Blogs Pontaires

La claror al jardí

Fri, 29 Nov 2024 09:17:23 +0100

I no esperem el perdó,
de nou el cor enfortit,
però contents d’haver segut
amb tu sota la pluja i el tro,
i agraïts també pel do
d’aquesta claror al jardí.

And not expecting pardon,
Hardened in heart anew,
But glad to have sat under
Thunder and rain with you,
And grateful too
For sunlight on the garden.

Aquest dijous 1 a llibreria Argot i divendres 2 de juny a Fan Set són les presentacions al País Valencià de l’obra La claror al jardí, de Louis MacNeice, amb traducció de Marcel Riera, que a partir de setembre prosseguiran a Barcelona i Vic. En parlarà el traductor i, en el cas de València, l’acompanyarà el professor i poeta Jaume Pérez-Montaner, autor del prefaci. Del poeta i del poema, en podeu saber més a la web de l’obra i en aquest apunt de Salze Editorial.

L'entrada La claror al jardí ha aparegut primer a Salms.

Filagarsa

Thu, 28 Nov 2024 12:42:00 +0100

L’escriptor i amic Albert Garcia Pascual se’n va anar la tardor passada: dilluns 3 d’octubre de 2022. Cinquanta-sis anys. Va caure mort de cop al centre urbà de Castelló. Un problema de cor, se’ns va dir. Morir-se al carrer no és com a l’hospital: hi ha d’anar el jutge, alçar el cadàver, autòpsia, etc. Al tanatori no hi era o, en tot cas, com sol dir-se, era de cos absent. Entre les amistats, moltes d’El Pont Cooperativa de Lletres, hi havia llavors, i encara hi és, un profund estranyament, amb tot l’abast semàntic de la paraula. No hi donàvem crèdit. Per això i per moltes altres coses, l’amic Carles Bellver i servidor ens vam reunir i vam idear un homenatge que va materialitzar-se en l’edició d’un llibre, La tempesta contra les roques. Poesia i memòria d’Albert Garcia Pascual, que aplega poemes inèdits del castellonenc, la majoria escrits els darrers anys a la Xarxa, amb els quals dialoguen els companys de vocació. Una obra literària, col·lectiva i il·lustrada, que va ser presentada fa poc a la Fira del Llibre de Castelló. En deixe ací constància amb el poema amb què recorde l’amic Albert.

En els silencis reverberen
els batecs dins del cap
i en aquesta cadència rítmica
dansen els somnis i malsons,
tiben, una a una, totes les puntades
de les costures de vida.
Albert Garcia Pascual

De Vida, però, no te’n vas emprovar
cap altra: curts i estrets tots els cors
en venda, minsa l’amplada de mires
al teu mar, incomptables els sargits
que vas haver d’embastar enfilant
per l’agulla camells al cel, aquell gest
tan teu de batuta amb el furgadents,
espadatxí d’olives i bromes a taula:
tenia números, no catàleg de senyoret,
i me’n cabia només aquesta, de Parca.

Què feu tots ací amb la cara mústia?
Amb quin fil m’heu relligat al llibre?
Teu, nostre, és aquest que ara penja
on la Cosidora ens fibla i no sutura,
negra filagarsa enllà del cos absent
on els condols no et vetllen, àngel ja
que a mig aire ens ensomies i danses
i al cap ens bategues, puntada a puntada,
invicta costura de somriures. Hi tibes.

I tibes.

Filagarsa (JP, 2023)

Publicat a:

La tempesta conta les roques (DDAA). Castelló de la Plana: Edicions El Pont, 2023

L'entrada Filagarsa ha aparegut primer a Salms.

Sun, 17 Nov 2024 16:06:22 +0100

No veig motius per a tornar a caure en la trampa d’una xarxa social privada, com ara Bluesky. Però sí per a començar a enviar-hi còpia d’alguns dels meus missatges, així que estic actualitzant els meus scripts amb l’ajuda d’atproto (AT Protocol SDK for Python).

Maybe Bluesky has “won”

Sat, 16 Nov 2024 13:33:54 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Bluesky té una arquitectura oberta i tècnicament interessant, però complicada i costosa.

Afegiré que la raó per la qual sóc un gran fan d’una solució ActivityPub com Mastodon és que és bastant barat córrer la teua pròpia pila completa, tret que sigues extremadament famós. L’allotjament d’una instància de Mastodon és un procés d’un sol pas i després ho tens tot sota el teu control. Per a obtenir la mateixa experiència amb atproto [protocol de Bluesky], has de gastar centenars o milers d’euros al mes i, encara així, de moment no ho controles tot tu.

Del treball a la política.

Thu, 14 Nov 2024 18:55:47 +0100

Quan treballava de professor i algun alumne em preguntava alguna qüestió o per una obra que m'era desconeguda, sempre m'eixia la resposta clara i directa: - "Mira aquesta obra no l'he llegida, o bé, no tinc resposta exacta ara per al teu preguntat". Ni m'avergonyia, ni em sentia despullat o encara pitjor, no pensava que els meus alumnes me la feren per posar-me en evidència.

Amb això els intentava fer comprendre que la saviesa, ni el coneixement, ni qualsevol resposta era patrimoni d'una persona, vaja que som humans i indirectament que la vida és molt llarga i ens cal un aprenentatge amb paciència i humilitat. Supose que molts companys s'hauran trobat en la mateixa situació.

Ara resulta que ni la Generalitat Valenciana, és a dir, el govern que ara sustenta les regnes de tots nosaltres administrant els nostres diners i preocupacions com a ciutadans no ha dit ni mú de les errades comeses, ni se sent responsable de les conseqüències de la seua incompetència que ha suposat no trobar-se als llocs adients (en aquest cas, el President Mazón i tot el gabinet de buròcrates) que ha dut a la mort de tants conciutadans, a més dels danys materials ocorreguts, però sempre amb possibilitat de remeiar i subsanar en setmanes posteriors.

Assegut a la butaca pense l'evolució del President Mazón, de cara de corder degollat a la vora de Sánchez, a la cara de rabosa que vol escapolir-se i buscar altres responsables dels fets.

Què pensarien els meus alumnes quan davant d'una qüestió complicada a classe, jo haguera decidit marxar al bar? Per què costa tant acceptar que JO, en primera persona, no he estat a l'altura de les circumstàncies i això ha tingut unes conseqüències mortals i que seran inesborrables? Per la qual cosa soc l'únic responsable amb el meu equip incompetent davant d'aquesta situació.

Veig l'obrir boca dels membres portaveus del PP, Sempere, Tellado, Feijóo i del fòssil Aznar, i la vergonya m'anorrea. Que si ara hem de reconstruir la malifeta, que si ara hem de ballar al sol! Quina púrria de caga-ràbies volent-se espolsar tots aquests llots!

On pararem amb aquests parlamentaris de fireta trista?

Si després d'unes declaracions ningú es responsabilitza i comencen a llançar balons fora del camp, si l'estratègia d'aquests titelles mandataris per elecció popular es deixar córrer el temps, car el personal a la llarga se n'oblida, si alguns negacionistes incultes i acientífics españolitos i Voxeros i altres tribus (tipus Trump i adlàters companys) miren cap a un altre lloc i ens bombardegen amb aqueixes estúpides lletanies, aleshores vaticine una foscor que, a tothom, se'ns menjarà la melsa fins a avorrir-ho tot.

Quanta vergonya sent!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La creació d’un mite

Wed, 13 Nov 2024 12:19:00 +0100

PACO CERDÀ(2024). Presentes. Madrid. Editorial Alfaguara.

Els qui vam començar a anar a escola a començaments dels anys seixanta del segle passat, teníem les aules presidides per un crucifix escoltat a un costat i l’altre per dos retrats, el de Francisco Franco, i el de José Antonio. Aquest últim, en aquells anys, encarnava la figura del màrtir més il·lustre de la Guerra Civil, en dir el seu nom no calia recordar els seus aristocràtics cognoms Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, ja s’havia transformat en un mite.

Però com es construeix aquest mite? Paco Cerdà ens ho narra en la seua darrera novel·la, Presentes. José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange i afusellat a la presó d’Alacant el 20 de novembre de 1936, serà exhumat tres anys després i transportat a peu i a coll pels falangistes des del cementiri d’Alacant fins l’Escorial, lloc on només s’havien enterrat reis. Comença d’aquesta manera una gran operació de propaganda que serà narrada per les plomes més brillants del règim. S’iniciava així un camí “para que nadie olvide a José Antonio, el hombre que soñaba imperios, prometía la revolución y denostaba el ideal conservador. Para que el pueblo idealice a José Antonio, el candidato al que casi nadie votó medio año antes de ser fusilado.”

El seguici fúnebre comença la seua marxa el 20 de novembre de 1939, es recorreran 467 quilòmetres durant onze dies i deu nits. No s’havia vist cosa igual des del segle XVI, quan Juana de Castilla va intentar traslladar el cos del seu marit, Felipe el Hermoso, des de Burgos on havia mort fins Granada. Per tots els pobles on passava el fèretre era rebut en olor de multitud i s’encenien grans focs. Paco Cerdà va fent aquest recorregut dia a dia al llarg del llibre, emprant una prosa florida a imatge dels cronistes de l’època, sovint utilitzant les seues mateixes paraules tretes de les cròniques periodístiques del moment.

Però l’autor del llibre no explica només el recorregut de la comitiva que acompanyava el fèretre, sinó que també va reconstruint la història del personatge i del seu entorn. Com la Falange va triar la camisa blava de l’uniforme, o com es va escriure la lletra del seu himne, el Cara al sol, en què va intervindré el mateix José Antonio i tota la seua cort literària, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Rafael Sánchez Mazas, José María Alfaro, Pedro Mourlane, Jacinto Miquelarena y el marqués de Bolarque. També hi ha retrats de personatges com el de Pilar Primo de Rivera, la germana, a qui es va encarregar la fundació de la Sección Femenina, que havia de modelar el pensament de les dones en la nova Espanya. Així mateix es retraten tots els ministres del primer govern de la dictadura que estan presents a El Escorial quan arriba el cos de José Antonio, i també l’actitud de Franco, aprofitant un text de Giménez Caballero, ideòleg del feixisme a Espanaya, sobre el somriure de Franco, podem llegir: “El Caudillo tiene motivos para sonreír. Han desaparecido de la escena sus competidores políticos y militares. Calvo Sotelo asesinado. Gil - Robles– exiliado. Sanjurjo y Mola, muertos en accidente. Goded, fusilado. Y José Antonio, en el féretro, vacíamente presente.”

Però darrera d’aquestes pompes imperials s’amaga una altra Espanya, la que no només havia perdut la guerra, sinó encara pitjor, per a ells la guerra no havia acabat. I després de cada dia de trajecte Paco Cerdà ens mostra aquest món de misèria, patiment i mort.

Hi ha noms coneguts com Miguel de Molina el cantant de “na te pido na te debò, me voy de tu vera olvídame ya”, homosexual, simpatitzant de la República, apallissat i rapat, obligat a anar-se’n a l’exili. Elena Fortún, la dels llibres de Celia, lectura favorita de Carmencita, la filla de Franco, mentre l’escriptora viu exiliada. Mariano Rawicz Majerowicz, el mestre del grafisme republicà empresonat a València a la presó de Sant Miquel dels Reis. Pilar de Valderrama, l’amor de maduresa d’Antonio Machado, la Guiomar dels seus versos, desolada en la seua casa madrilenya per l’absència del poeta, Miguel Hernández, que mort a la presó d’Alacant per ser coherent amb les seues idees. I altres personatges més anònims, els que són condemnats a construir carreteres amb pic i pala, els qui són denunciats pels seus veïns, els exiliats, els mutilats de guerra, els anomenats topos que viuen amagats per evitar represàlies...

Paco Cerdà ens transporta al temps fosc i tenebrós de la postguerra, amb un llibre molt ben escrit i documentat, de lectura apassionant.

Josep Manuel San Abdón

Fins on arribarà la riuada?

Sun, 10 Nov 2024 20:13:45 +0100

Les joventuts d’un partit polític denuncien que les 130.000 persones que es manifestaven ahir a València estaven polititzades.
Alguns periodistes insisteixen, una vegada i una altra, que la gent no té per què entendre la distribució de competències de l’estat autonòmic. Potser perquè ells tampoc no l’entenen? O perquè subestimen les capactitats intel·lectives del poble. O els convé embolicar, promoure la ignorància.
Quaranta anys després, potser hi ha gent que s’ha adonat que l’administració local i autonòmica són la interfície de l’estat, les responsables d’allò que es fa o que els passa en primera instància. O potser no. Jo què sè. Però aquesta i no altra, de moment, és l’arquitectura constitucional de l’estat.
Quin mal servei que fa a la societat el 90 % del periodisme. Però no m’hauria de sorprendre. El 90 % de qualsevol cosa no sol valdre res.
“Sols el poble salva el poble” em pareix un lema potent, ambigu, políticament perillós, antipolític.
De fet, el poble ha rebut ajuda de l’estat, molt necessària, encara que haja sigut tard i insuficient. L’estat ha contribuït, poc i malamement, a salvar-lo.
El que hauríem volgut, crec, és que l’estat fora més ràpid i sobretot eficient. Més diligent. Que fora poble organitzat políticament i institucionalment. No una plataforma de corrupció, dita altrament PP.
En la imatge, un dinar de treball abans del diluvi, segons Cornelis van Haarlem (1615).

Carrusel

Sun, 10 Nov 2024 12:51:40 +0100

Fotografia de Wioletta Plomkowska

Com explicar-te en cent paraules el cel d’ahir, mentre aliens, uns nens concorren per voreres, la nevera plena i una veïna mor silenciosament. Com pintar de colors la veu si els llavis són percussors d’una grisa esperança?

Cara a cara, allò essencial teu, quan observes aquest món i per les mans ofrenes pau, serenor i la fi arriba en un vals amb la mirada.

Camí de casa, creues el carrer i uns àngels --rere teu-- baten ales per somriure’t. Un carrusel em recorre l’esquena, no ho veus. En obrir la porta --pels becaires d’uns acords--, de nou, em sé teu.

Carousel, de Chris Standring

https://open.spotify.com/intl-es/track/3cpbNYt7dn6w9FkMzGIF4f?si=e5c132da2a1a414b

https://www.youtube.com/watch?v=ugOZG0dOb2M

https://unsplash.com/es/fotos/una-mujer-camina-por-un-callejon-estrecho-mDl188bzWxU

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Trenclacosques

Sat, 09 Nov 2024 07:40:00 +0100

Alguna melodia passeja pel meu cap recordant els anys 80 del segle passat.

Però quan ella truca tot es glaça, imatges, llum, els arbres esdevenen immòbils muts, també els ocells. El cor batega, fanals intermitents, els núvols aturats, la pols en suspensió no aterra...

Hi ha sang esfèrica, una deu inacabable. I les paraules suren vida incerta, limitada, imperfecta maragda, però vida. Així fem un niu, branca i palla gutural, silenci i veu, un vol el pensament; i tu, acostan-te, esclat d'una alegria --dius--, que no m'entens, que faig tentines, que visc perdut, dispers.

Aleshores m'arrape a les parets, a versos perpendiculars pintats amb punys de sal, hemistiquis d'un sol en el bressol de veu perquè equilibres aquests meus dies, la poesia.

Inner Island, Tao Lounge.

https://open.spotify.com/intl-es/track/0VnKWpQPwUK4hqKJGAnRIY?si=5772d044e6764045

https://www.youtube.com/watch?v=bGBTZ2-yc90

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Celebració

Wed, 06 Nov 2024 07:40:00 +0100

Amb la mà traus tot el fang de les misèries, mentre abans pentinaves l'aire.

Amb el cos mous allò que no mai oblidaràs, mentre fa uns instants procuraves balls celestes.

Perduda, la terra se't menja l'esguard rere tanta runa i ferralla tot i que acarones la boira.

Amb un pal equilibres l'amor amb tentines, el vesses a tothom perquè el temps ja no importa.

"Maxine", camines de blanc per sobre negra desesperança en aquest capvespre de tristesa. I amb els núvols que et fan costat nodreixes d'horitzons els qui ploren.

Altrament pinte una dona de paper que alhora celebre i adore.

Maxine of Donald Fagen

https://open.spotify.com/track/7fW59TD8pQRSobXp3BslSd?si=2e610714b0e24825

https://www.youtube.com/watch?v=3saecjSNTlM

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

The 'War of the Worlds' Panic was Anti-Radio Propaganda

Sun, 03 Nov 2024 19:03:48 +0100

enllaç directe | aquest apunt

La famosa histèria col·lectiva per l’emissió d’una adaptació radiofònica de La guerra dels mons d’H. G. Wells no va existir mai. Era una notícia falsa, propaganda manipuladora dels diaris contra un mitja nou: la ràdio.

Certament, es va contagiar el pànic per una estranya invasió que venia del cel i suposava una amenaça existencial, però no als carrers o a les cases dels Estats Units d’Amèrica, sinó a les redaccions dels diaris, i no eren extraterrestres sinó la ràdio.

The Thought Experiments That Fray the Fabric of Space-Time

Wed, 30 Oct 2024 22:28:55 +0100

enllaç directe | aquest apunt

Tres experiments mentals que suggereixen que el continu espai-temps en què creiem viure és una explicació que falla en circumstàncies extremes. I si és així, potser necessitaríem una descripció més pregona de la realitat, formada per uns altres blocs de construcció més bàsics.

Contra els càtars

Sun, 27 Oct 2024 19:16:19 +0100

Expulsió dels càtars de Carcassona. Taller de Llibre d’hores de Boucicaut

Podria dir-se que un fantasma recorre el Maestrat: el fantasma dels càtars. Com se sap, els càtars i el catarisme van ser un moviment religiós cristià medieval, que en aquesta banda de l’Occident cristià va ser combatut per heretgia per l’Església Catòlica de Roma i pel rei de França. Emparats pel rei d’Aragó, Pere I el Catòlic, que va morir a la batalla de Muret (1213) per defensar la terra on havien arrelat, una part van optar per refugiar-se a Catalunya. Els qui més, van morir esclafats per la persecució, com a Montsegur (1244) o bé van passar a la clandestinitat. Aquest darrer és el cas de Guilhem Belibasta, nascut el 1280 a Cubièra (Llenguadoc). Perseguit per la seua fe, va passar a Catalunya i va fer cap al Regne de València, a Morella i Sant Mateu, on existia una comunitat càtara. Hi arriba entre 1314 i 1315 i s’hi està sis anys, just en el moment de la creació de l’orde de Montesa com a conseqüència de la dissolució de l’orde del Temple per manament papal. A Sant Mateu hi exerceix el seu clergat càtar. Després torna a Occitània, és fet pres per la Inquisició i mor a la foguera, el 1321. De fet, la peripècia valenciana de Guilhem Belibasta ve a ser la darrera reminiscència del món càtar als Països Catalans, més de 50 anys després que l’heretgia hagués estat esclafada a Occitània.

Fem un salt en el temps. El 2013, Víctor Amela, periodista barceloní de família forcallana, que freqüenta l’ambient literari del país a començaments del segle XXI, publica El càtar imperfecte, una novel·la que pren com a protagonista Guilhem Belibasta. No l’he llegida i no puc opinar sobre la qualitat del producte. El que en prometen els textos promocionals és que està basada en fets rigorosament històrics i alhora ve a ser un western medieval, amb tots els ingredients per arrossegar a una lectura apassionant. El llibre apareix alhora en castellà i català. D’alguna manera, aquesta novel·la genera un relat sobre el catarisme al Nord del Regne de València, que opera una mitificació del fenomen, com algunes altres tantes mitificacions que han campat per la mateixa terra. Víctor Amela sap captar aquest potencial i transformar-lo en un producte literari per al gran públic. La novel·la s’inscriu en un corrent de la narrativa històrica de best-seller, que pren un referent històric i el transforma en un producte de consum que ressegueix els codis artístics de la matèria de Bretanya, però actualitzats a partir del tema de les societats secretes, com podia ser el catarisme a Occitània després de l’anorreament a què va ser sotmès per la croada albigesa a començaments del segle XIII.

És interessant constatar que El càtar imperfecte es publica deu anys més tard que El codi Da Vinci, de Dan Brown, èxit internacional que va posar de moda la narrativa històrica basada en enigmes. A El codi Da Vinci, Dan Brown narra les peripècies d’un professor nord-americà d’Iconografia Religiosa per resoldre un assassinat a partir de missatges críptics, enigmes i anagrames que remeten a referents simbòlics mítics del cristianisme: el sant greal, el Priorat de Sió i els cavallers templers. Bé, de fet el Priorat de Sió no és un referent mític en un sentit estricte, ja que es tracta d’una invenció documentada al segle XX, que tenia per objectiu fer creure una història paral·lela sobre Jesucrist. Això mateix pot dir-se dels cavallers templers i el seu orde del Temple, existent entre 1118 i 1307. Les fal·làcies sobre els templers ja devien existir abans d’El codi Da Vinci, però és innegable que la novel·la i la seua adaptació cinematogràfica (2006) les van popularitzar molt. El resultat va ser el creixement exponencial d’un corrent esotèric de creació de relats pseudohistòrics.

L’interès pel catarisme s’encreua amb un occitanisme que perviu més avall dels Pirineus quan a Occitània la francesització comença a fer-ne desaparèixer la llengua. La cultura catalana valora i té en compte el passatge històric de la croada albigesa del segle XIII perquè va marcar el destí posterior de la nació catalana, articulada en la corona cataloaragonesa. Igualment, l’ascendent cultural i lingüístic occità té un pes específic en la definició, per exemple, de la literatura i la llengua catalanes. La renovació de la germanor antiga durant el segle XX va quedar, però, trastocada per la decadència lingüística i nacional occitana a partir dels anys 60. En qualsevol cas, el catarisme, explotat turísticament en els escenaris històrics en què va ser aniquilat: el Llenguadoc, va esdevenir també un relat per atraure turistes. Jo mateix vaig visitar Carcassona a mitjans anys 90. Carcassona és bressol de la dinastia dels bel·lònides, descendents de Bel·ló I de Carcassona (†810), comte i avi de Guifré el Pilós, dinastia que va governar primer els comtats catalans i després la corona catalanoaragonesa fins a la mort de Martí I l’Humà (1356-1410). Assistint a la visita guiada al castell, el guia feia referència a un passat medieval en què els càtars venien a ser considerats avantpassats. Més bé pot dir-se que pertanyien a un grup humà que va ser aniquilat pels francesos. Afegim-hi que al segle XIX, Eugène Viollet-le-duc va restaurar les fortificacions al gust francès de l’època. També, a mitjans anys 90, veu la llum el projecte transfronterer anomenat Camí dels Bons Homes, impulsat pel Consorci de Promoció i Iniciatives Cercs-Berguedà i Ariège Expansion. Es tracta d’un itinerari turístic pirinenc entre el santuari de Queralt i el castell de Montsegur que ha estat un exemple d’èxit en el seu camp, fins a esdevenir sender de gran recorregut. Se l’identifica amb un dels itineraris que van seguir els càtars en buscar refugi fora de l’abast dels francesos i recorre viles, esglésies i castells que evoquen el passat medieval.

Què podia faltar perquè l’exemple del Camí dels Bons Homes trobés ressonància allà on El càtar imperfecte havia generat un relat? Les primeres referències apareixen el 2015 sota el paraigua del Fòrum Camins dels Càtars, creat i impulsat per l’empresa de serveis turístics Servitur. La idea compta de bon començament amb el suport de l’Administració de la Generalitat del Botànic i busca projectar-se internacionalment per reforçar el producte connectant-lo amb els que ja existeixen a Occitània i Catalunya. La proposta és una candidatura a itinerari cultural europeu. Al 2017 el producte ja és al mercat amb la marca Camins dels Càtars i el suport de l’Associació Turística i Cultural Camins dels Càtars, que impulsa la mateixa empresa Servitur.

Curiosament, aqueix mateix any 2017 la Diputació de Castelló, governada pel PP, crea una altra marca turística, Territori Templer, que parteix d’una base una mica més documentada: la pertinença d’alguns castells a l’orde del Temple en part del territori que més tard seria el Maestrat Vell de Montesa. La idea ve a ser visibilitzar i impulsar referents connectats amb Peníscola. Com se sap, el castell de Peníscola és la darrera gran construcció templera en l’Occident cristià i constitueix un pol d’atracció turística innegable. De fet està considerat el castell més visitat d’Espanya. Connectar-hi els altres referents del Temple que hi ha al seu entorn fa pensar en un aprofitament turístic del potencial de Peníscola i, alhora, en la creació de rutes que el turisme peniscolà pot alimentar. La Diputació comença senyalitzant, doncs, Peníscola, Culla i Alcalà de Xivert, que és on hi ha els castells més significatius. El “territori templer”, no obstant, s’estén als altres pobles que un dia van pertànyer al Temple, entre 1232, en què s’inicia la conquesta del Regne per Ares, i 1317, en què els béns del Temple passen a l’orde de Montesa, privatiu del Regne de València, sumant aquests dominis amb els de l’orde de l’Hospital.

Per completar aquest panorama, afegim-hi el Camino del Cid, una altra iniciativa pareguda, impulsada pel Consorcio Camino del Cid, amb seu a Burgos i format per les diputacions de Burgos mateix, Sòria, Guadalajara, Saragossa, Terol, Castelló, València i Alacant. Té el mateix plantejament que els camins ja indicats: un recorregut que ressegueix, en aquest cas, el periple del personatge històric Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, a partir del que es conta al Cantar del mío Cid. Es tracta d’un itinerari que es pot fer a peu o en qualsevol vehicle i va començar a funcionar el 2002. L’itinerari juga amb l’atractiu de l’aventura de l’heroi castellà per traçar recorreguts diferents segons el mitjà que s’empre per viatjar-hi. Entre altres, hi ha l'”anillo del Maestrazgo”, que fa un recorregut circular per terres de la província de Terol i de la de Castelló, en un itinerari que fa recordar l’extinta Mancomunidad Turística del Maestrazgo, projecte franquista impulsat per les diputacions provincials de Castelló i Terol, en què el referent toponímic remetia al Maestrazgo del domini carlista al segle XIX. Retinguem que el manuscrit del Cantar del mío Cid data de 1207 i el personatge històric va viure entre 1048 i 1099.

Doncs, ara arriben la Mancomunitat de l’Alt Maestrat i l’empresa Aur-Art promovent el projecte El camí dels càtars, que diuen que és un projecte de turisme sostenible. Segurament, a cada temporada s’han de fer servir els tòpics propis per comercialitzar una idea. S’ha presentat en reunions adreçades a les entitats que habiten el susdit territori perquè hi diguen la seua i així s’enriquisca el projecte aglutinant tots els actius empresarials, associatius i culturals. O bé, dit del revés, s’ha presentat a les entitats perquè, podent-hi dir la seua, no s’hi posen en contra. L’atractiu del projecte és, ras i curt, la possibilitat de captar fins a un milió d’euros de la Unió Europea. Vet aquí la raó principal per vincular-ho a les rutes que més al nord fan servir l’esquer dels càtars per al desenvolupament turístic. Se sap que la cosa té relació amb el plantejament que Servitur fa des de 2015, que també estén per les Terres de l’Ebre, ja que per connectar les rutes consolidades del Pirineu amb el Nord del País Valencià bé ha de passar per un bon tros de terra. També se sap que els municipis involucrats en la iniciativa són els puntals de la marca Alt Maestrat Human Land: Albocàsser, Catí, Benassal i Culla. L’existència d’aquesta i altres marques turístiques donarien per a un altre escrit sobre com l’Administració valenciana promou el turisme a comarques i com i en què inverteix els diners.

Aquest és, molt resumidament, l’entrellat de la qüestió. S’està intentant crear productes turístics a partir de discursos sobre referents que tenen una base històrica certa però minsa, mitificada o, pitjor, mistificada i es fan servir estratègies i recursos encaminats a la captació de capitals públics destinats al desenvolupament de negocis privats. L’esquema no varia gaire de com funciona l’economia en la societat que vivim. Ara: el relat pseudohistòric, que només es fixa en el patrimoni cultural per grapejar-lo en benefici propi i aprofitar-se’n, i que sobretot fa servir recursos narratius que no passen de ser tòpics dels relats de misteri i llegendaris, fal·làcies, de vegades elaborats amb mal gust estètic, com alguns vídeos creats amb intel·ligència artificial; aquest relat no està a l’altura del que se suposa que es vol promoure. Al contrari, és llançar-se terra als ulls i esvair el potencial patrimonial i cultural llegat per la història. És condemnar la identitat pròpia per esdevenir parc temàtic. L’anorreament de la cultura pròpia.

El debat en aquest sentit és complex i no s’acaba amb unes quantes apreciacions contundents. Tampoc amb les que es fan ací. Amb tot, es pot formular la qüestió de per què, a l’hora de promoure l’atractiu turístic del Maestrat s’obvien, s’ignoren l’origen, el patrimoni cultural i la història que van donar el nom i el territori a aquesta terra: el Maestrat Vell de Montesa. Es tracta d’un orde singular valencià, que podria generar un discurs històric i cultural amb referents clars i atractius, però que, pel que es veu, no entra en l’imaginari a comercialitzar turísticament. I és que els càtars, els templers i el Mío Cid, així posats de bracet, comparteixen un aspecte comú que té un rerefons polític: no formen part del tronc de la història del Regne de València. Rodrígo Díaz de Vivar va ser un noble castellà mercenari que va conquerir fugaçment el senyoriu de Balànsiya, l’emirat andalusí precedent del Regne de València, entre 1094 i 1102. Els dominis valencians del Temple, amb canvis al llarg del temps, van de 1238 a 1317. La presència del catarisme al nord del Regne de València podria contextualitzar-se també en aqueixa època. Perquè el tronc del Regne de València és el que naix de la conquesta de Jaume I i es desenvolupa en el si de la corona catalanoaragonesa, primer, i de la monarquia hispànica, més tard, sempre com a entitat foral diferenciada, és a dir, amb unes normes pròpies i privatives. Aquesta realitat històrica no interessa, és clar, a la Diputació de Castelló, artefacte administratiu de l’Estat espanyol, ni a les empreses que busquen el seu finançament o el de la Generalitat autonòmica. Tampoc no ha interessat a la mateixa Generalitat valenciana, els dirigents de la qual sempre s’han dedicat exclusivament a guardar els límits marcats pel marc polític espanyol.

L’únic inconvenient d’aquests invents és, en realitat, que els suposats projectes turístics argumenten uns discursos basats en fal·làcies amb l’objectiu de captar inversions que es justifiquen únicament en les despeses de la posada en marxa i manteniment promocional del que prediquen, i no en projectes culturals sòlids que compten amb estudis i suport de la Universitat, per exemple, és a dir, amb unes garanties de rigor en la preparació i execució. Tot a compte de la despersonalització i amb una falta de respecte pel patrimoni cultural i la societat comarcal que no s’acaba d’entendre com hi ha ajuntaments que s’hi presten.

Territori Templer (2017)

Immortal

Wed, 23 Oct 2024 08:29:19 +0200

Et menge en el pensament que la boca mana.

Quina manera tens de nodrir alhora que pregunte com la fam forada el món! No sé ni què, ni com puc evitar-ho. Aquestes quantitats de béns malaguanyats, la felicitat escorxada, quina és i de qui la permissivitat perquè tot se'n vaja en orris? Per això pronuncie engrunes de sons per rescabalar, ni que siga, un petit bocí de tendresa.

Acumule veus dutes pels vents alhora que passege; guarde allò escrit a les tauletes dels bars, com també grave als ulls tots els rètols que recorren els carrers de tresors lluminosos.

Viure en perenne eucaristia de paraules i fets, car així veure't fulgor i enrenou, creure més enllà de la carn: haver dibuixat en els mots el regal de ma Vida.

Tides, Men I Trust

https://www.youtube.com/watch?v=id9abvUtS5s

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

The 3 AI Use Cases: Gods, Interns, and Cogs

Tue, 22 Oct 2024 10:02:30 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Un bon intent de classificació, conceptualment útil, dels casos d’ús típics de la Intel·ligència Artificial actual:

Déus: instàncies artificials superintel·ligents que treballarien de forma autònoma i, per tant, podrien reemplaçar els éssers humans. Probablement ciència-ficció i, sobretot, exageració interessada d’empreses en cerca de finançament.
Becaris: eines enfocades a tasques rutinàries que funcionen sempre sota la supervisió d’un expert i l’ajuden a fer la seua feina. Per exemple: els copilots de programació.
Subalterns: eines optimitzades per a executar de manera prou satisfactòria una tasca especialitzada, generalment com a part d’un flux de treball més ampli. Per exemple, la transcripció de vídeos o l’extracció de dades estructurades.

Però l’autor ja ha hagut d’afegir una quarta categoria, o una subcategoria dels becaris: els joguets com ara els generadors d’imatges, amb els quals poden divertir-se els no experts sense preocupar-se massa pels errors.

Els Premis Alambor

Mon, 21 Oct 2024 23:41:14 +0200

Foto: José Palanques. Repositori UJI

M’escriu Josep San Abdón i em diu que està fent un estudi sobre els Premis Alambor i que, com a premiat en una ocasió, voldria que li enviés quatre ratlles sobre què va significar per a mi guanyar el premi o qualsevol altra cosa al voltant dels premis que vulga comentar.

Va ser en l’edició de 1994. Feia un temps que havia començat a escriure i tenia la meua primera novel·la presentada en un premi. En aquella època solia seguir les convocatòries de premis que eixien a Serra d’Or, perquè arribava puntualment a l’institut. També tenia mirada la convocatòria del Premi de contes d’Alambor i vaig decidir enviar-hi un relat. Després, el dia a dia va fer que me n’oblidés una mica. El dia que van telefonar-me, al començament, vaig pensar que havien premiat la novel·la, però no era el cas. Me’n vaig alegrar igualment perquè era un principiant desconegut i al capdavall Benicarló i Alambor em resultaven familiars. Havia estat uns anys company d’estudis de Joan Gregori a Castelló de la Plana i havia conviscut amb companys benicarlandos al pis d’estudiants, entre els quals Ximo Salvador, de manera que era com jugar a casa.

El sopar dels Premis va ser al Parador de Benicarló. Xulio Ricardo Trigo hi va fer de presentador com a periodista de prestigi, ja que aleshores treballava a El Temps de cap de la secció de cultura. A l’hora d’esmentar els assistents, van excusar l’absència del bisbe de Tortosa, a qui es veu que convidaven cada any amb el mateix resultat esperat. Manel Joan i Arinyó, que venia amb una de les seues casaques llampants, pentinat einsteinià, va fer-me la broma que si no subornava el jurat em retirarien el premi. A l’hora del meu parlament en rebre el diploma del president de l’associació, un Ximo Bueno que feia honor al cognom, no recordo res més que vaig fer-hi sortir de passada el terme Països Catalans, com solc fer sempre que en tinc ocasió. Abans i després hi va haver diversos parlaments. Manel Garcia Grau hi va intervenir recitant alguns poemes amb vehemència. Era un professor de la Jaume I i vaig conèixer-lo llavors. Oriol Vergés hi va intervenir com a escriptor del mes, figura que aleshores promocionava la Institució de les Lletres Catalanes. Ja el coneixia pels seus títols de narrativa juvenil. Va resultar que vivia a Vilassar de Mar i al final del sopar vam estar parlant del veïnatge compartit amb la seua dona i Salomé, que m’hi havia acompanyat. També va parlar Vicent Ventura, que era la persona homenatjada en ocasió dels Premis. Va dir que per favor no ho tornessen a fer, de fer-li un homenatge, que no era home d’aquestos entremitjos. Per acabar, van passar el micròfon a Alfred Giner Sorolla, que hi havia vingut com a simple assistent. Era un científic vinarossenc que havia treballat al Estats Units. L’home, tot entratjat, va posar-se dempeus i va deixar el seu seient de banda, va agafar el micròfon com si ho hagués fet tota la vida i va fer una llarga al·locució mentre anava movent-se entre les taules. Es veia d’una hora lluny que era una persona que venia d’un altra dimensió, d’un altre món, i que tot just li arribàvem a la sola de la sabata. Per acabar, vam sortir al vestíbul a fer-nos les fotos de rigor, amb els altres guanyadors: Adolf Piquer en poesia i Miquel Àngel Pradilla en assaig. Al primer no el coneixia tant. L’havia vist alguna vegada amb Lluís Meseguer, professor de Gramàtica Normativa Valenciana els dos cursos que havia fet al Col·legi Universitari de Castelló i sabia que tenia relació amb la Universitat de Salamanca. A Miquel Àngel el coneixia d’haver-hi coincidit una vegada ja feia molt de temps al col·legi Sant Jordi de Tarragona. Un xerraire animós amb qui no podies avorrir-te de cap manera. Més o menys desorientats per l’ocasió, vam posar per a José Palanques i la imatge pot trobar-se al fons que el periodista de Benicarló té al repositori de la Jaume I.

Foto: José Panaques. Repositori UJI

A l’any següent, hi vaig participar com a integrant del jurat. El dia abans, ens vam reunir a casa de Joan Gregori amb Manel Joan per deliberar. Al final vam atorgar el premi a l’escriptor d’Agres Francesc Bodí, docent igual que tots nosaltres, que al 1996 també va guanyar el Premi Joanot Martorell amb Guerres perdudes. Aquell mateix any vaig tornar a Benicarló amb motiu els Premis Alambor a presentar-hi el llibre de contes Cròniques perdudes, la meua primera publicació amb cara i ulls. La publicava Edicions del Bullent, de Picanya, en què llavors col·laborava Daniel P. Grau, que és qui va fer de bo perquè el llibre arribés a veure la llum. La presentació, juntament amb altres tants títols, va ser a l’hotel Marynton, i en el meu cas va anar a càrrec de Joan Gregori. Encara a dia d’avui em trac el barret per les seues paraules, que em van fascinar cosa de no dir. L’acte va tindre lloc en una de les dependències de l’hotel de les que s’estilaven a l’època: una mena de pub amb butaques i tauletes baixes. Hi va assistir Joan Elies Adell, que crec recordar que rebia un premi i que jo ja coneixia no recordo exactament de què, vestit com si vingués directament del Londres dels anys 80. També hi recordo Josep Igual, que tenia paradeta improvisada de la seua novel·la El cor cansat, que vaig adquirir. En una de les edicions anteriors, venia Closed for sale a l’entrada del Parador als assistents al sopar dels premis. El 1996 el sopar va ser al Marynton i hi va fer una actuació memorable la Coral Polifònica de Benicarló.

En resum, doncs, si es pot dir així, aquells tres anys i sobretot el premi de 1994 van significar l’ingrés personal en el món de la lletra com a escriptor. Vista des d’avui, la feina de l’Alambor de Benicarló va generar una normalitat cultural assolida després del temps canalla de la dictadura. Just el 1995, el PP va accedir al govern de la Generalitat i tota aquella normalitat va començar a descarrilar. Va costar déu i ajuda, tot un canvi de cicle social per canviar aquella dinàmica i ja s’ha vist que no n’hi ha prou de reconduir les coses, sobretot en el terreny cultural i lingüístic i que, en qualsevol cas, és imprescindible perseverar. En aquest sentit, els Premis Alambor de Benicarló, records personals a banda, són un referent històric per a qui ens dediquem a això, a perseverar.

Xancles

Mon, 21 Oct 2024 07:40:00 +0200

Em comenta que és hora de rasurar-me.

Puge al dalt i baixe la caixa grisa amb l'afaitadora que esvara sobre la bola de la pell. L'engegue i dic: - Quan vulgues.

Ja fa anys que els pocs cabells que tinc, cauen a casa. Mentre el motoret fa circumloquis i vibratos sobre el crani, recorde quan el meu avi --miner--, era rasurat per l'àvia que no disparava ni una en valencià: Quieto Aquilino, no te muevas, leñe! Com un bufit, aquests anys que ens separen.

Ara soc jo qui sosté aquests records mentre mire el blau preciós de les xancletes de qui m'afaita i m'estima amb monosíl·labs. Soc un caçador d'aquests, que els fenc i estiregasse, massa mare del nostre pa. Observe la muntanya russa de venes que amb el pas del temps ens han dibuixat l'amor.

Pacientment, ara abaixe el cap, ara aixeque el mentó; ara rere una orella, ara l'altra quan intuïsc el seu gest i la neteja fineix.

M'estime els seus peus que acompanyen, el ritme dels braços que em sostenen, també el silenci dels mots que li he furtat al llarg d'aquests anys sense pidolar res... Les pàgines del diccionari, --algunes-- cartes engroguides de baralla, però l'estima roman immutable: com aquell primer sol en veure-la, la justícia del llambreig covada amb tendresa que no mai he oblidat. La granera i el recollidor a la paret, testimonis d'açò escrit present i absent als ulls teus, lector.

Les xancles i ella, aqueixa íntima sensació.

https://www.youtube.com/watch?v=z8LEe3DWzTM

Just a feeling, The Marías https://open.spotify.com/track/0ZjTXCk5QKDR0wGGPgqSS3?si=6b500803d8264c86

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Comentaris a l'aire sobre música, escriptors i llibres

Sat, 19 Oct 2024 19:06:20 +0200

Agafe els meus Sennheiser HD 555 que tinc de fa 21 anys i gaudisc moments de música. Temps i anys arrere li vaig sentir dir en un dinar --al meu amic Xavier Aliaga-- això de la música indie, desconeguda per a mi. Amb una educació musical clàssica, contemporània i de jazz, --a més d'autodidacta com el meu valencià que encara aprenc-- ja en tenia prou. Ara mentre escolte Numb del grup canadenc Men I Trust, el recorde (no he arribat tard). Els Sennheisser no han estat marcats pel pas dels anys: ni pintures esborrades, ni les esponges dels pavellons auditius brutes, ni greixoses; més aviat sense màcula. Un estèreo perfecte, sense arribar a experimentar allò dit dels audiòfils. No cal, m'és suficient amb el que tinc: soc feliç.

Fullege pàgines web sobre literatura i companys escriptors i llurs obres; se'm cola al davant del monitor uns coneguts cantants anomenats Estopa, dels quals tan sols conec aquest nom; no res més. Semblen ser, al mercat discogràfic, molt venals i escoltats, no gens per mi. Tampoc supose em coneixen personalment. Fet aquest comentari al vent, no penseu en la meua vanitat per aquest aclariment, no. Vull explicitar simplement que he pogut viure amb aquest desconeixement com tants altres que no ho comenten.

Cal acceptar aquests fulls en blanc, per tant, aquests petits desconeixements i desmemòries causades i mantingudes amb determinació. És ben cert que hi ha 86.000 milions de neurones al nostre cervell, però no justifica que les fem treballar o interconnectar totes.

Fullege també, a sovint la revista La veu dels llibres. Van afegint, novetats dels nostres escriptors en la llengua d'arreu dels països de parla catalana, amb qui compartim llengua. No mai els he llegit dir res, ni un sol comentari dels autors que publiquem digitalment. És clar que aquesta categoria no entra a les seues etiquetes del blog o web. No publiquem en paper, és clar, tot i que escrivim en valencià. Som uns éssers inexistents. Queda tot dit a la capçalera, La Veu dels llibres. Els llibres digitals són una espècie estranya per als lletraferits del paper i editorials. Cal dir que podem respirar també i existir amb això. Oblits voluntaris o no, formen part de l'espècimen humà. Afegim Núvol, El temps i altres visitades per conéixer novetats en pasta de paper.

Amb les associacions d'escriptors, malgrat els intents i esforços d'acostar-se les unes amb les altres passa el mateix.Has de formar-ne part, en cas contrari l'aire t'envola. És la condició natural i comuna d'aquells afaiçonats per aigua i minerals. De tant en tant hi ha tímides convencions i raonen de com va la literatura en la nostra llengua, que si es llegeix molt o poc; que si fa por com es perd la parla als darrers anys per una banda considerable de bípedes, vaja això i alguna coseta més. Una raresa també per a aquestes entitats la literatura digital. He assistit a algunes d'aquestes fites, la qual cosa et permet desvirtualitzar col·legues. Molt bé.

Recorde que una escriptora em digué: - Escolta i tu qui ets? Li vaig etzibar: - soc una gossa a les xarxes , Jana G. d'Espadà. Un lleu somriure, --i de bon tros convencional i polit--, no res més. Cap interés per saber-ne més. Dels amics escriptors i ja morts, aquests soterrats sota els Yottabytes d'informació digitalitzada absolutament desapareguts en tots els àmbits. A l'escenari i --allunyada la nota de cap connotació negativa-- els de la veu cantant, els coneguts, aquells que surten en qualsevol cantonada de recitals, noticiaris de lletraferits i fotografies de xarxes socials. La retroalimentació endogàmica és un fet empíric i observable. Quantes vegades ho he observat; ho diuen en veu baixa altres companys; ho superarem. Cal anar sempre endavant.

Mentre rescabale aquests detalls de les sinapsis neuronals sona Air de Men I Trust. Aquests Sennheiser HD555 són la canya, com el primer amor.

https://www.youtube.com/watch?v=DviID8Ni7Ns

I Hope to Be Around, de Men I Trust.

https://open.spotify.com/track/3xnM0WCRJKk4Iz49rkG5OC?si=3907d6fca59d4c74

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Tancar un paisatge al poema

Tue, 15 Oct 2024 09:19:35 +0200

Tancar un paisatge al poema

14-10-2024

La tardor pinta els arbres/
al costat d'on Jana prenia banys/
a la deu de la Caritat./
No hi ha ningú,/
el bosc, ocells i jo./
Em desvie pel barranc de l'Horteta/
per cercar unes herbes./
Menge unes poques mores/
--Jana, tu ja no ho fas,/
ni tampoc cuinem melmelada--/
i m'endinse pel camí,/
barranc amunt.../
Soroll d'avions i el frec/
de tiges i romers/
a les cames i avant-braços./
Tot és agradable,/
místic, silenciós./
M'agafe als rocs per tal de no caure./
Ara quan el cel es segellat de gris,/
te m'acostes al record/
sempre estiuenc que tinc, Jana:/
els banys a la fresca deu,/
les flors engronsant-se a la vora,/
la teua boca oberta als meus esquits d'aigua./

estiu 2010

Sempre uns passos per davant./
Ja no llance pinyes/
perquè ningú me les duu,/
ja no fas un bot al mur de pinassa/
com una estàtua egípcia i bella./
Tampoc puc donar-te un tros de caqui,/
per tastar a la llengua el sol./
Però en la tardor/
que aquest matí trepitge/
creixes com un foc /
més enllà de 78 postals /
i et perpetues.

27-08-2018

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Memòria del pintor Joan Baptista Porcar i Ripollés

Sun, 13 Oct 2024 17:17:50 +0200

enllaç directe | aquest apunt

En conjunt, el país, com és habitual, no n’ha dit res, d’aquest gran pintor del país. I va així, a cada bugada perdem un llençol.
[…]
No és casual, però, que J. B. Porcar, un dels signataris de les Normes de Castelló, fos també un dels referents del poeta Vicent Andrés Estellés a l’hora d’idear el Mural del País Valencià.

Plou

Sun, 13 Oct 2024 16:50:09 +0200

Gota a gota plou la llum d'aquest capvespre mentre s'esvaeix.

És en la distància quan et sent més a prop. Una emoció, boira inabastable, esdevé sentiment: tic, tac, tic, tac bombegen les neurones, energia mutada en camp d'idees.

Sí, aquest sóc jo, incomplet però autèntic, molt més que la carn o aquesta mar de paraules, encanteri polimòrfic, cíclic, emotiu.

Gota a gota la memòria em té mullat. Sures al balanceig d'aquest present: és en aquest estat de gràcia en què titil·les que em reconec .

Vida i mort a Gaza

Sun, 13 Oct 2024 10:14:31 +0200

https://rafaelpoch.com/2024/10/06/en-gaza-cada-dia-es-7-de-octubre/

Sorbitol

Fri, 11 Oct 2024 09:11:07 +0200

Assegut a taula repense el temps que has passat a cuina per menjar-nos aquest àpat sense edulcorants. No hi haurà sort cap als oblidats comensals de Gaza...

Cullera a la boca i remordiments fideus i peix amb verdures. Colors al plat esfumen pensaments, però no esvaïxen aquest dolor innombrable.

Si tot aquest amor esborrara penes, la destrucció planejada, els grapats de plors arramblats als carrers solitaris de runa!
Si tot aquest amor moguera esperances, la fi de tanta eixorca misèria humana!

Com endolcirem, allunyats de succedanis, la innocència dels nens, arrublir de pans, estels i fruites el futur?
A qui pregarem si els deus abandonaren certs homes que parixen guerres castrats d'òrgans sexuals?

Enaltirem la vida a colps de mots, amb morfologies antigues i sintaxis de brillant. Ningú no furtarà els poemes, ans seran exposats a les balconades i xiulats pels vents. Les postres no refinades, de nou a tothom, faran somriure. Assegut a taula la pau enlluernarà.

Sorbitol
https://open.spotify.com/track/4t72l2Am8zASB3gVLtcAAg?si=afd983ccbde44124

Always Lone
https://open.spotify.com/track/3ZzcTnbADgJjbNRx6Louj1?si=eb2f08d0c8f34cfc

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Numb

Thu, 10 Oct 2024 07:30:00 +0200

Invadit, no soc d'esmicolar el significat de cap lletra, ni els demane parer als cantants.

M'envaeix la música i, amb això, viatge al meś profund racó de l'ànima que em seduí. Tempestes i vents pategen carrers i sota fanals puc descobrir les més secretes illes dels benaorats, bressols de vagabuns i pidolaires d'amor.

Arpegis de sang recorren aquests dits que intenten batejar-te, somoure't els núvols que t'anomenen per lentament acaronar el capvespre. Dolça i callada, vessada d'amoretes i papallones, el baf del desig esclata i somrius.

Ara dibuixe l'esbós senzill del voler (diuen que les màquines estimen i els cels canvien colors a voluntat), però no t'ho cregues; de fet, t'escric i invente veus, xiule als ocells perquè em retornen el nadir on vius i no espere res més en aquesta tardor: ei, ens llegiran els nostres fills?

Recordar aquells llavis i les estovalles als peus d'aquella deu on --l'un de l'altre-- fórem menges.

https://www.youtube.com/watch?v=wCm17ul0ukc

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La vida plenament viscuda d'Àlex Susanna

Wed, 02 Oct 2024 18:20:00 +0200

Títol: L’any més inesperat
Autor: Àlex Susanna
Proa
Barcelona, 2024
286 pàgines

Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024) ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i en setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser vegen també la llum en algun moment.
Tots els qui vam conèixer l’Àlex sabem de la seua generositat i del seu amor per la vida. Aquesta passió la va projectar en el seu ofici i la seua obra. Fou un gestor cultural compromès i dedicat, un poeta elegant i subtil i un dietarista molt notable. El que sempre em va cridar l’atenció de les pàgines dels seus diaris és l’amor que va sentir pels pobles i els paisatges de l’interior de Catalunya (ell, que havia nascut a Barcelona) i, com una extensió d’aquesta curiositat sense cotilles, l’interés real que va experimentar cap a la realitat cultural que es feia a les Illes Balears i el País Valencià. Tot això hauria de ser una banalitat, però, per desgràcia, convertien Àlex Susanna en una rara avis dins el món cultural barceloní.
La dansa dels dies s’obre, com aquell que diu, amb la mort de Joan Margarit i es tanca amb l’inici de la guerra d’Ucraïna. Esdeveniments luctuosos que, tanmateix, no informen el to general del volum, que busca més bé consignar positivament fets, diàlegs i sensacions vitals dels nombrosos amics, coneguts i saludats (per usar la fórmula de James Boswell que va fer seua Josep Pla) de l’autor.
En realitat tots els diaris de Susanna es configuren com un registre fidedigne de l’estat actual del món de la cultura catalana. Pintors, músics, arquitectes, escriptors desfilen per aquestes pàgines i l’autor en pren nota. Fins i tot s’aplica a reproduir les paraules concretes dels seus interlocutors, en un esforç sumarial herculi. Basteix, així, un document impagable.
Res més dúctil, per a aquest propòsit, que un dietari. “El del dietari –escriu l’autor-, un transgènere que et permet modular l’escriptura amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat –conclou- tot hi és benvingut i s’empelta”.
L’any més inesperat és una continuació lògica de La dansa. L’autor segueix consignant-hi converses amb tota mena d’actors culturals, començant pel seu estimat J.F. Ivars. Considerant-se com es considerava “un rebrot del noucentisme”, la seua és una visió rigorosa i holística de la cultura, però estima massa la natura com per a caure sota la suposada eficiència de cap mot d’ordre periclitat.
Susanna és generós amb una ploma a la mà. Si ha de referir alguna crítica, sempre és amable. Per als elogis, en canvi, no li cauen els anells: no s’està de reconèixer, per exemple, que el millor dietarisme actual en català està fent-se al País Valencià. Per a queixar-se, tot seguit, de com de demencial és intentar trobar un llibre d’una editorial valenciana a Barcelona.
Però també Barcelona, aquesta Barcelona, és l’escenari on deambula, insòlita i excèntrica, una altra espècie en vies d’extinció: la burgesia compromesa amb l’art i la cultura del país. Explícitament, hi cita el cas d’Antoni Vila Casas. Les discrepàncies amb aquest gran mecenes van ocasionar l’abandonament, per part d’Àlex Susanna, de la Fundació Vila Casas, però quan mor el patriarca nonagenari les paraules que li dedica al diari són ponderades i magnànimes.
L’any més inesperat es clou amb la sorpresa del càncer. “Ara ja sé que en principi em queda poc temps de vida: uns mesos o un any a tot estirar”, ens confessa. S’acaba el món, en efecte, i cal anotar-ho al diari. A la fi, però, quedaran les matinades a la Matarranya o al Pirineu, la visió del paisatge des de la casa de Gelida, els afectes dels éssers estimats, un bon vi negre francès a la copa i algun lied nostàlgic de fons. Així ha passat la vida, però ha sigut una vida literària, és a dir –com hauria volgut Proust-, una vida plenament viscuda.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-9-24

Dark Matter Black Holes Could Fly through the Solar System Once a Decade

Fri, 27 Sep 2024 17:04:21 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Forats negres primordials de la mida d’un àtom i amb la massa d’un asteroide, formats just després del Big Bang, explicarien la matèria fosca de l’univers. Potser passen pel sistema solar més o menys cada deu anys i podrien fer tremolar un planeta o una lluna.

Cantar

Fri, 27 Sep 2024 07:40:58 +0200

Agafar una cançó i dividir-la en petites paraules per emular-la.

El meu amor sol és un jardí sense flors: i així cercar la tendresa d'uns ulls nocturns quan circulars manifesten somnis que no mai seran esbosos de notes, ni escripturats pels llavis que t'adoren.

Deixa que parlen els qui vulguen parlar, amor meu: i així agafar una cançó i trobar l'energia que irromp contra la covardia front les pèrdues i tota desintegració; ja ningú no arraparà parets, ni les ombres ens nodriran del buit davant del cansament de viure.

Més que mai necessitem cantar, hem de cantar i alegrar la ciutat: i així ser melodia d'una muntanya rusa d'esperança; no caurem en oblits, ni desassossecs, i ens despullarem de l'accídia que abat tot desig i ens esmicola en un magma d'abandó.

Viure en la música i al tobogan dels mots: això, tan sols això, ens retornarà la Vida.

Ao poeta... de Leila Pinheiro.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Notes

Thu, 26 Sep 2024 09:14:24 +0200

Són unes notes, una disposició successiva en l’espai que m’omple les neurones de tu.

Envoltat d’objectes, d’una absoluta solitud que derrota, hi ha un compàs la melodia del qual m’arrosega a beure’t d’aquell pou que no sempre trobe a voluntat. És un misteri, una manera de viure incerta alhora que, en sentir-te a un pas, a una paret, a un silenci és com més a prop soc teu quan bategues.

No importa que no entengues, que no lliges aquesta veu, ni els gargots grafiats sobre el paper; t’escric car aquesta estima de magrana em tacà el cor i no té remei: impossible allunyar-te, o bé dir allò que em desvia de l’habitatge on camine.

A l’aparador de la ment vaig desar-hi muntons de vestits que, tolits, no mai et discutiran la bellesa.

https://open.spotify.com/track/0Gs6tCR3bg3THUicdF5SoL?si=6505de9698ae455f

Condenados...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Immemorial

Wed, 25 Sep 2024 12:59:00 +0200

Emprar la paraula com aqueixa forma d'alliberar tot l'amor que viatja dintre meu. Colpejar a l'enclusa de la fonació per no caure en la desesperança d'un món perdut i que, tot esclavitzat-nos, ens duu a la derrota.

Allunyat de modes, al temple de la solitud més íntima i absoluta una petita flama encara fluctua. He apostat a mantenir-la.

Música i paraula, els merlets que em protegeixen. Humil projecte, aquest, de felicitat.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

https://open.spotify.com/track/1Rg7fKOsNNosPuTDBMNPqT?si=4afb8ef45bcb4b85

“A por ellos, que son de regadío”

Tue, 24 Sep 2024 21:06:35 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Más del 80% del agua que se utiliza en España la consume el sector agrario (80,2% según los últimos datos publicados por el Ministerio de Transición Ecológica en 2022), un 16% se destina a los abastecimientos urbanos y apenas un 4% en usos industriales.

Jana, el nen de la pedra foguera i el Premi caigut

Tue, 24 Sep 2024 09:10:00 +0200

Allà on sigues Jana, corrent entre els nostres circuits neuronals, lleugera i forta, amorosa i impecable en la teua mirada, t'escric aquestes lletres per comunicar-te que el teu estimat amic, el nostre nen de la pedra foguera ha rebut el Primer Premi entre tots els metges Residents de la seua promoció de l'Hospital Públic on exercí la seua Residència durant 5 anys. Avuí és farà públic a la premsa hospitalària i en mitjans de comunicació.

Ell ja sap que no se li ha de pujar al cap. Que cal estudiar tots els dies i treballar amb dignitat, respecte i empatia amb totes les persones amb què es creuarà al llarg de la seua vida. I de ben segur que seran un bon grapat.

Estem tots ben pagats.

Que l'esforç i la sort l'acompanyen també!

Que no mai se li apague el foc interior!

Endavant Doc!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Símplement 21 línies

Mon, 23 Sep 2024 08:20:09 +0200

Que no restarem en aquest planeta per vestir sants, és una realitat que la biologia ha fet bé i ens ha igualat com a éssers vius. Ara bé, la forma de transcórrer aquest viatge és on podem tastar i deglutir les diferències en el gènere humá.

Sí, ha mort un company de lletres, el poeta Ramon Guillem amb qui vaig compartir tres moments de la vida tan sols. Havia pogut visitar-lo en el més absolut silenci a través d'alguns dels seus llibres, no molts, i arreplegats a biblioteques públiques. No es regala poesia, majoritàriament es compra. Recorde que una vegada em trucà per telèfon per demanar-me un número d'una companya poeta. Com que la conversa era absolutament accidental, mentre el cercava em preguntà si jo encara escrivia: -"Ramón --li vaig contestar- igual com cada dia respire". I això fou tot... li vaig vocalitzar les xifres i punt final.

Sí, ha mort Ramon Guillem, igual que ho farem tots els qui s'acosten a aquesta anecdòtica finestra, però m'ha sobtat una mica i amb tristesa les 21 línies tan sols que el periòdic Las Provincias li ha dedicat, 21 línies amb format per a mòbil, no pàgina web amb portàtil o ordinador de sobretaula. I si ho complique un xic més, diria que calcades d'algun altre indret. En 13 dies, ací pau i allà glòria malauradament. I dic 13, pel simbolisme fetitxista de la xifra.: "Viure per a veure". L'assumpte no és per a llançar coets, tot tratant-se d'un poeta que ha guanyat premis a la València cap i casal i rodalies. D'una pobresa superlativa, si veiem també el que he fullejat per altres indrets vituals i mitjans de comunicació. Fa coratge, molt de coratge!

Vaja, que hom passa la vida escrivint i tot i no voler ni carrers, ni reconeixements socials, esdevens una fulla caiguda i duta anònimament pels vents de tardor, la qual cosa evidencia la minsa importància que aquest món del segle 21 projecta sobre poetes i poesia. Cal veure també, si analitzem pecuniàriament la dot dels premis, amb altres registres com novel·la, assaig o teatre. Tot dit.

I passa el contrari amb l'altre lletraferit, l'Estellés del centenari, a qui les competents autoritats que ens governen amb caps de xirlot li ha volgut denegar el pa i la sal. La resposta popular ha estat la contrària, la qual cosa manifesta la conducta humana i el per què de les seues actuacions. No res lectors, que tindrem excesos i mancances com així ha estat sempre, però la poesia continuarà en el racó d'allò social prescindible per a una majoria dels mortals i zombis del planeta. I així ens anirà.

La poesia, aqueixa corda tan senzilla com primària i llançada a un fosc pou, però que massa a sovint salva vides de l'ofec. No cal que experimenteu la hipòxia i estimeu la llengua amb què viviu i compreneu el món.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Contradiccions

Fri, 13 Sep 2024 20:43:10 +0200

Contradiccions

Tots en tenim, encara que algunes són més estranyes d'explicar que no d'altres.

- Una associació que protegeix animals abandonats i inaugura unes festes on altres animals són espectacle per a divertiment de bípedes.

- Un govern que ven armes a un país que enceta una guerra estúpida amb conseqüències de milers i milers de morts innocents per ser uns dirigents impresentables i immorals. I a sobre, encara els voten.

- Uns polítics que, en obrir la boca, els supura misèria i femades que avergonyirien els seus propis pares de tan lluny com són del seu poble.

- Un país que comenta sobre el share audiovisual entre cadenes de TV, mentre els serveis públics com educació, sanitat i altres serveis socials són estrangulats per polítiques monetàries deificades.

- Un poble necessitat de sorolls i alcohol per divertir-se ( hi trobarem, ni que siga tan sols una excepció? ).

-Una humanitat on cada dia naix l'esperança per promoure la Vida, quan en llocs, tan propers com distants, aquesta darrera no val ni 5 cèntims.

- La solitud de qui reflexiona en veu alta per a una sordera que abasta horitzons infinits.

- Una nació que malversa recursos mentre s'ofega en l'abundància dins del propi melic, i d'altres farts d'inanició i més mancances, abandonats a la seua sort.

Aquesta és la Vida que visc i com a Sísif, cíclicament, any rere any, no veig que canvie.

Contradiccions del viure.

L’ART I LA VIDA

Sun, 08 Sep 2024 10:57:00 +0200

Ramón Guillem (2024). Foc de magranes. València. Vincle editorial.

El poeta Ramon Guillem en el seu darrer llibre s’endinsa una altra vegada en l’anomenada literatura del jo, amb un dietari sense dates que porta com a subtítol De literatura, d’altres arts i de biblioteques, les tres passions de l’escriptor que cremen com foc de magranes, que com diu la cita de Joanot Martorell que encapçala el llibre “que tota l’aigua del món no les bastaria apagar.”

La literatura és la principal protagonista del llibre, sobretot la poesia, ja que comenta l’obra d’un gran nombre d’autors, des dels mestres Lluís Alpera i Jaume Pérez Montaner a les veus més joves com Aina Garcia Carbó, passant per la major part dels autors valencians de la seua generació, a més d’altres poetes que escriuen en llengües diverses com T.S. Eliot, W.H. Auden, García Lorca o Octavio Paz.

Parlar dels llibres d’aquests autors li serveix per a reflexionar sobre el fet d’escriure i sobretot d’escriure poesia. La literatura i l’art en general, ens diu l’escriptor, van necessàriament units a la vida, és allò que per a molta gent li dóna sentit a l’existència: “L’art no pot existir sense la vida, i jo afegiria a més que tampoc la vida no podria existir sense l’art. Almenys, determinat tipus de vida, aquella que alguns podem considerar més profunda i vertadera.”

Ramon Guillem expressa la seua passió pel poema: “Una passió pel poema que és, al mateix temps, una febril passió per la vida.” I manifesta la seua fe en la poesia: “Crec en la poesia. Crec en l’art, en la ramificació de tots i cadascun dels seus camins que ens ajuda a viure i a ser feliços (...). Crec en la força de les paraules. Perquè sense elles no seriem res. Absolutament res. Crec en la vida, és clar. En la poesia.”

Com a poeta valora aquella poesia que l’incita a escriure: “Com a poeta que soc sé que un llibre em sedueix i em guanya quan immediatament genera en mi la necessitat d’escriure.”

Però escriure té la seua dificultat, és una lluita per assolir la perfecció, com diu la cita de Robert Graves que es reprodueix en el llibre, “...el poema perfecte és una impossibilitat. Si algú escrivira el poema perfecte, s’acabaria el món.” Però malgrat tot els poetes segueixen buscant, perquè, com escriu l’autor, “El vertader poeta sols creu en allò que el fa ser el que és. I cerca entre les runes el que mai no trobarà. I se sap hereu d’un palimpsest sempre escrivint-se. I creu en el pensament que fibla i en el desig polièdric. I en la insistència del dubte i la pregunta. Quan salta al buit no necessita cap xarxa salvadora. Ni cap escut d’argent per a la guerra. Perquè el vertader poeta sempre dorm a la intempèrie.”

Altres entrades del llibre ens parlen de llibreries, des de l’experiència personal de l’autor, fins a aquells autors que ens parlen de llibreries en els seus escrits, i fa referència al llibre Tafanejar. Llibreries del món, on setze escriptors de tot el món parlen de les seues experiències personals, i celebren “la seua existència com una necessitat pregona per a l’ànima, perquè la seua vida sense llibreries no seria la mateixa.”

Una altra passió de l’autor són les biblioteques, que a més formen part del seu ofici, ja que ell és bibliotecari de professió. Ens parla de llibres inexistents com aquells a què fa referència Alberto Manguel a La biblioteca de noche, de llibres que poden estar anys desapareguts perquè s’han col·locat en un lloc equivocat, d’autors que sorprenentment han estat bibliotecaris com Georges Bataille o Giacomo Casanova, dels canvis que han sofert les biblioteques en els últims temps o d’anècdotes personals.

Ramon Guillem és un apassionat per la música, com ja sabem d’altres llibres anteriors, i aquest no és una excepció, Haydn, J.S. Bach, F. Mompou, Haendel, Cecilia Bartoli, Beethoven o Glenn Gould, entre altres formen la banda sonora del llibre. També escriu sobre la relació de la música amb la poesia comentant llibres de Màrius Torres o Isabel Robles.

Foc de magranes és un llibre bellament escrit, una autèntica exaltació de la literatura i de l’art en general, ple de reflexions sobre aquests temes i al mateix temps una incitació constant a gaudir de les lectures o altres manifestacions artístiques de les quals ens parla l’autor.

Josep Manuel San Abdón

Reedició digital de Crisàlide d'esperança

Sat, 07 Sep 2024 08:12:32 +0200

Bé amics, tal com us vaig dir us presente el llibre editat per Germania l'any 1995 digitalitzat i a l'abast de qualsevol que vulga llegir-lo.

Han passat 29 anys que són quasi una vida. Marc Granell poeta i Francesc Calafat crític literari, foren els directors d'aquella col·lecció.

De fet, la meua amiga i poeta Marisol Gonzàlez Felip, em recordava per correu ahir:

" Recorde haver-te vist versos de Crisàlide d'esperança escrits a llapis per tu. Andreu era xicotet. Alguns me'ls mostrares quan jo encara estava a l'institut de la Vall. La resta de fulls a llapis els recorde en algun apartament de la platja de Nules. Primers anys dels noranta del segle passat.

El tornaré a llegir de nou, ara en suport digital. Açò ni tan sols existia en aquell temps dels teus fulls escrits a llapis sobre la taula del menjador que tenia un tapet. Tenies llibres i diccionaris a sobre. Érem a muntó jóvens."

Així és, i gràcies hem de donar per respirar encara i haver crescut com a persones i millorat com a aprenents de poetes.

Aprofite per felicitar el meu fill avui. I salut a vosaltres, lectors, per tal de gaudir dels meus inicis...

Us el podeu baixar en aquest enllaç o a la dreta d'aquesta pàgina web.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Monetitzar la literatura?

Sat, 31 Aug 2024 16:04:37 +0200

Llig el gran Rafael Chirbes, el seu darrer volum dels diaris --on la reflexió sobre la naturalesa humana que descriu són cartes d'una baralla exposades als ulls-- i ric i somric per certes notícies literàries i polítiques que aclaparen el meu cervell.

És ben clar que no mai aniré, això crec, ni a les fires dels llibres de Frankfurt, ni a la tardorenca mexicana de Guadalajara, ni a la passada de Panamà. Tampoc a molts festivals poètics-literaris dintre de la meua terreta, ni a d'altres recitals prou endogàmics d'idèntica faisó.

No ho cerque, ni mai m'he interessat per això. Ara bé, els he de dir que he gaudit, amb els col·legues d'El Pont, de passejar-me pels poblets de Castelló llegint poemes de companys absents i nostres.

Escriure i recitar han estat un
alliberament personal que m'ha realitzat com individu i que he volgut retornar a la societat i veïns més propers. Els meus companys amb qui he compartit "treball professional" duran 36 anys, de fet, no saben qui soc, ni què em fa vibrar, ni per què m'emociona i visc intensament la meua llengua, el valencià. Sí, lectors, això també és la vida i ens l'hem d'agafar i dur-la al propi llom. Ser un desconegut a la vora dels companys.

Una col·lega poeta, delicada i excel·lent, m'envia un enllaç on la poeta Yolanda Castaño declara que caldria reclamar un sou digne per als escriptors que s'hi dediquen, per tal de viure dignament. Ella voldria relacionar aquesta darrera variable, amb el grau de desenvolupament de la societat en què vivim i cultura assolida. Un pensament a considerar provenint, també, d'una gestora cultural.

Recorde tantes coses...
Recorde que a l'any 1990 vaig presentar a un amic i "ressenyista" de literatura en valencià i vaig dir públicament que li haurien de pagar per escriure, i no per fer classes com a funcionari. Això fou al Casal Jaume l de la Vall d'Uixó.
No ha estat així; ha treballat i escrit alhora. I ho ha dut a l'esquena amb una certa resignació. La vida que ha viscut sense trampa ni cartó, però Vida.

I també recorde quan als 18 anys li vaig dir a ma mare que volia dedicar-me a escriure i la resposta seua:
- "Fill, tal com va el món, aprova unes oposicions i tot seguit escriu".

I això he fet, i no puc, ni dec queixar-me, car no estic en deute amb ningú. Agrair els qui m'han fet costat, els qui han vist petites llums en mi i continuar amb aquesta idea complementària a la de Yolanda, que també la cultura i els coneixements haurien de ser gratuïts per a tothom. També seria una variable per classificar i gestionar el grau d'humanitat assolit per la nostra societat.

Professionalitzar la literatura i que els escriptors reben una remuneració proporcional a la vàlua del seu treball??

I quina lliga de superherois o què elements caldria considerar per posar vàlua al treball dels creadors?

Un tema prou complex, mentre recorde les paraules de ma mare. Feu-li voltes a la troca, amics.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

CONDUCTES HUMANES

Sat, 31 Aug 2024 13:00:00 +0200

AMÀLIA ROIG BLASCO (2024). Ítaca i el japonés. Benicarló. Onada edicions. 2024.

Estic d’acord amb aquella afirmació que diu que l’invent del llibre és un dels més perfectes que hi ha, i l’edició de l’últim d’Amàlia Roig ho ve a confirmar, la primera cosa que em crida l’atenció, i que em convida a llegir-lo, és la magnífica portada d’aire picassià, deguda a la inspiració del pintor Sergi Cambrils, així com el títol elegit.

També m’agrada que siga un llibre contes, sembla que de vegades la narrativa curta no gaudeix del mateix prestigi que la novel·la, però a mi és un gènere que m’interessa especialment. La narrativa catalana té autèntics mestres del relat curt com ara Pere Calders, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Maria Barbal o Sergi Pàmies i ara caldrà afegir el nom d’Amàlia Roig Blasco.

L’escriptora de Vinaròs havia publicat fins ara diversos llibres centrats en el territori que abraça el sud de Catalunya i el nord del País Valencià, com ara Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes, Xarxa prima o Guia Sentimental del Maestrat, i també la biografia com Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa. Amb aquest llibre debuta com a autora de ficció, tot i que ja havia publicat algun conte en llibres col·lectius.

El conte que obre el llibre Cubisme, té un aire una mica sinistre, que de vegades ens recorda Edgar Allan Poe, relata la realització d’una autòpsia en un lloc fosc i amb poques garanties sanitàries, al final de la història descobrirem que l’escena contava amb dos espectadors. Els seguidors de l’art contemporani fàcilment endevinaran qui era un d’ells, els qui no, hauran de llegir el llibre per descobrir-ho.

No és l’únic relat en el qual es fa literatura de fets històrics, a Nocturn se’ns relata l’estada del músic Fréderic Chopin i la seua amant, l’escriptora George Sand a la Cartoixa de Palma l’any 1838. Se’ns descriu un ambient decadent i romàntic amb l’escriptor greument malalt, però el final serà gratament sorprenent. L’experiment és el conte més inquietant del llibre inspirat en la teoria de la filòsofa Hannah Arendt sobre la banalitat del mal.

Trobem uns quants contes protagonitzats per dones com el que dóna títol al llibre, Ítaca i el japonès, en què una dona després d’un parell de fracassos amorosos vol “conèixer físicament aquella felicitat que sabia que s’amagava darrere les cinc lletres” i ho aconsegueix en aquell viatge a la Ítaca real en què es fa realitat la seua Ítaca particular en conèixer un japonès en el viatge. En El vestit una dona va a una botiga i es proba un munt de vestits a veure quin serà el més apropiat per a lluir en una cita que té amb algú que ha conegut en un portal de cites, el final, com en altres relats del llibre, és sorprenent, direm, però que una notícia que vaig llegir fa un temps en el diari deia que moltes cites de webs de contactes es frustren pel mateix motiu que se’ns explica en aquesta història. En Amor una dona rep un missatge del seu primer amor de la facultat, a qui no havia oblidat i que li demana ajuda en un moment transcendental de la seua vida. La dona que estimava és una dona que “estima els gossos tant com a les persones. Odia les corrides i la caça”, que s’emportarà una bona sorpresa quan creu que ha trobat l’amor de la seua vida.

A Sabates noves trobem un bonic i delicat conte d’un record infantil. Noranta – nou orquídies una ficció sobre les propietats màgiques de les terres del sud de Catalunya i el nord del País Valencià per a produir tants escriptors com els que hi ha actualment. A Hiperrealisme hi ha una certa ironia sobre els esnobismes al voltant de l’art contemporani. A Una classe magistral realitat i ficció es confonen. I El traster és una irònica història sobre el moviment preparacionista, aquells individus o grups que es preparen activament per a fer front activament a una emergència de qualsevol tipus.

Ítaca i el japonès és un llibre de contingut divers, com ens fa saber l’autora amb el suport d’una cita d’Augusto Monterroso, on el lector trobarà humor, ironia, erotisme, temes lleugers i també tràgics o temes que li faran qüestionar l’absurd de la vida quotidiana. Un llibre que mostra la maduresa narrativa de l’autora i que és de lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón

La Pau

Fri, 23 Aug 2024 08:49:51 +0200

Fotografia de Middle East Eye

Trenque les lletres amb què escric,/
per tal de veure --tant se val--/
un bri de vida, però no./

Agafe les paraules construïdes,
les barrege amb aigua, sosa i sabó,
però aquesta misèria cruenta
de runes, pedres i sang ens apunta
els milers de cadàvers a l'horitzó.

Intente una mínima lògica,
aqueixa humanitat soterrada
al moll de l’os, somriures, cels, flors,
però emanen pena, llàgrimes, horror.

Fins a quan encimbellarem

aquests venedors de la pàtria erma, traïda i malversada?

Demanem consciències núvol,
exigim aigües netes
i terres de llum prenyades amb futurs.
Plantem llavors i així
les suors obriran horitzons novells.
No seran aquests de sal, tràgics,
de foc, engrunes d'un món decadent
on alguns volen que, perennes, visquem.

Volem per nous paisatges no regalats,
lluitem pels ocells i la calidesa,
(lluitem) per la terra i l'esperança que genera.
La pau, sí, oblidada per negocis i traficants,
pau venuda i comprada,
per espesos canalles de sang quallada.

Pau, quin mot tan net i clau de l'existència.

Poc més cal ambicionar units tots,
que ella és tot i no-res,
un batec, un riu i brúixola
que, per tot arreu, vessa Vida.

Com, si no, aixecar-nos d'aquest viure
miserable a què ens someten i ens tenalla.

Així, determinats i atrevits,
contra vents i tempestes alçarem
una vegada més, i una altra, i
si calen moltes més, unes mans ferides
però no vençudes, uns cors nous.

. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Berenars d'estiu

Thu, 22 Aug 2024 11:53:44 +0200

Publicat a Facebook 22 d'aqost 2018

Cap a meitat d'agost, fins a setembre, tots els capvespres sortim a berenar per Aín.

Sempre el mateix, unes quantes figues abandonades per dolces i ametlles que trenquem amb la pedra roja d'arenita.

Jana sempre seu i em mira. Alguna volta cau algun penjoll de petit raïm de vi.

Tot seguit, agafem flors d'espígol per rentar-nos les mans: i així, també, és com perfumem les nostres ànimes.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

En mi, que no mai s'apaga

Fri, 09 Aug 2024 12:33:55 +0200

Al cim dels desitjos sagrats, silenciosa i anònima, sempre és teua la victòria.

Són els clavills d'aquesta ment per on tu floreixes, com herba rebel que clavada per l'astre de l'asfalt no mai es vincla. No hi ha sol al sòl que et puga véncer.

Una lluita aquosa, unes paraules de cotó, un ventijol nocturn per on derrotes, sense proposar-t'ho, aquest erm silenci que m'empresona. Perquè una sort d'alè no demanat, dicta --a tort i a dret-- mots per rescabalar-me.

Íntim vocabulari el teu record, flama ignífuga d'un cel interior, el teu, que no mai s'apaga.

https://open.spotify.com/track/7GfQ0z9ZJkCpiR7pDZdRU9?si=d10e40298fb543bf

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amants llunyans

Thu, 08 Aug 2024 12:59:27 +0200

Tal volta aquesta vegada ens llegírem els cors, el picat de guitarra elèctrica que engronsava el sol d'un voler incandescent i tu esdevinguda pluja capvespral al meu anvers de fulla.

Aigua ets que encens i no mai apaivagues focs: dolços somnis, jocs mentals en parlar-me amb la mirada.

Amants llunyans que, per una melodia fugida per la balconada, ens vàrem deixar caure plegats l'un en l'altre...

https://open.spotify.com/track/5yvC5msyvAXoJktEJTo2RF?si=Jr8853hnQs6u2A5rnTZYWg

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

White Nationalists Are Flocking to Genetic Ancestry Tests--with Surprising Results

Mon, 05 Aug 2024 16:11:12 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Sociòlegs de la Universitat de Califòrnia han analitzat les reaccions dels membres d’un fòrum neonazi als resultats de proves d’ADN.

Alguns van rebutjar les proves completament, dient que el coneixement que té cadascú de la seua pròpia genealogia és millor que el que puga revelar cap prova genètica […] Altres van intentar desacreditar les proves com una conspiració jueva "que està intentant confondre els autèntics americans blancs sobre la seua ascendència".

La dona de l'agermanat

Wed, 31 Jul 2024 15:55:00 +0200

Títol: Els nostres objectes de cada dia
Autor: Josep Maria Espinàs
Proa
Barcelona, 2024
211 pàgines

L’any 1964, Edicions 62 va publicar el Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, dotant-los així d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. El Diccionari, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster- s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.
No sé si l’autor de Causar-se d’esperar, des de la mirada sempre àcida de l’assagista, inaugurava així un gènere o subgènere que ha tingut la culminació, de moment, en la tetralogia de Karl Ove Knausgård coneguda com Quartet de les estacions. En els quatre volums de la sèrie (un per cada estació de l’any), publicada per Anagrama en castellà, Knausgård aborda experiències i utensilis de la seua vida quotidiana, de les bosses de plàstic als xiclets, dels polls als telèfons. És aquesta promiscuïtat reveladora i fructífera el que va dur Daniel Swift a proclamar l’escriptor noruec com “el més humà del món”.
L’any 1981 Edicions 62 va publicar Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. És aquest el volum que, revisat per l’autor abans de morir, reedita ara Proa. En la línia del millor Fuster, i avançant-se a Knausgård, Espinàs, coherent amb la seua cosmovisió literària, du a terme una immersió en la quotidianitat on res escapa a la mirada de l’escriptor: de la banyera a la bata i les sabatilles, del cinturó a la corbata, dels escur

Most Life on Earth Is Dormant, After Pulling an ‘Emergency Brake’

Sun, 23 Jun 2024 10:05:02 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Segons estimacions, un 60 % de microbis estarien en hibernació, esperant les condicions per a reactivar-se. Passaria el mateix amb parts d’organismes pluricel·lulars com els mamífers.

“Vivim en un planeta dorment”, diu Sergey Melnikov, biòleg molecular evolutiu de la Universitat de Newcastle. “La vida consisteix principalment a dormir”.

Una mirada al món entre bonhomiosa i irónica

Thu, 20 Jun 2024 13:21:00 +0200

JESÚS BERNAT AGUT (2023). Set línies sota la pluja i altres contes de paper. Benicarló. Onada edicions.

Aquest tercer recull de contes de Jesús Bernat està format per un conjunt de quaranta un relats de dimensions diferents, però on domina sobretot el microrelat. Alguns dels de més extensió ja havien estat reconeguts per diversos premis literaris i publicats en edicions col·lectives, però que ara, reunits en aquest volum, ens donen una perspectiva més àmplia del seu bon fer com a escriptor.

Al llarg del llibre trobem un cert regust nostàlgic, però no una nostàlgia d’allò de qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat una nostàlgia per l’autenticitat perduda. La qüestió apareix al primer conte, Café au lait, on s’enyora una València més genuïna, on la llengua es va afeblint i el turisme massiu li fa perdre la personalitat. Jesús Bernat és un gran coneixedor de les comarques interiors del País Valencià que recorre amb freqüència per la seua passió per la fotografia, però també perquè és un amant de la natura, i d’aquesta manera podem observar en alguns dels relats la preocupació pels masos i els camps abandonats, és el cas per exemple d’ Un testet. L’amor per la natura es pot observar per exemple en relats com Ses meves savines.

En molts contes ens trobem sovint amb una sorpresa final que de vegades ens fa pensar, de vegades ens fa somriure, de vegades deixa anar un cert to irònic, tot plegat ens recorda la narrativa de Pere Calders. Un exemple podria ser 2001 – U on el narrador creu haver-se vist a si mateix conduint un antic cotxe que havia venut, però que no en fa gaires escarafalls. Aquest conte és molt representatiu de tot allò que trobem al llarg del llibre, una minuciosa descripció de les carreteres de l’interior de Castelló, i la presència de la música. El llibre compta amb una autèntica banda sonora, podríem dir que generacional, d’aquells que vam nàixer en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, amb el jazz, el rock i la nova cançó com a referents.

L’amor té una presència notable al llarg del llibre, de vegades amb un cert to eròtic, com en el conte Lligat, de vegades més romàntic com en La cançó, en què sona el mòbil de la desitjada trucada de la seua estimada que fa temps que espera, però es queda embadalit per la cançó que va posar quan es van separar. En ocasions l’amor li pot canviar la vida, com és el cas del conte Hipnosi, en què el protagonista es retroba amb un antic amor oblidat. Amb aquest relat inèdit fins ara vas guanyar el premi Felip Ramis de 2010. Hi ha també algun enamorament adolescent ple de fantasies com en De fil blanc.

En el relat El somriure mullat, hi ha una crítica a certs models de vida actuals com els vols teòricament barats, que al final no ho són tant i els problemes que acaben comportant. I també hi ha un to crític sobre el relaxament ortogràfic actual en el conte L’accent. Així mateix, l’autor ens aproxima a la cuina de com s’escriu un conte en els relats metaliteraris Tres punts, o Inspiració.

En la major part dels relats predominen la paradoxa i la ironia, que li donen un to d’humor, amb uns personatges sovint bonhomiosos que no acostumen a alterar-se massa. Set línies sota la pluja i altres contes de paper, confirma el que ja havíem descobert en els seus llibres anterior, que Jesús Bernat Agut és un excel·lent autor de narrativa curta.

Josep Manuel San Abdón

Blat

Fri, 14 Jun 2024 18:51:48 +0200

Venerem la memòria que cap
dins l’instant on dubta i s’atura
la pinça dels dits entre cuells
de rosella: amb una de petita, teia
grana entre els dits de la mà esquerra,
de puntetes avances entre les altes tiges
del juny, en l’oceà de blat madur sures
amb l’aigua encesa a la cintura,
a onades et gronxes cap al tard
amb el vent suau que pentina
els teus cabells i les espigues.
Guaita com surt, dius –te, un gra…
I m’ofrenes el palmell de la dreta
sense separar del cor l’esquerra,
cereal batut abans de la collita,
flama al pit dels dies a venir.

Poema del juny de 2020, ara publicat i exposat per la Biblioteca de Taradell dins del Juny Poètic 2024.

Blat i rosella. Fotografia de Josep Porcar, La Pobla Tornesa (la Plana Alta), juny de 2020

L'entrada Blat ha aparegut primer a Salms.

Business owners are buying into a bogus myth about driving

Thu, 13 Jun 2024 23:14:41 +0200

enllaç directe | aquest apunt

Estudi rere estudi, ciutat rere ciutat arreu del món, els investigadors han descobert que els comerciants exageren la proporció de clients que arriben en cotxe i subestimen els que van a peu, en bicicleta o en transport públic. Aquesta percepció errònia els porta a oposar-se a reformes que limitarien la presència de cotxes i farien els barris més nets, més agradables i menys contaminats.