs. Sí, l'humor que sempre pot salvar-nos i ens allunya de la paranoia egòtica!

Que no ens falte!

Us podeu baixar i llegir aquest llibre al següent enllaç:

https://www.elpontdeleslletres.cat/2021/04/15/damors-i-daltres-constellacions-josep-lluis-abad-i-bueno/

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

AI PCs make users less productive due to learning curve

Sun, 24 Nov 2024 17:57:23 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Intel vol vendre els seus PC preparats per a IA, però l’estudi que va encarregar indica que als usuaris els costa entendre’s amb les eines i la seua productivitat empitjora.

Anyone Can Buy Data Tracking US Soldiers and Spies to Nuclear Vaults and Brothels in Germany

Sat, 23 Nov 2024 17:15:56 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Vivim o no vivim en una novel·la de Philip K. Dick?

Més de 3.000 milions de coordenades telefòniques recollides per un tractant de dades nord-americà exposen en detall els moviments del personal de l’exèrcit i les agències d’intel·ligència dels EUA a Alemanya, i el Pentàgon no pot aturar-ho.

Les noies que sí i les noies que no

Sat, 23 Nov 2024 11:58:00 +0100

Títol: Envia nudes
Autora: Saba Sams
Bromera
Alzira, 2024
228 pàgines
Trad. de Sebastià Portell
En una intel·ligent operació editorial, Bromera ha donat a conèixer la jove autora britànica Saba Sams traduint el seu primer llibre dins la flamant col·lecció “La singular”. Envia nudes, en aquest sentit, és un recull de contes que indaguen en la condició de la dona, de dones concretes situades en les seues primeres dues dècades de vida. La qualitat literària d’aquestes pàgines és innegable, així com la força d’una narrativa que amb total seguretat continuarà donant mostres brillants en el futur.
Segons ha declarat l’autora, aquests contes naixen de la seua experiència personal. Les protagonitzen xiquetes o jovenetes que observen el món com dins d’una bombolla. Sams té una rara habilitat per revelar les emocions dels personatges purament des de l’exterior, amb una fredor cinematogràfica. El sexe, per exemple, és una cosa que s’hi esdevé, com una carcassa externa –un exoesquelet- que no arriba mai a colpir íntimament els personatges, com l’Emily d’”Aquí sola”.
En “Tinderloin”, una noia acaba més unida a una gossa que al nòvio que ha conegut per Tinder. No sé si això tindrà una lectura feminista (tot és possible). De fet, l’autora va declarar, durant la presentació a Barcelona del volum, que volia contrarestar “l’excessiva simplificació del feminisme que veia publicada en moltes xarxes socials”.
En general, però, no és el sexe el principal reclam dels textos. Ho és, sí, en “Envia nudes”, el relat que dona títol al llibre i que, per cert, és un dels més desconcertants, perquè acaba un poc in medias res. En altres contes la sexualitat simplement forma part de les vivències d’alguns personatges, com ara en “Blue x sempre”, un dels millors (ambientat a Mallorca, per cert). “Les mares i les noies”, al seu torn, és un dels relats més enigmàtics: les filles adolescents d’unes trapezistes de circ acaben llançant-se al buit per impressionar un amic…
    De tota manera, com en qualsevol narració amb ambicions literàries, no és la trama el que més acaba pesant per acabar amb la sensació que estàs llegint un bon material. Tot en aquestes pàgines revela una escriptura de gran qualitat: els diàlegs són realistes i versemblants, els personatges són profunds, les històries són sorprenents però a la vegada les podríem haver presenciat en qualsevol escena real on dones entre la preadolescència i la primera joventut interactuen amb altres dones o hòmens.
Menció especial mereix la traducció de Sebastià Portell. El seu català flueix amb regularitat i harmonia, en una bona demostració d’ofici i saviesa lingüística.
Bromera anuncia tot seguit la publicació de la primera novel·la de Saba Sams. Hi haurem d’estar especialment atents.

Joan Garí
Publicat en Ara, 23-11-2024

Maybe Bluesky has “won”

Sat, 16 Nov 2024 13:33:54 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Bluesky té una arquitectura oberta i tècnicament interessant, però complicada i costosa.

Afegiré que la raó per la qual sóc un gran fan d’una solució ActivityPub com Mastodon és que és bastant barat córrer la teua pròpia pila completa, tret que sigues extremadament famós. L’allotjament d’una instància de Mastodon és un procés d’un sol pas i després ho tens tot sota el teu control. Per a obtenir la mateixa experiència amb atproto [protocol de Bluesky], has de gastar centenars o milers d’euros al mes i, encara així, de moment no ho controles tot tu.

Del treball a la política.

Thu, 14 Nov 2024 18:55:47 +0100

Quan treballava de professor i algun alumne em preguntava alguna qüestió o per una obra que m'era desconeguda, sempre m'eixia la resposta clara i directa: - "Mira aquesta obra no l'he llegida, o bé, no tinc resposta exacta ara per al teu preguntat". Ni m'avergonyia, ni em sentia despullat o encara pitjor, no pensava que els meus alumnes me la feren per posar-me en evidència.

Amb això els intentava fer comprendre que la saviesa, ni el coneixement, ni qualsevol resposta era patrimoni d'una persona, vaja que som humans i indirectament que la vida és molt llarga i ens cal un aprenentatge amb paciència i humilitat. Supose que molts companys s'hauran trobat en la mateixa situació.

Ara resulta que ni la Generalitat Valenciana, és a dir, el govern que ara sustenta les regnes de tots nosaltres administrant els nostres diners i preocupacions com a ciutadans no ha dit ni mú de les errades comeses, ni se sent responsable de les conseqüències de la seua incompetència que ha suposat no trobar-se als llocs adients (en aquest cas, el President Mazón i tot el gabinet de buròcrates) que ha dut a la mort de tants conciutadans, a més dels danys materials ocorreguts, però sempre amb possibilitat de remeiar i subsanar en setmanes posteriors.

Assegut a la butaca pense l'evolució del President Mazón, de cara de corder degollat a la vora de Sánchez, a la cara de rabosa que vol escapolir-se i buscar altres responsables dels fets.

Què pensarien els meus alumnes quan davant d'una qüestió complicada a classe, jo haguera decidit marxar al bar? Per què costa tant acceptar que JO, en primera persona, no he estat a l'altura de les circumstàncies i això ha tingut unes conseqüències mortals i que seran inesborrables? Per la qual cosa soc l'únic responsable amb el meu equip incompetent davant d'aquesta situació.

Veig l'obrir boca dels membres portaveus del PP, Sempere, Tellado, Feijóo i del fòssil Aznar, i la vergonya m'anorrea. Que si ara hem de reconstruir la malifeta, que si ara hem de ballar al sol! Quina púrria de caga-ràbies volent-se espolsar tots aquests llots!

On pararem amb aquests parlamentaris de fireta trista?

Si després d'unes declaracions ningú es responsabilitza i comencen a llançar balons fora del camp, si l'estratègia d'aquests titelles mandataris per elecció popular es deixar córrer el temps, car el personal a la llarga se n'oblida, si alguns negacionistes incultes i acientífics españolitos i Voxeros i altres tribus (tipus Trump i adlàters companys) miren cap a un altre lloc i ens bombardegen amb aqueixes estúpides lletanies, aleshores vaticine una foscor que, a tothom, se'ns menjarà la melsa fins a avorrir-ho tot.

Quanta vergonya sent!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La creació d’un mite

Wed, 13 Nov 2024 12:19:00 +0100

PACO CERDÀ(2024). Presentes. Madrid. Editorial Alfaguara.

Els qui vam començar a anar a escola a començaments dels anys seixanta del segle passat, teníem les aules presidides per un crucifix escoltat a un costat i l’altre per dos retrats, el de Francisco Franco, i el de José Antonio. Aquest últim, en aquells anys, encarnava la figura del màrtir més il·lustre de la Guerra Civil, en dir el seu nom no calia recordar els seus aristocràtics cognoms Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, ja s’havia transformat en un mite.

Però com es construeix aquest mite? Paco Cerdà ens ho narra en la seua darrera novel·la, Presentes. José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange i afusellat a la presó d’Alacant el 20 de novembre de 1936, serà exhumat tres anys després i transportat a peu i a coll pels falangistes des del cementiri d’Alacant fins l’Escorial, lloc on només s’havien enterrat reis. Comença d’aquesta manera una gran operació de propaganda que serà narrada per les plomes més brillants del règim. S’iniciava així un camí “para que nadie olvide a José Antonio, el hombre que soñaba imperios, prometía la revolución y denostaba el ideal conservador. Para que el pueblo idealice a José Antonio, el candidato al que casi nadie votó medio año antes de ser fusilado.”

El seguici fúnebre comença la seua marxa el 20 de novembre de 1939, es recorreran 467 quilòmetres durant onze dies i deu nits. No s’havia vist cosa igual des del segle XVI, quan Juana de Castilla va intentar traslladar el cos del seu marit, Felipe el Hermoso, des de Burgos on havia mort fins Granada. Per tots els pobles on passava el fèretre era rebut en olor de multitud i s’encenien grans focs. Paco Cerdà va fent aquest recorregut dia a dia al llarg del llibre, emprant una prosa florida a imatge dels cronistes de l’època, sovint utilitzant les seues mateixes paraules tretes de les cròniques periodístiques del moment.

Però l’autor del llibre no explica només el recorregut de la comitiva que acompanyava el fèretre, sinó que també va reconstruint la història del personatge i del seu entorn. Com la Falange va triar la camisa blava de l’uniforme, o com es va escriure la lletra del seu himne, el Cara al sol, en què va intervindré el mateix José Antonio i tota la seua cort literària, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Rafael Sánchez Mazas, José María Alfaro, Pedro Mourlane, Jacinto Miquelarena y el marqués de Bolarque. També hi ha retrats de personatges com el de Pilar Primo de Rivera, la germana, a qui es va encarregar la fundació de la Sección Femenina, que havia de modelar el pensament de les dones en la nova Espanya. Així mateix es retraten tots els ministres del primer govern de la dictadura que estan presents a El Escorial quan arriba el cos de José Antonio, i també l’actitud de Franco, aprofitant un text de Giménez Caballero, ideòleg del feixisme a Espanaya, sobre el somriure de Franco, podem llegir: “El Caudillo tiene motivos para sonreír. Han desaparecido de la escena sus competidores políticos y militares. Calvo Sotelo asesinado. Gil - Robles– exiliado. Sanjurjo y Mola, muertos en accidente. Goded, fusilado. Y José Antonio, en el féretro, vacíamente presente.”

Però darrera d’aquestes pompes imperials s’amaga una altra Espanya, la que no només havia perdut la guerra, sinó encara pitjor, per a ells la guerra no havia acabat. I després de cada dia de trajecte Paco Cerdà ens mostra aquest món de misèria, patiment i mort.

Hi ha noms coneguts com Miguel de Molina el cantant de “na te pido na te debò, me voy de tu vera olvídame ya”, homosexual, simpatitzant de la República, apallissat i rapat, obligat a anar-se’n a l’exili. Elena Fortún, la dels llibres de Celia, lectura favorita de Carmencita, la filla de Franco, mentre l’escriptora viu exiliada. Mariano Rawicz Majerowicz, el mestre del grafisme republicà empresonat a València a la presó de Sant Miquel dels Reis. Pilar de Valderrama, l’amor de maduresa d’Antonio Machado, la Guiomar dels seus versos, desolada en la seua casa madrilenya per l’absència del poeta, Miguel Hernández, que mort a la presó d’Alacant per ser coherent amb les seues idees. I altres personatges més anònims, els que són condemnats a construir carreteres amb pic i pala, els qui són denunciats pels seus veïns, els exiliats, els mutilats de guerra, els anomenats topos que viuen amagats per evitar represàlies...

Paco Cerdà ens transporta al temps fosc i tenebrós de la postguerra, amb un llibre molt ben escrit i documentat, de lectura apassionant.

Josep Manuel San Abdón

Fins on arribarà la riuada?

Sun, 10 Nov 2024 20:13:45 +0100

Les joventuts d’un partit polític denuncien que les 130.000 persones que es manifestaven ahir a València estaven polititzades.

Alguns periodistes insisteixen, una vegada i una altra, que la gent no té per què entendre la distribució de competències de l’estat autonòmic. Potser perquè ells tampoc no l’entenen? O perquè subestimen les capactitats intel·lectives del poble. O els convé embolicar, promoure la ignorància.

Quaranta anys després, potser hi ha gent que s’ha adonat que l’administració local i autonòmica són la interfície de l’estat, les responsables d’allò que es fa o que els passa en primera instància. O potser no. Jo què sè. Però aquesta i no altra, de moment, és l’arquitectura constitucional de l’estat.

Quin mal servei que fa a la societat el 90 % del periodisme. Però no m’hauria de sorprendre. El 90 % de qualsevol cosa no sol valdre res.

“Sols el poble salva el poble” em pareix un lema potent, ambigu, políticament perillós, antipolític.

De fet, el poble ha rebut ajuda de l’estat, molt necessària, encara que haja sigut tard i insuficient. L’estat ha contribuït, poc i malamement, a salvar-lo.

El que hauríem volgut, crec, és que l’estat fora més ràpid i sobretot eficient. Més diligent. Que fora poble organitzat políticament i institucionalment. No una plataforma de corrupció, dita altrament PP.

En la imatge, un dinar de treball abans del diluvi, segons Cornelis van Haarlem (1615).

Carrusel

Sun, 10 Nov 2024 12:51:40 +0100

Fotografia de Wioletta Plomkowska
Com explicar-te en cent paraules el cel d’ahir, mentre aliens, uns nens concorren per voreres, la nevera plena i una veïna mor silenciosament. Com pintar de colors la veu si els llavis són percussors d’una grisa esperança?

Cara a cara, allò essencial teu, quan observes aquest món i per les mans ofrenes pau, serenor i la fi arriba en un vals amb la mirada.

Camí de casa, creues el carrer i uns àngels --rere teu-- baten ales per somriure’t. Un carrusel em recorre l’esquena, no ho veus. En obrir la porta --pels becaires d’uns acords--, de nou, em sé teu.

Carousel, de Chris Standring
https://open.spotify.com/intl-es/track/3cpbNYt7dn6w9FkMzGIF4f?si=e5c132da2a1a414b
https://www.youtube.com/watch?v=ugOZG0dOb2M
https://unsplash.com/es/fotos/una-mujer-camina-por-un-callejon-estrecho-mDl188bzWxU
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Trenclacosques

Sat, 09 Nov 2024 07:40:00 +0100

Alguna melodia passeja pel meu cap recordant els anys 80 del segle passat.
Però quan ella truca tot es glaça, imatges, llum, els arbres esdevenen immòbils muts, també els ocells. El cor batega, fanals intermitents, els núvols aturats, la pols en suspensió no aterra...
Hi ha sang esfèrica, una deu inacabable. I les paraules suren vida incerta, limitada, imperfecta maragda, però vida. Així fem un niu, branca i palla gutural, silenci i veu, un vol el pensament; i tu, acostan-te, esclat d'una alegria --dius--, que no m'entens, que faig tentines, que visc perdut, dispers.
Aleshores m'arrape a les parets, a versos perpendiculars pintats amb punys de sal, hemistiquis d'un sol en el bressol de veu perquè equilibres aquests meus dies, la poesia.

Inner Island, Tao Lounge.
https://open.spotify.com/intl-es/track/0VnKWpQPwUK4hqKJGAnRIY?si=5772d044e6764045
https://www.youtube.com/watch?v=bGBTZ2-yc90
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Celebració

Wed, 06 Nov 2024 07:40:00 +0100

Amb la mà traus tot el fang de les misèries, mentre abans pentinaves l'aire.
Amb el cos mous allò que no mai oblidaràs, mentre fa uns instants procuraves balls celestes.
Perduda, la terra se't menja l'esguard rere tanta runa i ferralla tot i que acarones la boira.
Amb un pal equilibres l'amor amb tentines, el vesses a tothom perquè el temps ja no importa.
"Maxine", camines de blanc per sobre negra desesperança en aquest capvespre de tristesa. I amb els núvols que et fan costat nodreixes d'horitzons els qui ploren.
Altrament pinte una dona de paper que alhora celebre i adore.

Maxine of Donald Fagen
https://open.spotify.com/track/7fW59TD8pQRSobXp3BslSd?si=2e610714b0e24825
https://www.youtube.com/watch?v=3saecjSNTlM

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

The 'War of the Worlds' Panic was Anti-Radio Propaganda

Sun, 03 Nov 2024 19:03:48 +0100

enllaç directe | aquest apunt

La famosa histèria col·lectiva per l’emissió d’una adaptació radiofònica de La guerra dels mons d’H. G. Wells no va existir mai. Era una notícia falsa, propaganda manipuladora dels diaris contra un mitja nou: la ràdio.

Certament, es va contagiar el pànic per una estranya invasió que venia del cel i suposava una amenaça existencial, però no als carrers o a les cases dels Estats Units d’Amèrica, sinó a les redaccions dels diaris, i no eren extraterrestres sinó la ràdio.

The Thought Experiments That Fray the Fabric of Space-Time

Wed, 30 Oct 2024 22:28:55 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Tres experiments mentals que suggereixen que el continu espai-temps en què creiem viure és una explicació que falla en circumstàncies extremes. I si és així, potser necessitaríem una descripció més pregona de la realitat, formada per uns altres blocs de construcció més bàsics.

Contra els càtars

Sun, 27 Oct 2024 19:16:19 +0100

Expulsió dels càtars de Carcassona. Taller de Llibre d’hores de Boucicaut

Podria dir-se que un fantasma recorre el Maestrat: el fantasma dels càtars. Com se sap, els càtars i el catarisme van ser un moviment religiós cristià medieval, que en aquesta banda de l’Occident cristià va ser combatut per heretgia per l’Església Catòlica de Roma i pel rei de França. Emparats pel rei d’Aragó, Pere I el Catòlic, que va morir a la batalla de Muret (1213) per defensar la terra on havien arrelat, una part van optar per refugiar-se a Catalunya. Els qui més, van morir esclafats per la persecució, com a Montsegur (1244) o bé van passar a la clandestinitat. Aquest darrer és el cas de Guilhem Belibasta, nascut el 1280 a Cubièra (Llenguadoc). Perseguit per la seua fe, va passar a Catalunya i va fer cap al Regne de València, a Morella i Sant Mateu, on existia una comunitat càtara. Hi arriba entre 1314 i 1315 i s’hi està sis anys, just en el moment de la creació de l’orde de Montesa com a conseqüència de la dissolució de l’orde del Temple per manament papal. A Sant Mateu hi exerceix el seu clergat càtar. Després torna a Occitània, és fet pres per la Inquisició i mor a la foguera, el 1321. De fet, la peripècia valenciana de Guilhem Belibasta ve a ser la darrera reminiscència del món càtar als Països Catalans, més de 50 anys després que l’heretgia hagués estat esclafada a Occitània.

Fem un salt en el temps. El 2013, Víctor Amela, periodista barceloní de família forcallana, que freqüenta l’ambient literari del país a començaments del segle XXI, publica El càtar imperfecte, una novel·la que pren com a protagonista Guilhem Belibasta. No l’he llegida i no puc opinar sobre la qualitat del producte. El que en prometen els textos promocionals és que està basada en fets rigorosament històrics i alhora ve a ser un western medieval, amb tots els ingredients per arrossegar a una lectura apassionant. El llibre apareix alhora en castellà i català. D’alguna manera, aquesta novel·la genera un relat sobre el catarisme al Nord del Regne de València, que opera una mitificació del fenomen, com algunes altres tantes mitificacions que han campat per la mateixa terra. Víctor Amela sap captar aquest potencial i transformar-lo en un producte literari per al gran públic. La novel·la s’inscriu en un corrent de la narrativa històrica de best-seller, que pren un referent històric i el transforma en un producte de consum que ressegueix els codis artístics de la matèria de Bretanya, però actualitzats a partir del tema de les societats secretes, com podia ser el catarisme a Occitània després de l’anorreament a què va ser sotmès per la croada albigesa a començaments del segle XIII.

És interessant constatar que El càtar imperfecte es publica deu anys més tard que El codi Da Vinci, de Dan Brown, èxit internacional que va posar de moda la narrativa històrica basada en enigmes. A El codi Da Vinci, Dan Brown narra les peripècies d’un professor nord-americà d’Iconografia Religiosa per resoldre un assassinat a partir de missatges críptics, enigmes i anagrames que remeten a referents simbòlics mítics del cristianisme: el sant greal, el Priorat de Sió i els cavallers templers. Bé, de fet el Priorat de Sió no és un referent mític en un sentit estricte, ja que es tracta d’una invenció documentada al segle XX, que tenia per objectiu fer creure una història paral·lela sobre Jesucrist. Això mateix pot dir-se dels cavallers templers i el seu orde del Temple, existent entre 1118 i 1307. Les fal·làcies sobre els templers ja devien existir abans d’El codi Da Vinci, però és innegable que la novel·la i la seua adaptació cinematogràfica (2006) les van popularitzar molt. El resultat va ser el creixement exponencial d’un corrent esotèric de creació de relats pseudohistòrics.

L’interès pel catarisme s’encreua amb un occitanisme que perviu més avall dels Pirineus quan a Occitània la francesització comença a fer-ne desaparèixer la llengua. La cultura catalana valora i té en compte el passatge històric de la croada albigesa del segle XIII perquè va marcar el destí posterior de la nació catalana, articulada en la corona cataloaragonesa. Igualment, l’ascendent cultural i lingüístic occità té un pes específic en la definició, per exemple, de la literatura i la llengua catalanes. La renovació de la germanor antiga durant el segle XX va quedar, però, trastocada per la decadència lingüística i nacional occitana a partir dels anys 60. En qualsevol cas, el catarisme, explotat turísticament en els escenaris històrics en què va ser aniquilat: el Llenguadoc, va esdevenir també un relat per atraure turistes. Jo mateix vaig visitar Carcassona a mitjans anys 90. Carcassona és bressol de la dinastia dels bel·lònides, descendents de Bel·ló I de Carcassona (†810), comte i avi de Guifré el Pilós, dinastia que va governar primer els comtats catalans i després la corona catalanoaragonesa fins a la mort de Martí I l’Humà (1356-1410). Assistint a la visita guiada al castell, el guia feia referència a un passat medieval en què els càtars venien a ser considerats avantpassats. Més bé pot dir-se que pertanyien a un grup humà que va ser aniquilat pels francesos. Afegim-hi que al segle XIX, Eugène Viollet-le-duc va restaurar les fortificacions al gust francès de l’època. També, a mitjans anys 90, veu la llum el projecte transfronterer anomenat Camí dels Bons Homes, impulsat pel Consorci de Promoció i Iniciatives Cercs-Berguedà i Ariège Expansion. Es tracta d’un itinerari turístic pirinenc entre el santuari de Queralt i el castell de Montsegur que ha estat un exemple d’èxit en el seu camp, fins a esdevenir sender de gran recorregut. Se l’identifica amb un dels itineraris que van seguir els càtars en buscar refugi fora de l’abast dels francesos i recorre viles, esglésies i castells que evoquen el passat medieval.

Què podia faltar perquè l’exemple del Camí dels Bons Homes trobés ressonància allà on El càtar imperfecte havia generat un relat? Les primeres referències apareixen el 2015 sota el paraigua del Fòrum Camins dels Càtars, creat i impulsat per l’empresa de serveis turístics Servitur. La idea compta de bon començament amb el suport de l’Administració de la Generalitat del Botànic i busca projectar-se internacionalment per reforçar el producte connectant-lo amb els que ja existeixen a Occitània i Catalunya. La proposta és una candidatura a itinerari cultural europeu. Al 2017 el producte ja és al mercat amb la marca Camins dels Càtars i el suport de l’Associació Turística i Cultural Camins dels Càtars, que impulsa la mateixa empresa Servitur.

Curiosament, aqueix mateix any 2017 la Diputació de Castelló, governada pel PP, crea una altra marca turística, Territori Templer, que parteix d’una base una mica més documentada: la pertinença d’alguns castells a l’orde del Temple en part del territori que més tard seria el Maestrat Vell de Montesa. La idea ve a ser visibilitzar i impulsar referents connectats amb Peníscola. Com se sap, el castell de Peníscola és la darrera gran construcció templera en l’Occident cristià i constitueix un pol d’atracció turística innegable. De fet està considerat el castell més visitat d’Espanya. Connectar-hi els altres referents del Temple que hi ha al seu entorn fa pensar en un aprofitament turístic del potencial de Peníscola i, alhora, en la creació de rutes que el turisme peniscolà pot alimentar. La Diputació comença senyalitzant, doncs, Peníscola, Culla i Alcalà de Xivert, que és on hi ha els castells més significatius. El “territori templer”, no obstant, s’estén als altres pobles que un dia van pertànyer al Temple, entre 1232, en què s’inicia la conquesta del Regne per Ares, i 1317, en què els béns del Temple passen a l’orde de Montesa, privatiu del Regne de València, sumant aquests dominis amb els de l’orde de l’Hospital.

Per completar aquest panorama, afegim-hi el Camino del Cid, una altra iniciativa pareguda, impulsada pel Consorcio Camino del Cid, amb seu a Burgos i format per les diputacions de Burgos mateix, Sòria, Guadalajara, Saragossa, Terol, Castelló, València i Alacant. Té el mateix plantejament que els camins ja indicats: un recorregut que ressegueix, en aquest cas, el periple del personatge històric Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, a partir del que es conta al Cantar del mío Cid. Es tracta d’un itinerari que es pot fer a peu o en qualsevol vehicle i va començar a funcionar el 2002. L’itinerari juga amb l’atractiu de l’aventura de l’heroi castellà per traçar recorreguts diferents segons el mitjà que s’empre per viatjar-hi. Entre altres, hi ha l'”anillo del Maestrazgo”, que fa un recorregut circular per terres de la província de Terol i de la de Castelló, en un itinerari que fa recordar l’extinta Mancomunidad Turística del Maestrazgo, projecte franquista impulsat per les diputacions provincials de Castelló i Terol, en què el referent toponímic remetia al Maestrazgo del domini carlista al segle XIX. Retinguem que el manuscrit del Cantar del mío Cid data de 1207 i el personatge històric va viure entre 1048 i 1099.

Doncs, ara arriben la Mancomunitat de l’Alt Maestrat i l’empresa Aur-Art promovent el projecte El camí dels càtars, que diuen que és un projecte de turisme sostenible. Segurament, a cada temporada s’han de fer servir els tòpics propis per comercialitzar una idea. S’ha presentat en reunions adreçades a les entitats que habiten el susdit territori perquè hi diguen la seua i així s’enriquisca el projecte aglutinant tots els actius empresarials, associatius i culturals. O bé, dit del revés, s’ha presentat a les entitats perquè, podent-hi dir la seua, no s’hi posen en contra. L’atractiu del projecte és, ras i curt, la possibilitat de captar fins a un milió d’euros de la Unió Europea. Vet aquí la raó principal per vincular-ho a les rutes que més al nord fan servir l’esquer dels càtars per al desenvolupament turístic. Se sap que la cosa té relació amb el plantejament que Servitur fa des de 2015, que també estén per les Terres de l’Ebre, ja que per connectar les rutes consolidades del Pirineu amb el Nord del País Valencià bé ha de passar per un bon tros de terra. També se sap que els municipis involucrats en la iniciativa són els puntals de la marca Alt Maestrat Human Land: Albocàsser, Catí, Benassal i Culla. L’existència d’aquesta i altres marques turístiques donarien per a un altre escrit sobre com l’Administració valenciana promou el turisme a comarques i com i en què inverteix els diners.

Aquest és, molt resumidament, l’entrellat de la qüestió. S’està intentant crear productes turístics a partir de discursos sobre referents que tenen una base històrica certa però minsa, mitificada o, pitjor, mistificada i es fan servir estratègies i recursos encaminats a la captació de capitals públics destinats al desenvolupament de negocis privats. L’esquema no varia gaire de com funciona l’economia en la societat que vivim. Ara: el relat pseudohistòric, que només es fixa en el patrimoni cultural per grapejar-lo en benefici propi i aprofitar-se’n, i que sobretot fa servir recursos narratius que no passen de ser tòpics dels relats de misteri i llegendaris, fal·làcies, de vegades elaborats amb mal gust estètic, com alguns vídeos creats amb intel·ligència artificial; aquest relat no està a l’altura del que se suposa que es vol promoure. Al contrari, és llançar-se terra als ulls i esvair el potencial patrimonial i cultural llegat per la història. És condemnar la identitat pròpia per esdevenir parc temàtic. L’anorreament de la cultura pròpia.

El debat en aquest sentit és complex i no s’acaba amb unes quantes apreciacions contundents. Tampoc amb les que es fan ací. Amb tot, es pot formular la qüestió de per què, a l’hora de promoure l’atractiu turístic del Maestrat s’obvien, s’ignoren l’origen, el patrimoni cultural i la història que van donar el nom i el territori a aquesta terra: el Maestrat Vell de Montesa. Es tracta d’un orde singular valencià, que podria generar un discurs històric i cultural amb referents clars i atractius, però que, pel que es veu, no entra en l’imaginari a comercialitzar turísticament. I és que els càtars, els templers i el Mío Cid, així posats de bracet, comparteixen un aspecte comú que té un rerefons polític: no formen part del tronc de la història del Regne de València. Rodrígo Díaz de Vivar va ser un noble castellà mercenari que va conquerir fugaçment el senyoriu de Balànsiya, l’emirat andalusí precedent del Regne de València, entre 1094 i 1102. Els dominis valencians del Temple, amb canvis al llarg del temps, van de 1238 a 1317. La presència del catarisme al nord del Regne de València podria contextualitzar-se també en aqueixa època. Perquè el tronc del Regne de València és el que naix de la conquesta de Jaume I i es desenvolupa en el si de la corona catalanoaragonesa, primer, i de la monarquia hispànica, més tard, sempre com a entitat foral diferenciada, és a dir, amb unes normes pròpies i privatives. Aquesta realitat històrica no interessa, és clar, a la Diputació de Castelló, artefacte administratiu de l’Estat espanyol, ni a les empreses que busquen el seu finançament o el de la Generalitat autonòmica. Tampoc no ha interessat a la mateixa Generalitat valenciana, els dirigents de la qual sempre s’han dedicat exclusivament a guardar els límits marcats pel marc polític espanyol.

L’únic inconvenient d’aquests invents és, en realitat, que els suposats projectes turístics argumenten uns discursos basats en fal·làcies amb l’objectiu de captar inversions que es justifiquen únicament en les despeses de la posada en marxa i manteniment promocional del que prediquen, i no en projectes culturals sòlids que compten amb estudis i suport de la Universitat, per exemple, és a dir, amb unes garanties de rigor en la preparació i execució. Tot a compte de la despersonalització i amb una falta de respecte pel patrimoni cultural i la societat comarcal que no s’acaba d’entendre com hi ha ajuntaments que s’hi presten.

Territori Templer (2017)

Immortal

Wed, 23 Oct 2024 08:29:19 +0200

Et menge en el pensament que la boca mana.
Quina manera tens de nodrir alhora que pregunte com la fam forada el món! No sé ni què, ni com puc evitar-ho. Aquestes quantitats de béns malaguanyats, la felicitat escorxada, quina és i de qui la permissivitat perquè tot se'n vaja en orris? Per això pronuncie engrunes de sons per rescabalar, ni que siga, un petit bocí de tendresa.
Acumule veus dutes pels vents alhora que passege; guarde allò escrit a les tauletes dels bars, com també grave als ulls tots els rètols que recorren els carrers de tresors lluminosos.
Viure en perenne eucaristia de paraules i fets, car així veure't fulgor i enrenou, creure més enllà de la carn: haver dibuixat en els mots el regal de ma Vida.

Tides, Men I Trust
https://www.youtube.com/watch?v=id9abvUtS5s
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

The 3 AI Use Cases: Gods, Interns, and Cogs

Tue, 22 Oct 2024 10:02:30 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Un bon intent de classificació, conceptualment útil, dels casos d’ús típics de la Intel·ligència Artificial actual:

Déus: instàncies artificials superintel·ligents que treballarien de forma autònoma i, per tant, podrien reemplaçar els éssers humans. Probablement ciència-ficció i, sobretot, exageració interessada d’empreses en cerca de finançament.

Becaris: eines enfocades a tasques rutinàries que funcionen sempre sota la supervisió d’un expert i l’ajuden a fer la seua feina. Per exemple: els copilots de programació.

Subalterns: eines optimitzades per a executar de manera prou satisfactòria una tasca especialitzada, generalment com a part d’un flux de treball més ampli. Per exemple, la transcripció de vídeos o l’extracció de dades estructurades.

Però l’autor ja ha hagut d’afegir una quarta categoria, o una subcategoria dels becaris: els joguets com ara els generadors d’imatges, amb els quals poden divertir-se els no experts sense preocupar-se massa pels errors.

Els Premis Alambor

Mon, 21 Oct 2024 23:41:14 +0200

Foto: José Palanques. Repositori UJI

M’escriu Josep San Abdón i em diu que està fent un estudi sobre els Premis Alambor i que, com a premiat en una ocasió, voldria que li enviés quatre ratlles sobre què va significar per a mi guanyar el premi o qualsevol altra cosa al voltant dels premis que vulga comentar.

Va ser en l’edició de 1994. Feia un temps que havia començat a escriure i tenia la meua primera novel·la presentada en un premi. En aquella època solia seguir les convocatòries de premis que eixien a Serra d’Or, perquè arribava puntualment a l’institut. També tenia mirada la convocatòria del Premi de contes d’Alambor i vaig decidir enviar-hi un relat. Després, el dia a dia va fer que me n’oblidés una mica. El dia que van telefonar-me, al començament, vaig pensar que havien premiat la novel·la, però no era el cas. Me’n vaig alegrar igualment perquè era un principiant desconegut i al capdavall Benicarló i Alambor em resultaven familiars. Havia estat uns anys company d’estudis de Joan Gregori a Castelló de la Plana i havia conviscut amb companys benicarlandos al pis d’estudiants, entre els quals Ximo Salvador, de manera que era com jugar a casa.

El sopar dels Premis va ser al Parador de Benicarló. Xulio Ricardo Trigo hi va fer de presentador com a periodista de prestigi, ja que aleshores treballava a El Temps de cap de la secció de cultura. A l’hora d’esmentar els assistents, van excusar l’absència del bisbe de Tortosa, a qui es veu que convidaven cada any amb el mateix resultat esperat. Manel Joan i Arinyó, que venia amb una de les seues casaques llampants, pentinat einsteinià, va fer-me la broma que si no subornava el jurat em retirarien el premi. A l’hora del meu parlament en rebre el diploma del president de l’associació, un Ximo Bueno que feia honor al cognom, no recordo res més que vaig fer-hi sortir de passada el terme Països Catalans, com solc fer sempre que en tinc ocasió. Abans i després hi va haver diversos parlaments. Manel Garcia Grau hi va intervenir recitant alguns poemes amb vehemència. Era un professor de la Jaume I i vaig conèixer-lo llavors. Oriol Vergés hi va intervenir com a escriptor del mes, figura que aleshores promocionava la Institució de les Lletres Catalanes. Ja el coneixia pels seus títols de narrativa juvenil. Va resultar que vivia a Vilassar de Mar i al final del sopar vam estar parlant del veïnatge compartit amb la seua dona i Salomé, que m’hi havia acompanyat. També va parlar Vicent Ventura, que era la persona homenatjada en ocasió dels Premis. Va dir que per favor no ho tornessen a fer, de fer-li un homenatge, que no era home d’aquestos entremitjos. Per acabar, van passar el micròfon a Alfred Giner Sorolla, que hi havia vingut com a simple assistent. Era un científic vinarossenc que havia treballat al Estats Units. L’home, tot entratjat, va posar-se dempeus i va deixar el seu seient de banda, va agafar el micròfon com si ho hagués fet tota la vida i va fer una llarga al·locució mentre anava movent-se entre les taules. Es veia d’una hora lluny que era una persona que venia d’un altra dimensió, d’un altre món, i que tot just li arribàvem a la sola de la sabata. Per acabar, vam sortir al vestíbul a fer-nos les fotos de rigor, amb els altres guanyadors: Adolf Piquer en poesia i Miquel Àngel Pradilla en assaig. Al primer no el coneixia tant. L’havia vist alguna vegada amb Lluís Meseguer, professor de Gramàtica Normativa Valenciana els dos cursos que havia fet al Col·legi Universitari de Castelló i sabia que tenia relació amb la Universitat de Salamanca. A Miquel Àngel el coneixia d’haver-hi coincidit una vegada ja feia molt de temps al col·legi Sant Jordi de Tarragona. Un xerraire animós amb qui no podies avorrir-te de cap manera. Més o menys desorientats per l’ocasió, vam posar per a José Palanques i la imatge pot trobar-se al fons que el periodista de Benicarló té al repositori de la Jaume I.

Foto: José Panaques. Repositori UJI

A l’any següent, hi vaig participar com a integrant del jurat. El dia abans, ens vam reunir a casa de Joan Gregori amb Manel Joan per deliberar. Al final vam atorgar el premi a l’escriptor d’Agres Francesc Bodí, docent igual que tots nosaltres, que al 1996 també va guanyar el Premi Joanot Martorell amb Guerres perdudes. Aquell mateix any vaig tornar a Benicarló amb motiu els Premis Alambor a presentar-hi el llibre de contes Cròniques perdudes, la meua primera publicació amb cara i ulls. La publicava Edicions del Bullent, de Picanya, en què llavors col·laborava Daniel P. Grau, que és qui va fer de bo perquè el llibre arribés a veure la llum. La presentació, juntament amb altres tants títols, va ser a l’hotel Marynton, i en el meu cas va anar a càrrec de Joan Gregori. Encara a dia d’avui em trac el barret per les seues paraules, que em van fascinar cosa de no dir. L’acte va tindre lloc en una de les dependències de l’hotel de les que s’estilaven a l’època: una mena de pub amb butaques i tauletes baixes. Hi va assistir Joan Elies Adell, que crec recordar que rebia un premi i que jo ja coneixia no recordo exactament de què, vestit com si vingués directament del Londres dels anys 80. També hi recordo Josep Igual, que tenia paradeta improvisada de la seua novel·la El cor cansat, que vaig adquirir. En una de les edicions anteriors, venia Closed for sale a l’entrada del Parador als assistents al sopar dels premis. El 1996 el sopar va ser al Marynton i hi va fer una actuació memorable la Coral Polifònica de Benicarló.

En resum, doncs, si es pot dir així, aquells tres anys i sobretot el premi de 1994 van significar l’ingrés personal en el món de la lletra com a escriptor. Vista des d’avui, la feina de l’Alambor de Benicarló va generar una normalitat cultural assolida després del temps canalla de la dictadura. Just el 1995, el PP va accedir al govern de la Generalitat i tota aquella normalitat va començar a descarrilar. Va costar déu i ajuda, tot un canvi de cicle social per canviar aquella dinàmica i ja s’ha vist que no n’hi ha prou de reconduir les coses, sobretot en el terreny cultural i lingüístic i que, en qualsevol cas, és imprescindible perseverar. En aquest sentit, els Premis Alambor de Benicarló, records personals a banda, són un referent històric per a qui ens dediquem a això, a perseverar.

Xancles

Mon, 21 Oct 2024 07:40:00 +0200

Em comenta que és hora de rasurar-me.
Puge al dalt i baixe la caixa grisa amb l'afaitadora que esvara sobre la bola de la pell. L'engegue i dic: - Quan vulgues.
Ja fa anys que els pocs cabells que tinc, cauen a casa. Mentre el motoret fa circumloquis i vibratos sobre el crani, recorde quan el meu avi --miner--, era rasurat per l'àvia que no disparava ni una en valencià: Quieto Aquilino, no te muevas, leñe! Com un bufit, aquests anys que ens separen.
Ara soc jo qui sosté aquests records mentre mire el blau preciós de les xancletes de qui m'afaita i m'estima amb monosíl·labs. Soc un caçador d'aquests, que els fenc i estiregasse, massa mare del nostre pa. Observe la muntanya russa de venes que amb el pas del temps ens han dibuixat l'amor.
Pacientment, ara abaixe el cap, ara aixeque el mentó; ara rere una orella, ara l'altra quan intuïsc el seu gest i la neteja fineix.
M'estime els seus peus que acompanyen, el ritme dels braços que em sostenen, també el silenci dels mots que li he furtat al llarg d'aquests anys sense pidolar res... Les pàgines del diccionari, --algunes-- cartes engroguides de baralla, però l'estima roman immutable: com aquell primer sol en veure-la, la justícia del llambreig covada amb tendresa que no mai he oblidat. La granera i el recollidor a la paret, testimonis d'açò escrit present i absent als ulls teus, lector.
Les xancles i ella, aqueixa íntima sensació.

https://www.youtube.com/watch?v=z8LEe3DWzTM
Just a feeling, The Marías https://open.spotify.com/track/0ZjTXCk5QKDR0wGGPgqSS3?si=6b500803d8264c86
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Comentaris a l'aire sobre música, escriptors i llibres

Sat, 19 Oct 2024 19:06:20 +0200

Agafe els meus Sennheiser HD 555 que tinc de fa 21 anys i gaudisc moments de música. Temps i anys arrere li vaig sentir dir en un dinar --al meu amic Xavier Aliaga-- això de la música indie, desconeguda per a mi. Amb una educació musical clàssica, contemporània i de jazz, --a més d'autodidacta com el meu valencià que encara aprenc-- ja en tenia prou. Ara mentre escolte Numb del grup canadenc Men I Trust, el recorde (no he arribat tard). Els Sennheisser no han estat marcats pel pas dels anys: ni pintures esborrades, ni les esponges dels pavellons auditius brutes, ni greixoses; més aviat sense màcula. Un estèreo perfecte, sense arribar a experimentar allò dit dels audiòfils. No cal, m'és suficient amb el que tinc: soc feliç.

Fullege pàgines web sobre literatura i companys escriptors i llurs obres; se'm cola al davant del monitor uns coneguts cantants anomenats Estopa, dels quals tan sols conec aquest nom; no res més. Semblen ser, al mercat discogràfic, molt venals i escoltats, no gens per mi. Tampoc supose em coneixen personalment. Fet aquest comentari al vent, no penseu en la meua vanitat per aquest aclariment, no. Vull explicitar simplement que he pogut viure amb aquest desconeixement com tants altres que no ho comenten.

Cal acceptar aquests fulls en blanc, per tant, aquests petits desconeixements i desmemòries causades i mantingudes amb determinació. És ben cert que hi ha 86.000 milions de neurones al nostre cervell, però no justifica que les fem treballar o interconnectar totes.

Fullege també, a sovint la revista La veu dels llibres. Van afegint, novetats dels nostres escriptors en la llengua d'arreu dels països de parla catalana, amb qui compartim llengua. No mai els he llegit dir res, ni un sol comentari dels autors que publiquem digitalment. És clar que aquesta categoria no entra a les seues etiquetes del blog o web. No publiquem en paper, és clar, tot i que escrivim en valencià. Som uns éssers inexistents. Queda tot dit a la capçalera, La Veu dels llibres. Els llibres digitals són una espècie estranya per als lletraferits del paper i editorials. Cal dir que podem respirar també i existir amb això. Oblits voluntaris o no, formen part de l'espècimen humà. Afegim Núvol, El temps i altres visitades per conéixer novetats en pasta de paper.

Amb les associacions d'escriptors, malgrat els intents i esforços d'acostar-se les unes amb les altres passa el mateix.Has de formar-ne part, en cas contrari l'aire t'envola. És la condició natural i comuna d'aquells afaiçonats per aigua i minerals. De tant en tant hi ha tímides convencions i raonen de com va la literatura en la nostra llengua, que si es llegeix molt o poc; que si fa por com es perd la parla als darrers anys per una banda considerable de bípedes, vaja això i alguna coseta més. Una raresa també per a aquestes entitats la literatura digital. He assistit a algunes d'aquestes fites, la qual cosa et permet desvirtualitzar col·legues. Molt bé.

Recorde que una escriptora em digué: - Escolta i tu qui ets? Li vaig etzibar: - soc una gossa a les xarxes , Jana G. d'Espadà. Un lleu somriure, --i de bon tros convencional i polit--, no res més. Cap interés per saber-ne més. Dels amics escriptors i ja morts, aquests soterrats sota els Yottabytes d'informació digitalitzada absolutament desapareguts en tots els àmbits. A l'escenari i --allunyada la nota de cap connotació negativa-- els de la veu cantant, els coneguts, aquells que surten en qualsevol cantonada de recitals, noticiaris de lletraferits i fotografies de xarxes socials. La retroalimentació endogàmica és un fet empíric i observable. Quantes vegades ho he observat; ho diuen en veu baixa altres companys; ho superarem. Cal anar sempre endavant.

Mentre rescabale aquests detalls de les sinapsis neuronals sona Air de Men I Trust. Aquests Sennheiser HD555 són la canya, com el primer amor.

https://www.youtube.com/watch?v=DviID8Ni7Ns

I Hope to Be Around, de Men I Trust.
https://open.spotify.com/track/3xnM0WCRJKk4Iz49rkG5OC?si=3907d6fca59d4c74

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Tancar un paisatge al poema

Tue, 15 Oct 2024 09:19:35 +0200

Tancar un paisatge al poema
14-10-2024

La tardor pinta els arbres/
al costat d'on Jana prenia banys/
a la deu de la Caritat./
No hi ha ningú,/
el bosc, ocells i jo./
Em desvie pel barranc de l'Horteta/
per cercar unes herbes./
Menge unes poques mores/
--Jana, tu ja no ho fas,/
ni tampoc cuinem melmelada--/
i m'endinse pel camí,/
barranc amunt.../
Soroll d'avions i el frec/
de tiges i romers/
a les cames i avant-braços./
Tot és agradable,/
místic, silenciós./
M'agafe als rocs per tal de no caure./
Ara quan el cel es segellat de gris,/
te m'acostes al record/
sempre estiuenc que tinc, Jana:/
els banys a la fresca deu,/
les flors engronsant-se a la vora,/
la teua boca oberta als meus esquits d'aigua./
estiu 2010

Sempre uns passos per davant./
Ja no llance pinyes/
perquè ningú me les duu,/
ja no fas un bot al mur de pinassa/
com una estàtua egípcia i bella./
Tampoc puc donar-te un tros de caqui,/
per tastar a la llengua el sol./
Però en la tardor/
que aquest matí trepitge/
creixes com un foc /
més enllà de 78 postals /
i et perpetues.

27-08-2018
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Memòria del pintor Joan Baptista Porcar i Ripollés

Sun, 13 Oct 2024 17:17:50 +0200

enllaç directe | aquest apunt

En conjunt, el país, com és habitual, no n’ha dit res, d’aquest gran pintor del país. I va així, a cada bugada perdem un llençol.
[…]
No és casual, però, que J. B. Porcar, un dels signataris de les Normes de Castelló, fos també un dels referents del poeta Vicent Andrés Estellés a l’hora d’idear el Mural del País Valencià.

Plou

Sun, 13 Oct 2024 16:50:09 +0200

Gota a gota plou la llum d'aquest capvespre mentre s'esvaeix.

És en la distància quan et sent més a prop. Una emoció, boira inabastable, esdevé sentiment: tic, tac, tic, tac bombegen les neurones, energia mutada en camp d'idees.

Sí, aquest sóc jo, incomplet però autèntic, molt més que la carn o aquesta mar de paraules, encanteri polimòrfic, cíclic, emotiu.

Gota a gota la memòria em té mullat. Sures al balanceig d'aquest present: és en aquest estat de gràcia en què titil·les que em reconec .

Vida i mort a Gaza

Sun, 13 Oct 2024 10:14:31 +0200

https://rafaelpoch.com/2024/10/06/en-gaza-cada-dia-es-7-de-octubre/

Sorbitol

Fri, 11 Oct 2024 09:11:07 +0200

Assegut a taula repense el temps que has passat a cuina per menjar-nos aquest àpat sense edulcorants. No hi haurà sort cap als oblidats comensals de Gaza...
Cullera a la boca i remordiments fideus i peix amb verdures. Colors al plat esfumen pensaments, però no esvaïxen aquest dolor innombrable.
Si tot aquest amor esborrara penes, la destrucció planejada, els grapats de plors arramblats als carrers solitaris de runa!
Si tot aquest amor moguera esperances, la fi de tanta eixorca misèria humana!
Com endolcirem, allunyats de succedanis, la innocència dels nens, arrublir de pans, estels i fruites el futur?
A qui pregarem si els deus abandonaren certs homes que parixen guerres castrats d'òrgans sexuals?
Enaltirem la vida a colps de mots, amb morfologies antigues i sintaxis de brillant. Ningú no furtarà els poemes, ans seran exposats a les balconades i xiulats pels vents. Les postres no refinades, de nou a tothom, faran somriure. Assegut a taula la pau enlluernarà.
Sorbitol
https://open.spotify.com/track/4t72l2Am8zASB3gVLtcAAg?si=afd983ccbde44124
Always Lone
https://open.spotify.com/track/3ZzcTnbADgJjbNRx6Louj1?si=eb2f08d0c8f34cfc
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Numb

Thu, 10 Oct 2024 07:30:00 +0200

Invadit, no soc d'esmicolar el significat de cap lletra, ni els demane parer als cantants.
M'envaeix la música i, amb això, viatge al meś profund racó de l'ànima que em seduí. Tempestes i vents pategen carrers i sota fanals puc descobrir les més secretes illes dels benaorats, bressols de vagabuns i pidolaires d'amor.
Arpegis de sang recorren aquests dits que intenten batejar-te, somoure't els núvols que t'anomenen per lentament acaronar el capvespre. Dolça i callada, vessada d'amoretes i papallones, el baf del desig esclata i somrius.
Ara dibuixe l'esbós senzill del voler (diuen que les màquines estimen i els cels canvien colors a voluntat), però no t'ho cregues; de fet, t'escric i invente veus, xiule als ocells perquè em retornen el nadir on vius i no espere res més en aquesta tardor: ei, ens llegiran els nostres fills?
Recordar aquells llavis i les estovalles als peus d'aquella deu on --l'un de l'altre-- fórem menges.
https://www.youtube.com/watch?v=wCm17ul0ukc
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La vida plenament viscuda d'Àlex Susanna

Wed, 02 Oct 2024 18:20:00 +0200

Títol: L’any més inesperat
Autor: Àlex Susanna
Proa
Barcelona, 2024
286 pàgines

Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024) ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i en setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser vegen també la llum en algun moment.
Tots els qui vam conèixer l’Àlex sabem de la seua generositat i del seu amor per la vida. Aquesta passió la va projectar en el seu ofici i la seua obra. Fou un gestor cultural compromès i dedicat, un poeta elegant i subtil i un dietarista molt notable. El que sempre em va cridar l’atenció de les pàgines dels seus diaris és l’amor que va sentir pels pobles i els paisatges de l’interior de Catalunya (ell, que havia nascut a Barcelona) i, com una extensió d’aquesta curiositat sense cotilles, l’interés real que va experimentar cap a la realitat cultural que es feia a les Illes Balears i el País Valencià. Tot això hauria de ser una banalitat, però, per desgràcia, convertien Àlex Susanna en una rara avis dins el món cultural barceloní.
   La dansa dels dies s’obre, com aquell que diu, amb la mort de Joan Margarit i es tanca amb l’inici de la guerra d’Ucraïna. Esdeveniments luctuosos que, tanmateix, no informen el to general del volum, que busca més bé consignar positivament fets, diàlegs i sensacions vitals dels nombrosos amics, coneguts i saludats (per usar la fórmula de James Boswell que va fer seua Josep Pla) de l’autor.
En realitat tots els diaris de Susanna es configuren com un registre fidedigne de l’estat actual del món de la cultura catalana. Pintors, músics, arquitectes, escriptors desfilen per aquestes pàgines i l’autor en pren nota. Fins i tot s’aplica a reproduir les paraules concretes dels seus interlocutors, en un esforç sumarial herculi. Basteix, així, un document impagable.
Res més dúctil, per a aquest propòsit, que un dietari. “El del dietari –escriu l’autor-, un transgènere que et permet modular l’escriptura amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat –conclou- tot hi és benvingut i s’empelta”.
L’any més inesperat és una continuació lògica de La dansa. L’autor segueix consignant-hi converses amb tota mena d’actors culturals, començant pel seu estimat J.F. Ivars. Considerant-se com es considerava “un rebrot del noucentisme”, la seua és una visió rigorosa i holística de la cultura, però estima massa la natura com per a caure sota la suposada eficiència de cap mot d’ordre periclitat.
Susanna és generós amb una ploma a la mà. Si ha de referir alguna crítica, sempre és amable. Per als elogis, en canvi, no li cauen els anells: no s’està de reconèixer, per exemple, que el millor dietarisme actual en català està fent-se al País Valencià. Per a queixar-se, tot seguit, de com de demencial és intentar trobar un llibre d’una editorial valenciana a Barcelona.
Però també Barcelona, aquesta Barcelona, és l’escenari on deambula, insòlita i excèntrica, una altra espècie en vies d’extinció: la burgesia compromesa amb l’art i la cultura del país. Explícitament, hi cita el cas d’Antoni Vila Casas. Les discrepàncies amb aquest gran mecenes van ocasionar l’abandonament, per part d’Àlex Susanna, de la Fundació Vila Casas, però quan mor el patriarca nonagenari les paraules que li dedica al diari són ponderades i magnànimes.
L’any més inesperat es clou amb la sorpresa del càncer. “Ara ja sé que en principi em queda poc temps de vida: uns mesos o un any a tot estirar”, ens confessa. S’acaba el món, en efecte, i cal anotar-ho al diari. A la fi, però, quedaran les matinades a la Matarranya o al Pirineu, la visió del paisatge des de la casa de Gelida, els afectes dels éssers estimats, un bon vi negre francès a la copa i algun lied nostàlgic de fons. Així ha passat la vida, però ha sigut una vida literària, és a dir –com hauria volgut Proust-, una vida plenament viscuda.

Joan Garí
Publicat en Ara, 28-9-24

Dark Matter Black Holes Could Fly through the Solar System Once a Decade

Fri, 27 Sep 2024 17:04:21 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Forats negres primordials de la mida d’un àtom i amb la massa d’un asteroide, formats just després del Big Bang, explicarien la matèria fosca de l’univers. Potser passen pel sistema solar més o menys cada deu anys i podrien fer tremolar un planeta o una lluna.

Cantar

Fri, 27 Sep 2024 07:40:58 +0200

Agafar una cançó i dividir-la en petites paraules per emular-la.
El meu amor sol és un jardí sense flors: i així cercar la tendresa d'uns ulls nocturns quan circulars manifesten somnis que no mai seran esbosos de notes, ni escripturats pels llavis que t'adoren.
Deixa que parlen els qui vulguen parlar, amor meu: i així agafar una cançó i trobar l'energia que irromp contra la covardia front les pèrdues i tota desintegració; ja ningú no arraparà parets, ni les ombres ens nodriran del buit davant del cansament de viure.
Més que mai necessitem cantar, hem de cantar i alegrar la ciutat: i així ser melodia d'una muntanya rusa d'esperança; no caurem en oblits, ni desassossecs, i ens despullarem de l'accídia que abat tot desig i ens esmicola en un magma d'abandó.
Viure en la música i al tobogan dels mots: això, tan sols això, ens retornarà la Vida.

Ao poeta...  de Leila Pinheiro.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Notes

Thu, 26 Sep 2024 09:14:24 +0200

Són unes notes, una disposició successiva en l’espai que m’omple les neurones de tu.
Envoltat d’objectes, d’una absoluta solitud que derrota, hi ha un compàs la melodia del qual m’arrosega a beure’t d’aquell pou que no sempre trobe a voluntat. És un misteri, una manera de viure incerta alhora que, en sentir-te a un pas, a una paret, a un silenci és com més a prop soc teu quan bategues.
No importa que no entengues, que no lliges aquesta veu, ni els gargots grafiats sobre el paper; t’escric car aquesta estima de magrana em tacà el cor i no té remei: impossible allunyar-te, o bé dir allò que em desvia de l’habitatge on camine.
A l’aparador de la ment vaig desar-hi muntons de vestits que, tolits, no mai et discutiran la bellesa.

https://open.spotify.com/track/0Gs6tCR3bg3THUicdF5SoL?si=6505de9698ae455f
Condenados...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Immemorial

Wed, 25 Sep 2024 12:59:00 +0200

Emprar la paraula com aqueixa forma d'alliberar tot l'amor que viatja dintre meu. Colpejar a l'enclusa de la fonació per no caure en la desesperança d'un món perdut i que, tot esclavitzat-nos, ens duu a la derrota.
Allunyat de modes, al temple de la solitud més íntima i absoluta una petita flama encara fluctua. He apostat a mantenir-la.
Música i paraula, els merlets que em protegeixen. Humil projecte, aquest, de felicitat.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

https://open.spotify.com/track/1Rg7fKOsNNosPuTDBMNPqT?si=4afb8ef45bcb4b85

“A por ellos, que son de regadío”

Tue, 24 Sep 2024 21:06:35 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Más del 80% del agua que se utiliza en España la consume el sector agrario (80,2% según los últimos datos publicados por el Ministerio de Transición Ecológica en 2022), un 16% se destina a los abastecimientos urbanos y apenas un 4% en usos industriales.

Jana, el nen de la pedra foguera i el Premi caigut

Tue, 24 Sep 2024 09:10:00 +0200

Allà on sigues Jana, corrent entre els nostres circuits neuronals, lleugera i forta, amorosa i impecable en la teua mirada, t'escric aquestes lletres per comunicar-te que el teu estimat amic, el nostre nen de la pedra foguera ha rebut el Primer Premi entre tots els metges Residents de la seua promoció de l'Hospital Públic on exercí la seua Residència durant 5 anys. Avuí és farà públic a la premsa hospitalària i en mitjans de comunicació.
Ell ja sap que no se li ha de pujar al cap. Que cal estudiar tots els dies i treballar amb dignitat, respecte i empatia amb totes les persones amb què es creuarà al llarg de la seua vida. I de ben segur que seran un bon grapat.
Estem tots ben pagats.
Que l'esforç i la sort l'acompanyen també!
Que no mai se li apague el foc interior!
Endavant Doc!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Símplement 21 línies

Mon, 23 Sep 2024 08:20:09 +0200

Que no restarem en aquest planeta per vestir sants, és una realitat que la biologia ha fet bé i ens ha igualat com a éssers vius. Ara bé, la forma de transcórrer aquest viatge és on podem tastar i deglutir les diferències en el gènere humá.
Sí, ha mort un company de lletres, el poeta Ramon Guillem amb qui vaig compartir tres moments de la vida tan sols. Havia pogut visitar-lo en el més absolut silenci a través d'alguns dels seus llibres, no molts, i arreplegats a biblioteques públiques. No es regala poesia, majoritàriament es compra. Recorde que una vegada em trucà per telèfon per demanar-me un número d'una companya poeta. Com que la conversa era absolutament accidental, mentre el cercava em preguntà si jo encara escrivia: -"Ramón --li vaig contestar- igual com cada dia respire". I això fou tot... li vaig vocalitzar les xifres i punt final.
Sí, ha mort Ramon Guillem, igual que ho farem tots els qui s'acosten a aquesta anecdòtica finestra, però m'ha sobtat una mica i amb tristesa les 21 línies tan sols que el periòdic Las Provincias li ha dedicat, 21 línies amb format per a mòbil, no pàgina web amb portàtil o ordinador de sobretaula. I si ho complique un xic més, diria que calcades d'algun altre indret. En 13 dies, ací pau i allà glòria malauradament. I dic 13, pel simbolisme fetitxista de la xifra.: "Viure per a veure". L'assumpte no és per a llançar coets, tot tratant-se d'un poeta que ha guanyat premis a la València cap i casal i rodalies. D'una pobresa superlativa, si veiem també el que he fullejat per altres indrets vituals i mitjans de comunicació. Fa coratge, molt de coratge!
Vaja, que hom passa la vida escrivint i tot i no voler ni carrers, ni reconeixements socials, esdevens una fulla caiguda i duta anònimament pels vents de tardor, la qual cosa evidencia la minsa importància que aquest món del segle 21 projecta sobre poetes i poesia. Cal veure també, si analitzem pecuniàriament la dot dels premis, amb altres registres com novel·la, assaig o teatre. Tot dit.
I passa el contrari amb l'altre lletraferit, l'Estellés del centenari, a qui les competents autoritats que ens governen amb caps de xirlot li ha volgut denegar el pa i la sal. La resposta popular ha estat la contrària, la qual cosa manifesta la conducta humana i el per què de les seues actuacions. No res lectors, que tindrem excesos i mancances com així ha estat sempre, però la poesia continuarà en el racó d'allò social prescindible per a una majoria dels mortals i zombis del planeta. I així ens anirà.
La poesia, aqueixa corda tan senzilla com primària i llançada a un fosc pou, però que massa a sovint salva vides de l'ofec. No cal que experimenteu la hipòxia i estimeu la llengua amb què viviu i compreneu el món.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir